Anarquia

les cadenes apretaven la sang que es cargolava en el regust àcid del seu llenguatge, ancià de la batalla perduda, de les paraules asesinades en el caòtic arbre de l'avarícia, avarícia de sensacions, de robatoris a mà armada, de furts esglaiats i oberts de cames.
La mar es tornava ample i la tormenta xiulava vents de guerres, crits desesperats, despertars nous, entre oliveres desdibuixades per cercles de manlleuta. La mort esdevenia solc, trencant l'aire del silenci, com camps segats de promeses exhaurides que ancianes i afeblides esglaïen segons a la vida, tristes i avorrides, cedint vida i experiència, errors i terrossos de sucre.
I en un terrós de sucre que deixà caure en el bullici del mercat, aquest es parà i les vistes caigueren en el son profund de la tendresa.

Tan és d'on es sigui, si la paraula és paraula, els fets són fets, i la Tristesa és tristesa. Tan és quina llengua es parli, si el somriure és somriure. Tan és el que es mengi si n'hi ha per tots, si el que es menja es disfruta perque és solidaritat, jo menjo tu menges, tu menges i ella menja, tan simple, tan senzill, tan noble, tan bonic. Tan és si sóc alt o baix, si ric o ploro, si sedueixo o em sedueixen, si canto o callo, tan és, perquè sóc lliure.