Amb l'agenda a la mà

....Aquest fou l’afegitó que li aportà la policia en comunicar-li la mort del que fou el seu marit.
Havia mort així, amb el cap cot damunt del pit i sense deixar anar l’agenda que hauria premut fort amb la seva mà en el moment de morir i així l’havien trobat. L’agenda a la mà i oberta; el que la mantenia oberta era un dit, més exactament , el que restava de dit; l’altre no l’havien localitzat, encara.
Que on era ella, li preguntaren. Doncs, estava a parir. O sigui que estava indignada per alguna cosa?. No, no; volia dir literalment, que estava parint, una bessonada, ves tu; dues nenes precioses que ara havia deixat amb el pare i la sogra, tot just arribar a casa en sortir de l’hospital.
El seu Colombo se la mirava amb aire entre distret, afligit i sorprès. En realitat, a l’inspector li deien Contreras però, per a ella des del primer cop d’ull fou l’entranyable Inspector Colombo, aquell que tants bons moments televisius ens havia regalats.
El dit, el que restava de dit, no havia estat la causa de la mort. Que fou deguda a una aturada cardíaca. No fou de bon dir i s’ho guardà per a ella, però, francament, el cor, precisament el cor, no creia que el fes treballar gaire en la seva feina, per altra banda activa i prou esforçada, això sí, però que no era amb el cor amb el que més s’hi implicava.
Quan el conegué tenia la seva pròpia empresa, de publicitat i relacions públiques, li havia dit; ella no i havia posat els peus, aleshores estava absorbida per la seva nova feina i, tampoc hi hagué massa temps per conèixer a fons el tema.
El que havia quedat demostrat, quan portaven tan sols un parell de mesos casats, és que, evidentment, a la seva empresa tot començava i acabava amb ell, en el sentit més ampli de la paraula; era publicista d’ell mateix. Vaja, perquè l’inspector ho entengués: el producte que oferia era ell, es venia ell mateix i ho feia bé, el bordegàs.
La seva agenda és el que tenia de més preat, perquè és on hi guardava tots els seus contactes comercials, els que sostenien el seu negoci que no tenia pèrdua possible, n’hi havia per sucar-hi pa!. Pel que fa a inversió, no pas gaire; bona roba i bon calçat, sempre el més escaient per a cada ocasió. Li calia, això sí, tenir la maquinària en bon estat, passar les revisions escaients, si volia tenir la clientela contenta i mantenir l’excel·lència del servei.
Sempre havia estat un elegant i gran seductor. Ella en podia donar fe; l’havia encaterinada tot just conèixer-se. La realitat s’imposà al poc de casats, quan, accidentalment, va donar un cop d’ull a l’agenda. Tot eren dones les que hi figuraven, gairebé hi eren representades totes les verges i màrtirs del santoral, salvant les distàncies, es clar, de tan plena i atapeïda com era.
Què bleda, què babaua havia estat!. No li feu cap escena però, el PROU i PUNT, fou contundent i el mitja cerilla sortí per la porta.
L’Inspector, el seu distret i ama ble Colombo, havia estat visiblement atent amb ella que ja havia demanat de poder-se’n anar a casa. L’acompanyà sol·lícit a la porta de la suite de l’hotel on havia estat allotjat el seu ex, tot creuant un saló força concorregut, solament per dones. Les havien citades, també; possiblement, serien clientes de les que figuraven a l’agenda, es digué. Ella ni tan sols les havia mirades, però, en anar a sortir amb l’inspector, un gosset juganer se’ls ficà entre les cames mentre una de les senyores que s’esperava amb les altres, el cridava amb veu mel·líflua.
El gosset arrencar a córrer i amb les presses deixà anar quelcom amb què jugava; era un os, no pas l’os comú de plàstic enganyós, sinó quelcom de més autèntic. Tal vegada mig dit?
La investigació continuaria sense ella, les bessones i el seu home l’esperaven a casa.
A l’Inspector, el seu Colombo, se li ha via girat feina, no podria abandon aar la gavardina, encara.