Cercador
Aina
Un relat de: Janes XVII- Compartir:
La noia que va venir del fred i va desglaçar totes les sensacions, que va omplir fins dalt de tot el pantà de les il·lusions, te un nom del color de l’esperança i el toc de la mar encesa.
La seva arribada va farcir de desig els somnis inconscients i també els que, dempeus, s’escolaven pel cabdell de les hores mortes. Vestida permanentment amb la corba d’un somriure entremaliat, juga, avui encara, amb les paraules de llengües entravessades com qui no vol res, com qui sura pel damunt l’escuma blanca de les ones a la platja i es fon amb l’espera d’un succés. La resta dels mortals que la gaudeixen a pessics, envegem el blau que xiuxiueja d’orígens de misteri, escoltem amatents la partitura que flueix de la música portes endins, admirem absorts la seva presència alliberada i reconeguda com la d’un àngel d’ales lleugeres.
Ella és la noia que va venir del fred amb un embolcall de caliu que traspassa les fronteres de la fantasia. Amb un farcell de paraules més enllà dels gemecs tafaners, paraules que dansen l’harmonia de les lletres en un llibre, paraules de culte que no duen pintures de bel·licisme, paraules endinsades en una sínia captivadora que alimenten les arrels.
Ella és la noia que va venir del fred i que va aparèixer, en un espai oníric, sorprenentment solitària i amb la pell de porcellana lleugerament colrada. La seva arribada abrigada i avançada era una ofrena de mans amigues. Ella, només ella, va encendre l’assot de la impotència o potser més, el del desig, amb la senzillesa d’un gest. Va llevar-se la trenca i el mocador del coll tot lluint al descobert una brusa blanca que parlava de molt. El fred de fora estant proclamava la seva empremta en els seus pits arrodonits que pugnaven per traspassar el llindar de la noblesa. Ella, mentre impregnava l’atmosfera d’aromes subtils, amb una mirada de complicitat es va acotar per arreplegar alguna cosa de la bossa i la imatge va ser el paradís.
Ella és la noia que va venir del fred i el va foragitar de l’ànima turmentada que s’esbrava amb la fabulació d’un castell de vent. I l’ànima va cremar i el gris de les cendres que jo estimaré no van anar enlloc però dibuixaren un somriure.
La seva arribada va farcir de desig els somnis inconscients i també els que, dempeus, s’escolaven pel cabdell de les hores mortes. Vestida permanentment amb la corba d’un somriure entremaliat, juga, avui encara, amb les paraules de llengües entravessades com qui no vol res, com qui sura pel damunt l’escuma blanca de les ones a la platja i es fon amb l’espera d’un succés. La resta dels mortals que la gaudeixen a pessics, envegem el blau que xiuxiueja d’orígens de misteri, escoltem amatents la partitura que flueix de la música portes endins, admirem absorts la seva presència alliberada i reconeguda com la d’un àngel d’ales lleugeres.
Ella és la noia que va venir del fred amb un embolcall de caliu que traspassa les fronteres de la fantasia. Amb un farcell de paraules més enllà dels gemecs tafaners, paraules que dansen l’harmonia de les lletres en un llibre, paraules de culte que no duen pintures de bel·licisme, paraules endinsades en una sínia captivadora que alimenten les arrels.
Ella és la noia que va venir del fred i que va aparèixer, en un espai oníric, sorprenentment solitària i amb la pell de porcellana lleugerament colrada. La seva arribada abrigada i avançada era una ofrena de mans amigues. Ella, només ella, va encendre l’assot de la impotència o potser més, el del desig, amb la senzillesa d’un gest. Va llevar-se la trenca i el mocador del coll tot lluint al descobert una brusa blanca que parlava de molt. El fred de fora estant proclamava la seva empremta en els seus pits arrodonits que pugnaven per traspassar el llindar de la noblesa. Ella, mentre impregnava l’atmosfera d’aromes subtils, amb una mirada de complicitat es va acotar per arreplegar alguna cosa de la bossa i la imatge va ser el paradís.
Ella és la noia que va venir del fred i el va foragitar de l’ànima turmentada que s’esbrava amb la fabulació d’un castell de vent. I l’ànima va cremar i el gris de les cendres que jo estimaré no van anar enlloc però dibuixaren un somriure.