AL CALIU DEL FOC

No sé bé be perquè avui he pensat en ell, era un amic de joventut del meu avi. El va retrobar al cap ´de dos o tres anys que havia mort la meva àvia. Es deia Francesc era vidu i vivia de no feia gaire, a un poble proper, a casa d’un nebot, ja que ell i la seva muller no havien tingut fills.

El meu avi l´apreciava  , segurament li devia recordar els temps de joventut. Solia venir alguns diumenges a dinar, venia amb el meu pare que solia anar al poble veí a mercat i dinava i cap al vespre venia el seu nebot i el retornava a casa. Inclús jo algun diumenge també l´havia acompanyat.

Era una persona senzilla havia treballat tota la seva vida en una Colònia Tèxtil i sabia anècdotes i xafarderies, jo que sempre he sigut una mica tafanera o potser m´ha agradat escoltar la gent gran li tenia molta estima, fins que un dia sobtadament va morir, aquell dia en assabentar-se el meu avi va plorar i es va lamentar de la seva pèrdua.

Llavors a l´hora de dinar em va comentar uns fets que jo ignorava.

-En Francesc es volia casar amb la teva àvia, però ella em va preferir a mi. El dia abans del casament encara li va tornar a demanar.

-Maria si et cases amb mi tindràs pa per tota la vida, soc Contramestre i sembla que em volen fer encarregat-

-La iaia Maria saps què vi va respondre. Doncs , Francesc qui tingui més pa que faci més sopes.

Jo vaig riure i em vaig imaginar la iaia dient això, sempre en tenia una per dir.

Llavors avi, no et feia res veure al Francesc.?

-No nena no, si la teva àvia es va casar amb mi. I saps em va dir , un dia em va dir que tu tenies una certa semblança, que tenies els mateixos ulls clars.

-I tu que li vas dir , ja que li vaig dir- Francesc és el que no veus ,en el que se li  assemble. Però saps nena em sap greu la seva mort, i va agafar una mandarina i com a vegades feia se la va menjar, va guardar les pellofes i les va llençar al caliu del foc.Eren dies abans de Nadal recordo, i la llar la teníem encesa.