Amigues?

Tinc una amiga un parell d'anys més jove que jo i que casualment es diu com tu, que va ser un d'aquests casos.
Grassoneta, bonica de cara però que no s'ha pintat mai de la vida. Una de les persones més intel·ligents que conec.
Era filla d'artistes i escriptors, no entrava a les convencions, el dia que tenia uns pocs diners, que no era gens sovint, se'ls gastava en llibres o en concerts de música clàssica.
I a l'escola li feien la vida impossible. Els professors no l'ajudaven gens, volien un acord entre l'agredida i els agressors, que consistís en que tots dos cedissin, vaig gosar dir al director que allò era com pactar am un lladre que em robaria la meitat. El molt sòmines va callar.

Aquesta història va acabar bé. un noi del seu curs, que a mi m'agradava molt però que em venia molt petit, si va enamorar, i la va defensar davant els altres.
Vuit anys després, viuen junts.
I sóc tan bleda que només m'agraden les històries amb final feliç.

Com he promes aqui estic! Avegades ens pregunte'm quantes amigues reals en tenim , aixeque'm totes els dits de la mà, però poc a poc els nem baixan't fins a dornar-nos compte que potser només 5 persone sdonarien la vida per estar amb nosaltres sempre...les amigues...quina paradoxa....son reals o no, i les que ho son, sempre ho demostren?


Petons i abraçades

...molt ben plasmada: la inseguretat de la noia que la condemna a la soledat i, en contraposició, la Núria, que sempre ho ha tingut tot i té dificultats per entendre els sentiments de la Sara.

I la pregunta del títol: quan arribes a la situació final, la Núria se n'ha anat i la Sara plora, et preguntes: amigues?

Jo també et demano que el segueixis treballant...de veritat que promet!

Per cert: què se n'ha fet de la història interminable que vas començar?

Una abraçada!
Mercè

poca llum a l'escenari partit... només un focus de llum concentrada que il·lumina la Núria i es veu a la penombra a la Sara... i si es pogués, millor encara amb llum negra, només es veuria la camisa blanca de la Núria, el clíneex i el paper higiènic...
una conversa aparentment habitual... entre una persona positiva, optimista que tot li va força bé... i la Núria, tocada per l'entorn de l'amistat a l'insti... que fa que ella mateixa es vagi quedant més sola encara...
la soletat no és bona... acabes mentjant-te a tu mateixa... i no saps veure les teves pròpies qualitats... el físic no acceptat (en l'adolescència) pesa massa... el físic quasi ho és tot i això és un perill, desequilibra l'autoestima...
Passats els 19 anys (crec) canvia la valoració de la persona... i la personalitat pot ser més important que les qualitats físiques... (això espero)
Se m'ha fet curta aquesta escena teatral... L'has presentat tant bé que sembla que t'hi trobis...
un petó i una abraçada!!!

E´s una bona escena.Va no siguis mandrosa que tens coco per parir a partir d´això una obra de teatre