ALTRE DIMENSIÓ

Un relat de: surina

ALTRE DIMENSIÓ


Estem celebrant el meu aniversari. Els he convidat a sopar. He tingut una feinada de por però estic contenta. Han vingut tots els meus amics. Acabo de servir els postres: Pastís de crema decorat amb fruites confitades i nata. La conversa s'anima al mateix temps que es buiden les ampolles de cava. Per tot arreu hi ha confetti, globus petats i flors. En Jordi i la Lídia han de marxar. Han vingut a felicitar-me però el seu avi és a l'hospital, està malament i es temen el pitjor. L'Anna i la Núria també es disculpen. S'ho passen molt bé però tenen un compromís. Els acompanyo a la porta i els agraeixo que hagin estat amb mi per una estona. Quan marxen torno al menjador. Allà resten la Marta, la Joana, l'Antònia, El Manel i en Jaume. S'han servit un got de whisky. La Joana explica una història i els altres escolten amb molta atenció.
- Vine -Em diu el Manel-. Que això és molt interessant.
La Joana explica que quan ella molt petita va morir la seva àvia, i a l'endemà ella la va veure al jardí de casa seva. Regava les flors.
- Jo no m'ho crec.- li diu en Jaume.
-Com la podies veure si ja era morta?
-Doncs jo la vaig veure -respon la Joana.
Apago els llums i encenc dues espelmes que hi ha sobre de la taula.
L'Antònia diu que ella sí que s'ho creu, perquè una tia seva li explicava que havia vist l'esperit del seu marit quan feia cinc anys que era vídua.
La Marta diu que totes aquestes històries són inventades. La conversa puja de to. Jo per calmar els ànims penso que el millor és relatar la meva experiència en un cementiri.
- Quan jo era jove m'agradava visitar els cementiris. Però no aquest de les grans ciutats on hi ha milers de persones enterrades i on les tombes es divideixen en petits apartaments uns sobre els altres fins arribar a sis o set pisos d'alçada. Semblen o són ciutats per a morts. A mi m'agradava veure aquells cementiris petits, acollidors, on enterraven les persones que havien viscut en aquell poble petit de cent o dos-cents veïns. Les làpides de pedra sortien un metre per sobre del terra i podies llegir el nom de la persona que havien enterrat. Sabies quants anys tenia i quant temps feia que criava malves. M'imaginava com havia estat la seva vida en aquell poblet petit en que els seus habitants devien ser com una gran família. La majoria d'aquestes tombes són netes, trobes flors d'imitació i algun retrat. És evident que en els cementiris grans també n'hi ha de flors i de inscripcions a les làpides, però només pots veure les de sota i a més a més no hi ha intimitat. Tot el dia és ple de gent. He d'aclarir que mai he tingut por de la mort. Crec que en un cementiri no hi ha res més que ossos i que no morim del tot mentre algú ens recorda o pensa en nosaltres.
Aquell dia va marcar un abans i un desprès. Mai més he visitat un cementiri si no és perquè he tingut d'acompanyar algú en el seu últim viatge.
El primer diumenge de maig passejava pels afores de Gelida quan vaig passar pel davant del seu cementiri. No és molt petit no, però la porta era oberta i em va cridar l'atenció. Entrava un grup de gent i jo em vaig afegir, entrant darrere seu. Vaig resseguir tots els seus racons, aturant-me a cada pas per a llegir els noms de les persones que allí havien i saber si havien estat casats o si tenien fills que netejaven la tomba, si tenien néts, si eren grans o petits. Quan vaig decidir marxar em vaig dirigir al passadís central que és el que porta cap a la sortida. No vaig veure ningú i quan vaig arribar a la porta vaig tenir una gran sorpresa. Era tancada!
Els visitants no havien fixat en mi.
Em vaig veure sola amb un pilot d'ossos. El meu primer sentiment va ser de pànic. Vaig intentar no donar-me cops de cap contra les parets ni estirar-me dels cabells. Tampoc podia plorar, no em serviria de res. Havia d'actuar amb sentit comú. Però com podia calmar-me?
Primer vaig fixar-me en la porta. És molt alta amb barrots de ferro acabats en punta de llança. Si intentava enfilar-me podia quedar atrapada allà dalt com un "pinxito" No era la millor idea. Vaig mirar cap a fora i vaig veure els cotxes que passaven per la carretera a gran velocitat. Era inútil cridar. Ningú em sentiria.
Alguna cosa començava a molestar-me al païdor. Es feia fosc i aquells morts que semblaren amics meus ara començaven a semblar amenaçadors. La idea de quedar-me tota la nit com a convidada no em feia cap gràcia.
Vaig resseguir la paret de l'esquerra. És massa alta. Al fons hi ha uns pavellons, edificacions tancades a cal i canto i a la dreta una altra paret molt alta, encara que potser
no tant com la de l'esquerra, més o menys uns tres metres. No, evidentment no podia sortir d'allà. Ara ja era una mica més fosc.
Passejava per entremig de les tombes. No podia fer res més fins que esgotada vaig seure i vaig recolzar l'esquena a la paret. Vaig sentir una veu. Davant meu una dona em mirava. Tenia els cabells blancs, molt llargs i els ulls molt clars.
- Finalment has vingut- em va dir.
- Fa molt temps que t'espero.
-A mi m'esperaves? Com sabies que vindria i en què et puc ajudar?- li vaig respondre.
-Jo sóc mèdium. Quan era viva sempre em comunicava amb els morts més o menys com fas tu quan els visites. Ara que estic a l'altra banda em vull comunicar amb els vius, però no puc sortir d'aquí si no hi ha algú que em vulgui portar amb ell. Havies de ser tu perquè has creat un canal de comunicació amb nosaltres. Altres persones no podrien veure'm ni escoltar-me.
-Però si no puc sortir d'aquí! La porta és tancada- vaig protestar.
-Jo t'he portat una escala perquè puguis sortir, però m'has de portar amb tu.
Ja era fosc. En aixecar-me vaig topar amb una escala. Una escala de fusta de les que fan servir per pujar a les tombes més altes. Quan vaig tornar a mirar aquella dona ja no hi era. Vaig pujar a l'escala però encara no arribava. La vaig arrossegar fins posar-la al costat dels nínxols, vaig pujar de nou i repenjant un peu vaig posar l'altre sobre la paret.
Ara havia de llançar-me cap a fora. Vaig mirar al terra. No es veia quasi res. Els llums de la carretera eren lluny. Però entre quedar-me dintre o fer un salt a la desesperada jo m'estimava més arriscar-me.
Me'n recordava que quan era petita m'agradava saltar. Sempre aprofitava qualsevol obstacle per poder saltar quan més alt millor fins arribar al límit de les meves possibilitats.
Sabia com ho havia de fer. Primer m'havia d'ajupir, mentre saltava m'havia d'estirar i en arribar al terra deixaria que el pes dels meu cos arronsés de nou les meves cames.
Ja era fora. Primer van tocar a terra els meus peus i després el meu cul però no em vaig fer cap mal.
Vaig respirar profundament, em vaig espolsar i vaig continuar el meu camí.
Desprès d'aquest relat es va fer el silenci. Els meus amics van trigar a reaccionar. Finalment va parlar el Manel.
- Jo diria que una cosa així no li passaria mai a una persona normal. Ets boja o ets realment una mèdium.




Comentaris

  • Un altre comentari[Ofensiu]
    nuriagau | 26-06-2010 | Valoració: 10

    Recordo quan vam parlar del meu relat Sembla que arribo massa aviat i em vas comentar que també tenies un relat biogràfic sobre un tancament en un... cementiri! Tu has superat la meva experiència amb escreix (no és ben bé el mateix un basar oriental a un cementiri), a més a més, has sabut inserir l'anècdota dins d'un relat augmentant el seu valor narratiu. Vaja, tinc raó o ets una mèdium?

    Núria

    Estic posant en ordre

  • Jo no sé si és un fet real[Ofensiu]
    joanalvol | 18-09-2008 | Valoració: 10

    Però podria ser-ho molt bé.

    Com na anat l'estiu, surina? No has parat d'escriure. Intentaré fer-te un comentari a cadascun dels teus relats. Planteges, agosaradament , qüestions des d'una altra perspectiva. I això m'agrada molt.

    Quan la gent parla de la mort
    ho fa des de la vessant de la matèria: un cos mort no pot reviure.
    El materialista ignora i no pot reconèixer altres possibilitats de vida que no sigui la que ells creuen.
    És clar que no tothom ho pot veure ni percebre, car per això cal una facultat de consciència que ordinàriament no es té.


    Una abraçada de tots nosaltres per a tu
    Joanalvol

  • Doncs jo crec que[Ofensiu]
    T. Cargol | 14-08-2008

    si bé - per desgràcia - els morts ja no poden sinó restar immòbils fins que el seu cos es desfà totalment i és reincopora a la terra, el nostre cap ens pot jugar tota mena de males passades, com vívides representacions de la realitat pròpies dels opiòmans, si l'estrès es prou fort.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de surina

surina

24 Relats

98 Comentaris

27222 Lectures

Valoració de l'autor: 9.81

Biografia:
A tots els que em llegiu us vull donar les gràcies i us vull aclarir que la fotografia és de l'arc de sant Martí retratat a través del vidre de la meva finestra. Ha sortit el reflex del llum i la humitat de la pluja.
Us agrada?
.





irene.tironi@hotmail.es