Als meus pares.

Sona: una discussió al menjador.

I jo estic a l'habitació, a l'ordinador, fent temps perquè, quan hi vagui, a la discussió també hi entraré jo. Me limitaré a dir: no ho sé i no me'n recordo, perquè tampoc arreglarem el món, i menys arreglarem la nostra família. Els meus pares, periòdicament, se barallen, se retreuen coses, i després fan exactament el mateix que abans de la discussió, però estem uns dies de morros a casa.

A ningú li importa tot això, ho sé. Però és igual, tampoc obligo a ningú a llegir-ho. Abans d'ahir van fer 26 anys de casats. Suposo que és per això que jo no me vull casar mai. Coneixes a una persona, i al començament és tot ben bonic. Després, diuen, la confiança fa fàstics, i coneixes realment la persona que fingia fen-te regalets bonics i dien-te alguna cosa maca cada matí. Després, se limita a posar un "carinyo" després de "porte'm la cerveseta", i passa de portar-te flors a regalar-te batedores per l'aniversari.

Però, com que no sabem que fer, continuem junts. Perquè ens hem acostumat a estar junts, a pesar de tots els nostres defectes, perquè sabem que a les 12 hem de fer el dinar del marit, i a la una el de la filla, i també s'ha de fer el sopar per torns, perquè cada u fa el seu horari. I si no féssim això, no sabríem que fer. Imagina't la vida sense ell, o sense ella, després de tants anys. M'hauria de posar a treballar, o hauria d'aprendre a fer-me el dinar, i a rentar la roba. A més, hauria de buscar casa. Els fills, pobres, amb un divorci, quedarien afectats. Però això no és el pitjor. El pitjor és haver d'explicar als veïns que no som la parella perfecta que fem veure que som. Que en pensarien? Ens prendrien per uns fracassats! I parlarien de nosaltres fins que hi hagués un altre escàndol. Déu me'n guard. Com? Els fills ens deixen caure -així, de passada, sense que casi ens n'adonem- que sí, que ens hem de separar. Que és millor això a sentir les discussions i a veure les cares d'enfadats que fem. No, segueixo pensant que no ho podem fer. D'aquí uns dies tot haurà passat, i ens tractarem com abans, com dos coneguts que viuen junts. Si hem passat tant de temps, ja no ve d'aquí. A qui li importa que ens desgraciem la vida l'un a l'altre?


Sona: la discussió continua.