Adéus obligats, adéus necessaris

No sé si encara t'estim o si no; ni tan sols sé si mai seré capaç de deixar de fer-ho, i no és que jo pensi que l’amor sigui per sempre, però se’m fa difícil viure amb el buit del teu enyor. Se'm fa difícil no trobar engrunes de la teva tendresa entre les teves carícies. I és que em costa veure't, estar al teu costat i en el fons sabre que ja no sóc allà; em costa viure sense tu, i no sé si estic disposada a convertir-me en un simple record. I necessit que desapareguis de la meva vida, i no faig més que intentar que et quedis una estoneta més aquí.
Em fa mal no reconèixer-me en el teu somriure, em fa mal no trobar-me entre les teves rialles. Em fa por viure sense tu, en un món que de sobte sembla massa gran, massa fred; i m'he oblidat que sempre havia volgut caminar sola. Sola. Aquesta paraula sí que fa por... Tal vegada ha arribat el moment de ser jo una altra vegada, de reinventar-me i viure amb l'experiència dels records de les nostres paraules, de les nostres mirades, però seguir caminant, seguir gaudint del camí que dibuixen els meus peus i no cercar les teves petjades. Tal vegada ha arribat l’hora de dir-te adéu, no per sempre, sols per una temporada, fins que el record dels teus petons sigui lleuger i no es converteixi en enyorança.