Als meus pares.

Un relat de: marialluisa

Sona: una discussió al menjador.

I jo estic a l'habitació, a l'ordinador, fent temps perquè, quan hi vagui, a la discussió també hi entraré jo. Me limitaré a dir: no ho sé i no me'n recordo, perquè tampoc arreglarem el món, i menys arreglarem la nostra família. Els meus pares, periòdicament, se barallen, se retreuen coses, i després fan exactament el mateix que abans de la discussió, però estem uns dies de morros a casa.

A ningú li importa tot això, ho sé. Però és igual, tampoc obligo a ningú a llegir-ho. Abans d'ahir van fer 26 anys de casats. Suposo que és per això que jo no me vull casar mai. Coneixes a una persona, i al començament és tot ben bonic. Després, diuen, la confiança fa fàstics, i coneixes realment la persona que fingia fen-te regalets bonics i dien-te alguna cosa maca cada matí. Després, se limita a posar un "carinyo" després de "porte'm la cerveseta", i passa de portar-te flors a regalar-te batedores per l'aniversari.

Però, com que no sabem que fer, continuem junts. Perquè ens hem acostumat a estar junts, a pesar de tots els nostres defectes, perquè sabem que a les 12 hem de fer el dinar del marit, i a la una el de la filla, i també s'ha de fer el sopar per torns, perquè cada u fa el seu horari. I si no féssim això, no sabríem que fer. Imagina't la vida sense ell, o sense ella, després de tants anys. M'hauria de posar a treballar, o hauria d'aprendre a fer-me el dinar, i a rentar la roba. A més, hauria de buscar casa. Els fills, pobres, amb un divorci, quedarien afectats. Però això no és el pitjor. El pitjor és haver d'explicar als veïns que no som la parella perfecta que fem veure que som. Que en pensarien? Ens prendrien per uns fracassats! I parlarien de nosaltres fins que hi hagués un altre escàndol. Déu me'n guard. Com? Els fills ens deixen caure -així, de passada, sense que casi ens n'adonem- que sí, que ens hem de separar. Que és millor això a sentir les discussions i a veure les cares d'enfadats que fem. No, segueixo pensant que no ho podem fer. D'aquí uns dies tot haurà passat, i ens tractarem com abans, com dos coneguts que viuen junts. Si hem passat tant de temps, ja no ve d'aquí. A qui li importa que ens desgraciem la vida l'un a l'altre?


Sona: la discussió continua.

Comentaris

  • Una persona, un univers[Ofensiu]
    Epicuri | 26-02-2008 | Valoració: 7

    Dues persones...universos d'universos. Soc un homa casat i no em penedeixo gens ni mica, crec que l'amor es també un péndol i quant tens fills, multiplica els universos i multiplica l'amor, o al menys la seva possibilitat...
    Una dita xinesa diu: Si no pots casar-te amb la persona que estimas...procura estimar a la persona amb la que t'has casat. Pot ser pensaràs que sona molt conformista, però personalment no ho crec així...interesentísim tema per fer un univers de relats, com m'agradaría continuar-te llegint. Com m'agradria que, si tu vols em llegisis.

    Relacionar-se, escriure, viure tot això depen de tú i també de els altres. Marxa si així ho has decidit..però jo mai ho faría...relataire!

  • Llibre | 26-02-2008

    Penso que has reflectit força bé una situació quotidiana que es dóna en un percentatge alt en la nostra societat un dia rere l'altre. Però també penso que la situació contrària també existeix. O si més no, així ho vull creure.

    De totes formes, he de reconéixer que aquest relat, a banda de pessimisme, traspua dosis importants de realitat.

    Fins aviat,

    LLIBRE

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de marialluisa

marialluisa

20 Relats

36 Comentaris

17467 Lectures

Valoració de l'autor: 9.46

Biografia:
Benvolguts súbdits, sóc la reina marialluisa.

I ara he aprés a parlar català per conèixer els vostres estranys costums, i després, poder escampar-los per la resta de l'Estat. Si és que sóc una reina infiltrada muajajaja!