ALGU HO HAVIA DE FER

Era un dematí fresc encara amb color de blau nit; les muntanyes fosques es barrejaven amb el blau negre del cel. La terra sota meu i jo amb tot el meu pes al damunt. Amb els ulls plens de l’aigua de la matinada, i que duia olor de tot, m’anava despertant a la claror de tots els dies, el sol de tots els dies.
Em despertava amb un profund sentiment de gratitud. I, pensant en tot això em va venir una alenada de vida, de fulles acabades de néixer a l’heure veïna. Jo ja tinc uns anys, i els he passats tots al recer d’aquesta casa; una casa gairebé majestuosa envoltada per un gran jardí. L’entrada principal a l’anterior, està protegida per una gran arcada de pedra, a penes visible, perquè està embolcallada per un entreteixit de brins i fulletes vermelles molt ben connectades entre sí.
No és d’estranyar, doncs, que senti arribar el cotxe gran de casa. Primer ha estat el suau grinyolar de la porta del carrer, de ferro forjat que obre automàticament i, ara, quan ha passat pel camí de còdols i s’ha aturat a la porta principal, on ja l’esperaven l’Elisa i l’Anton que ha corregut a obrir la porta de l’amo; avui era ell que conduïa el Rolls, que duia una càrrega d’excepció: un nadó recent nascut, ja convertit en hereu de la heretat. La mare el portava en braços i se’l mirava amb tendresa, mentre el pare, cofoi, els ajudava, tot complagut. El seguici ha entrat a l’interior i ja no n’he sabut res més, per ara.
Tot seguit, però, s’ha deixat sentir la remor de fulles bellugadisses, les veus de les meves veïnes i amigues; ja en sabíem de l’esdeveniment, i be n’havíem de fer comentaris! I, més que en faríem, encara. Justament, en aquell precís moment i silenciosament, feia la seva entrada, el cotxe petit, el que hem batejat com el de les compres, perquè és amb ell que s’hi fan els encàrrecs. Ha passat per la porta principal, sense aturar-se, més aviat, esmunyint-se cap a la porta de servei. Allà els esperava l’entranyable Amàlia, cuinera de primera, enamorada de les plantes i la natura i remeiera, també. De tant sentir-la, he après molt d’ella.
Del cotxe ha baixat el vailet, el darrer en arribar a casa; fa de tot, de llauner i de “xispa”, però, sobretot, té cura del cotxe de l’amo, és un bon mecànic, i, el més important té molt bona relació amb nosaltres; el noi s’esplaia, ens parla sovint mentre fem el traguet, d’aigua.
Per empatia m’he quedat amb el vailet quan, el més essencial, era la noia que entre l’Amàlia i ell han ajudat a baixar del cotxe. Per atzar, per casualitat o per carambola, també duia un nadó als braços. He hagut d’estirar el coll per tal de poder veure’l... Sort que sóc molt alta, de complexió forta i el coll i els braços els tinc llargs; aquest nen m’interessa especialment, perquè el vaig veure engendrar.
Era una nit xardorosa de finals d’estiu. La finestra on dormia la mare era oberta. Era tota una bellesa; estesa damunt d’un llit senzill, en una habitació senzilla, amb el sostre baix, inclinat i amb bigues. La sentia respirar, plàcidament, quan un crit ofegat em va alertar. Algú s’havia abraonat damunt seu i li treia la camisola. Tot succeí molt de pressa, la noia, desprevinguda, lluitava per treure-se’l del damunt fins que el seu bategar va dir-me que no li h avia estat possible. Tampoc m’ho fou a mi, do nada la meva situació, trobar la manera d’ajudar-la, aleshores i en el futur. La meva incapacitat em rosegava, perquè jo, que ho havia vist tot, sabia qui era l’abusador, i havia callat. El temps de l’embaràs, se’m feu llarg; sovint les veia a l’una i l’altra i no sabia com es resoldria el problema a la casa de l’amo, si com em temia, els embarassos eren dos, però, amb tot, era previsible. I hi fou, però, mentrestant, ja m’havia preparat, i en arribar el dia del part i la tornada a casa, de les dues mares, em vaig posar a esperar. Volia protegir-les, les mares, que elles en sortissin indemnes però, que el pare de les criatures, si ,més no, se n’endugués un bon ensurt.
Havia estat observant les abelles; com voleiaven damunt de les flors, unes amb fulles cargolades de malura; algunes eren de les que amb la trompa havien dut abelles mortes a enterrar; una d’elles era a la punta de la branca fent tentines. Aquestes m’interessaven. D’entre fins brins d’herba i fulles, sortia la cua d’una serp. Vaig alçar la fulla: era una serp petita, lluent i negre. La vaig guardar entre el meu fullatge.
Va ser un treball laboriós i me’n vaig sortir gràcies a la complicitat de les meves amigues, les glicines i les mimoses, que són més àgils i es mouen millor que jo, són més lliures, també.
Aquell dia, doncs, vaig esperar l’ocasió propícia per actuar. I es presentà. Fou a la tarda, tots feien la migdiada menys l’amo que sortí al jardí a prop de la porta, i de la paret on hi faig estada; just el lloc on convenia als meus plans. S’aturà, parlava pel mòbil, quan, de sobte, una mena de polsim li caigué damunt del cap. Ell intentà espolsar-se’l, però, era pitjor; cara i braços s’impregnaven d’aquella pols, mentre jo, tot i les meves limitacions, es clar, no parava de bellugar-me; el ventijol m’ajudà. Havia arribat voluntàriament i en el moment oportú. En qüestió de minuts, l’amo tenia la cara i part del cos inflats. Els homes de l’ambulància van actuar amb destresa; se l’endugueren als serveis d’urgència perquè la cosa, digueren, de tipus al·lèrgic pintava malament, la barreja del polsim podia ser letal.
El cert és que jo no volia arribar tan lluny amb la barreja; amb un bon ensurt en tenia prou.
Va tornar a casa al cap d’uns dies, amb un embenatge prou complicat, per tot el cos. Tot, llevat de la part que a mi m’hagués agradat.
La revenja no és bona, ho sé per experiència.
L’amo, tan bon punt va poder sortir al jardí, amb totes les precaucions possibles, i carregat de recels, va demanar al vailet que podés la buguenvíl·lia, o sigui a mi; era vella, estava empolsegada i la creia responsable dels seus mals. Em va maleir, vaja. Amb la poda he quedat mortalment ferida. El que més greu em sap és no poder enfilar-me fins les finestres, ni parlar amb les amigues; a penes les sento, però, ALLÒ, algú ho havia de fer i no me’n penedeixo.