Alan Smithee

Si teclegen les paraules Alan Smithee a Google descobriran que aquest home ha dirigit un munt de pel·lícules. Tanmateix, el cineasta Alan Smithee mai ha concedit entrevistes, ni ha sortit en revistes de cinema, ni se l’ha vist en cap festa de Hollywood. Més que res perquè no ha existit mai. El nom va néixer durant el muntatge de “Death of a gunfighter” l’any 1967. Els directors del film, Robert Totten y Don Siegel, van tenir diferencies de criteri amb el productor i no van voler signar el treball. Aleshores van acudir al Directors Guild of America (una mena de sindicat de directors americans de cinema) que va pensar en la idea de crear un pseudònim per tal d’evitar que els realitzadors perdessin el seu prestigi per culpa d’una pel·lícula en la què, a conseqüència de problemes de relació amb el productor, no havien gaudit del control artístic. La iniciativa va tenir èxit. Diversos llarg metratges van ser signats amb el pseudònim i es va obrir el debat de qui havia de tenir el control artístic dels films. Amb el temps, el pseudònim va arribar fins i tot als videoclips. La traducció directa d’aquesta història és que, normalment, els treballs són dolents perquè constitueixen el reflex dels conflictes apareguts. D’aquí va sorgir la fórmula del “Final Cut”, una clàusula en el contracte dels cineastes més influents que els permet tenir el control total del darrer muntatge de la pel·lícula.

El cas més estrany es va produir amb la pel·lícula “American History X”, l’opera prima del director Tony Kaye. El realitzador tenia molt prestigi com a director en el món de la publicitat. Li va arribar a les mans un guió magnífic i va decidir que era una oportunitat immillorable per donar el salt a la gran pantalla. El rodatge va anar molt bé i l’equip va aconseguir enregistrar moltes escenes d’una enorme qualitat. El problema, però, va originar-se en l’etapa de postproducció. Tony Kaye va editar una primera versió de la què se sentia molt orgullós. Però quan tot indicava que la pel·lícula arribaria a les sales sense cap inconvenient John Morrissey, el productor, va cometre un error imperdonable: cedint a les pressions de l’actor protagonista, Edward Norton, va deixar que aquest entrés a la sala de muntatge i edités un altra versió, on es veia reforçada la presència del seu personatge. A l’assabentar-se el director de la humiliació va enfadar-se moltíssim i va demanar el pseudònim d’Alan Smithee. El sindicat li va negar aquesta possibilitat perquè una de les condicions consisteix en no haver parlat malament de la pel·lícula als mitjans de comunicació. El jove realitzador, tanmateix, va propagar la seva queixa en la premsa especialitzada. Finalment, el film va estar signat per Tony Kaye i, qui l’hagi vist, sap que és una molt bona pel·lícula.

Aquests dies, veient les portades dels diaris, hom pensa com Millet o Montull veurien amb bons ulls poder-se acollir a l’anonimat de l’Alan Smithee. Afortunadament, el nostre sistema de dret no ho permet.