Aprendre

Riure és bo. Sobretot si ho fas de la gent seriosa. Els rostres dels "personatges" que passen pel carrer són espantosament còmics. Em direu egoïsta, perque me'n ric dels altres i no de mi, però aquesta és una manera que tinc de ser feliç.
Avui, anant cap a guitarra, perque em pesava massa la funda ( és una funda dura ) i estic dèbil, que sinó, l'espectacle del meu voltant mentre baixava rambla avall hauria sigut per partir-se la caixa.
Què cony passa? Amb les cares que fem sembla que cada tres per quatre a la ciutat estiguem celebrant un funeral. D'acord, cada dia mor gent, però no cal exagerar d'aquesta manera tant funesta i fins i tot a vegades sarcàstica, no creieu?
Quan he arribat a classe i m'he trobat amb el Palmito, les coses, la meva percepció, l'aire... tot ha canviat de sobte. He sentit una emoció espiritual hiperintensa, i vull dedicar-li aquests versos al meu professor:

Dins el cor,
una flauta;
Per les venes,
un piano;
Al cervell,
ànima de samba;
i a la resta del cos... un munt de fotografies velles en blanc i negre que ens fan partíceps de la musicalitat de la història, tan bella i fràgil.

Creuant la valla,
un somni;
Rere els pensaments,
una figura humana en moviment;
Filant l'agulla,
uns futurs mitjons;
i cada dia... astres que ens envolten i ens duen per paratges insospitats ( però això s'ha d'aprendre a fer ).