Anà al camp de fonoll

S'estenia, flairós. N'agafaria, per a conservar olives? D'on li venia, la idea, si no en sabia? A més, estava espigat, granolós, el fonoll. Seria l'indicat? Hi entenia ben poc. Mesos enrera, tija tendra, en prenia les tigetes i fulles que semblaven plomallons de tacte de pinzell, xuclava i mossegava, delitós deliciós suc de fonoll llengua avall. Continuà avançant amb lentitud imposada, volguda, entre l'extensió mescla de groc i verd que el cicle de l'estiu envestia amb eixutesa, amb ganes corsecadores. Les mates, altes com ella i més, li xiuxiuejaven silencis: els del dormir d'infinits cargolins que s'activarien amb esperades pluges setembrines. De cop, la Sula, sola allà, tan necessàriament sola, sanà el neguit d'una conversa a la platja la tarda anterior.

-De debò que no els veus? Són aquí, aquí! Mira'ls! Són dos!

-No, no veig res. Aigua. Aigua i prou.

-Són dos llobarros. Fan més d'un metre cadascú! Una parella. Neden sincronitzats. Fixa't bé entre les clapes més transparents...

Sense les ulleres graduades la llum clara del magnífic dia de començaments del novè mes no l'ajudava. En Roger -seria perquè tenia nom de peix?- no cesava d'assenyalar un, un altre, un altre punt entre ones força tímides i nítides. Fins que tanta indicació va esdevenir exitosa.

-Ara! Que grans, i no els percebia! Preciosos!

Més avall, la platja era semi-infestada de pescadors que prometien poc a l'existència dels dos peixos. La Sula deixà d'exclamar de goig i en Roger d'apuntar-los. I, sabent que no podia fer res més per ajudar-los, optà per acomiadar-se seguint el trencall, que els peus, que li havien sortit de mala qualitat -definia, bromejant poc- requerien aquella cura de frec, massatge i bes marí. La Sula restà una estona dissimulant i trobant i perdent, pendent de la parella. Pensava que si arriba a estar nedant i n'hagués sentit el tacte hauria cridat. Poc probable, és clar: ella es limitava a fer la croqueta al bot de l'aigua, ella era més sargantana de terra.

Havia de marxar.

-Aneu amb compte, us estimo.

-Què hi ha?- se li atansa de pressa un dels de la canya, amb un somrís d'interés.

-Ah, no, busco palets!- i li ensenyà una bossa on els ficava- Pel pati de casa, per decorar i regalar.

Li semblà que donava massa explicacions que causarien sospita. Però afegí:

-N'he clissat uns de molt bonics, massa grans, per endur-me'ls. M'està sabent un greu! No em vull mullar.

L'home no entengué la dèria de l'art de la bellesa dels còdols. Li canvià l'expressió i se n'anà deixant a la sorra petjades de força bruta.

Aquella nit la Sula somià que un dels llobarros era pescat i l'altre patia un buit superior, que preferia haver mort a l'uníson.

Li quedà, aquell somni. Sabia que el destí d'aquells peixos havia assolit la fi del segment de vida. No se'ls treia del cap. Li dolia. Per aquella raó va menester fer cap a un espai vast i calm: el camp de fonoll, distant i paral·lel a l'àrea dels giragonsaires llobarros traspassats. Rebobinà en la memòria el dia abans. Va ser ella, doncs, qui va delatar els peixos? Se sentia culpable de la pèrdua dels dos sers purs i formidables. Tancà els ulls. S'imaginà ser ells. Es mogué entre el fonoll com si fos ells, dos en un. Els cargolins captaven les vibracions, s'afligien, creant una humitat interior que els adossava més a les umbel·líferes, quasi s'hi fusionaven. El fonoll amb llàgrimes de cargol, un sabor de la tristesa. La Sula nedava sense ser el nedar que li desagradava, s'embriagava de sentor de les herbàcies i, de tant en tant, reia, reia sortejant hams invisibles als quals feia pam i pipa, reia amb la nena ancestral que li sorgia de dins més i més i que abraçava una avantpassada fetillera el cos exànime de la qual va ser cuinat i fumat i penjat al costat de peixos i peixos amb els quals va ser acusada que, boja, parlava.