Afrodita-A

En algunes facetes de la vida em sento com Afrodita-A, sí aquell cúmul de llaunes que representaven una dona prototípica i que només podia comandar una persona, o a tot estirar dos. És clar, cal saber com funciona la màquina per a què quan vas caminant i hi ha un sot no caiguis sinó que facis un salt o el rodegis. Però en certs terrenys no em sé comandar, pitjo el botó groc i la màquina comença a saltar a fer cabrioles, quan sé de lluny que em convé el componiment, no ho sé. He pitjat el botó groc, després el taronja, la palanca verda en diverses combinacions, i no hi ha manera, la màquina sempre reacciona de la mateixa forma i caic dins el clot. He demanat també ajut. I mira que és fred això de demanar que algú t’hi entri a dins, però bé, tot era per tal d’evitar mals menors, però ja n’estic farta, aquesta màquina la van fer només per a mi. I és que, clar sóc com el firefox, m’actualitzo cada poc i les instruccions que em van donar de seguida queden desactualitzades. Segurament, un dia, faré la combinació perfecta i també en sabré fer les renovacions, i sortiré del forat en aquests terrenys tan complicats. Espero que llavors no el trobi a faltar, de tant ser-hi a dins. No m’ho podré ni creure de tenir a davant un terreny pla o de forats indefensos, per a córrer sense parar sense haver de caure mai més.