aMOR, maLeïT amOR

COMENT breu.

(Demano disculpes per l'anterior comentari. Se m'ha escapat un dit entremaliat cap a la tecla que no corresponia i he enviat el missatge abans d'escriure res. Perquè... el COMENT pretenia ser breu, però no tant!!!!).

Aquest poema em planteja un qüestionament: de com un amor pot arribar a ser maleït. Però no només això, sinó també: de com un amor maleït pot ser explicat, no de manera divertida (que mai no ho serà per a qui el pateix), però sí traient llenya al foc.

El ritme amb què has dotat aquests versos (sumat a aquest estil teu de deixar doble espai entre els versos i triple o quàdruple entre les estrofes) crea una ambientació de lectura que s'allunya de la melangia que podria acompanyar al sentiment que expresses.

A més, els versos són curts, tallats, concisos. Tot plegat ajuda també a incorporar la visió de trencament que s'explicita en el tema del poema.

No sé si m'explico: hi ha un trencament mètric, i hi ha un trencament temàtic (el trencament d'una relació).

Trobo que te n'has sortit molt bé, justament pel gir que has donat al sentiment de solitud que es pot viure després d'acabar una relació.

Endavant!

I salut!

LLIBRE

COMENT breu

vaig retocar aquest poema perquè no m'agradava... i és que ara el que trobo pitjor és el principi... no el coneix de res i ja surt amb ell? va, home, va! pensem una mica amb el cap, AnNna!!! xD!
q mals... si q tens rao... he canviat... jejeje!

no t´enfadis... és que m´he fet un tip de baixar espais amb el ratolí... que em marejava je je je
Encara que el poema, sonorament... sembla una desfilada de rodolins ( temps era temps en que l´AnNna potser escribia així...) hi ha un guió fantàstic amagat entre línies... sí... és un estil "naïf"... senzilll, terroríficament senzill... innocent, sense ràbia vomitada...
al millor, si l´escribissis ara... ( en un any hauràs madurat molt ) usaries una altra forma...
un petó i una abraçada...

Un comentari en porta un altre, ja ho veus!

Molt bé el poema. I encara que un vellet com jo ja no recorda gairebé aquestes situacions, em sembla molt positiu que a través del llenguatge siguis capaç de reflexionar sobre uns fets que en el seu moment et devien trasbalsar prou, però que al cap del temps, mirant-ho més fredament, veuràs com un episodi més de la vida.
I d'estranya no en tens res. Només ets diferent, com tothom, i per tant, ets igual que els altres.

Hola AnNna! he buscat el teu nom de nou perquè he vist que demanaves més comentaris. Ets impacient, però ja és cosa de l'edat! ;)
El poema és bonic i és el reflexe d'una situació per la que tard o d'hora tothom passa. Si ara et trobes en un moment així només puc dir-te que miris endavant, que si un noi no et fa cas és perquè no et mereix. Mai perdis el somriure!
Apa, una abraçada i molta màgia!