Altres límits

Sempre ens havien ensenyat que hi ha dos tipus de fronteres: Les naturals i les artificials. Les naturals serien les imposades pels accidents geogràfics, és a dir una muntanya, un riu, el mar. Un exemple molt clar és el Rio Bravo (que va donar nom a una pel.lícula de John Ford) que des de El Paso fins al mar Caribe constitueix la frontera entre Mèxic i els Estats Units o la serralada d'Els Andes que marca el límit entre Xile i Argentina. Les artificials són fruit de tractats i acords com ara la de les dues Corees col.locada en el paral.lel 38 i les de molts estats africans que estan fetes amb tiralínies (sempre m'he preguntat com s'ho fan per posar les duanes en els límits entre aquets països atesa la virtualitat d'aquesta convenció).
Però hi ha altres límits, fronteres que no estan formades per punts geogràfics o per convencions humanes, són aquelles que constitueixen un punt de referència, un topall visual que delimita un pais o una contrada. A l'Empordà tenim unes quantes d'aquestes fites que sense constituir un límit de comarca, marquen un aquí i un allà.
El Canigó és el nostre Fujiyama particular, és la muntanya secular dels empordanesos. Poderosament, aixeca gairebé dos mil vuit-cents metres de roca en els punts més elevats i marca una silueta inconfusible, sobre tot a l'hivern quan la neu corona li fa (com a la sardana). El massís és una verdadera guia que es pot albirar des de gairebé qualsevol punt de la comarca. Es del tot recomanable la visió magnífica dels tres pics venint de Girona per la N-II després del trencant de L'Escala quan s'arriba a un canvi de rasant que marca també una frontera meteorològica (m'he trobat a vegades ruixats espectaculars abans d'arribar a aquest punt i després a la baixada el cel totalment ras i una forta tramuntana). Aquí la vista se'ns escapa automàticament a l'esquerra i la neu i l'atmosfera neta ens provoca una sensació de falsa proximitat, doncs el massís es troba a uns quaranta quilòmetres aproximadament, però la magnificència de la muntanya ens fa fins i tot sentir un fret descomunal, un
estremiment al sentir a sobre de la pell que el vent vé directament de la gran glacera.
El Canigó marca el límit visual de l'Empordà pel nord-oest. Si dirigim la vista cap a l'est veurem el punt més alt del sector nord-oriental de l'Albera que és el castell de Verdera i una mica més enllà el mar. Inmediatament ja s'obre la badia de Roses acollint l'aigua d'una manera plàcida, això quan no suporta amb estoicisme l'embat furiós del llevant. Hi ha un altre Mediterrani més amunt del Cap Norfeu, una costa feréstega, regne de la tramuntana, que quan bufa amb violència pentina la superfície d'un mar esvalotat que posa pinzellades de blanc escumós al fons de la tela blava de l'immens quadre de la Mar d'Amunt, però aquí al final de la plana l'aigua entra a dins la terra com reclamant el seu protagonisme, el mateix mar que va veure desembarcar les naus gregues una tarda plàcida del mes d'abril. Aquells grecs devien veure aquí un horitzó clar i net i un lloc plè de possibilitats per instal.lar s'hi i cansats del llarg viatge, extenuats deixaren la seva empremta sobre la sorra i d'aquesta manera agermanaren dues riberes del mateix mar (Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels, afavoreixi el déu del vent el velam dels seus vaixells, cantava Lluis Llach, empordanès il.lustre musicant un poema de Kavafis).
Si Catalunya fós un païs planer des de dalt del castell de Quermençó es podria veure pràcticament tot el territori. El dia després d'una bona tramuntanada, perque el vent, poderós no suposi un obstacle auditiu al gaudi complet de la sensació jo començaria a passejar la vista per l'est amb la suau serenor del golf de Roses abraonant-se sobre els aiguamolls; més enllà el que fins ara era cóncau es converteix en convex i L'Escala s'endinsa en el domini de l'aigua. Una mica més a la dreta la imatge inconfusible del Montgrí, la muntanya coronada sempre pel castell que conforma una imatge que recorda molt, sense gaire intencionalitat, el pit d'una dona. Una mica més cap a l'oest i ens trobem, es inevitable amb la carretera de Figueres, una cinta d'asfalt recta, llarguíssima, que quan arribes a la plana i agafes una mica de velocitat sembla que t'hagis d'enlairar. Més lluny es pot distingir Rocacorba amb la seva imatge de falca ascendint d'oest a est i les dues antenes de televisió al capdamunt i la Mare de Déu del Mont, amb el seu pic punxagut a cavall entre l'Empordà i la Garrotxa. La vista es dirigeix cap a les muntanyes de les que es nodreix un modest en aquell moment Ter i coronant el punt cardinal oposat al que ha començat el nostre recorregut, el Canigó, imponent, nevat la meitat de l'any, limítrof, definitiu, gegantina paret mitjanera entre el nostre horitzó i un altre de desconegut i al cantó, quasi a darrera, l'Albera, la nostra serralada més propera, seca, aspra com el vi ranci de qualsevol d'aquets poblets que es veuen a la plana, disseminats, isolats, ténues concentracions humanes al mig de tots aquets camps, aquestes vinyes, aquets xipresos gairebé solitaris, testimonials, perduts en la immensitat de la plana.