Abstracció

L’Abel somreia, caminava pels entorns del poble com tantes i tantes vegades havia fet, gaudia cada instant d’aquell trepig, sortia de casa i girant cap a l’esquerra creuava el xiprer mil•lenari que s’aixecava senyorívol marcant la seva llar. Contemplava les herbes feréstegues que vorejaven el caminoi, semblaven despentinades per la brisa suau, petits puntets de color les ornaven i assaboria aquella aroma que desprenien emplenant-se el cos amb intensitat com si fos l’ultima vegada que la flairés. Seguia travessant camps i guaitant arbredes que avui se li afiguraven més verdes que mai.

Un estrèpit esfereïdor el va treure de l’embadaliment De sobte les imatges bucòliques i millorades que l’abstreien de la realitat van fugir, evaporant-se com les columnes de foc i de fum que s’alçaven devora seu. En tornar a tocar de peus a terra, conscient de la seva solitud, observà amb tristor la destrucció, les runes que cobrien el que havia estat casa seva, l’arbre caigut, ferit de mort, i la terra resseca i esquarterada. Amb els ulls esbatanats es mirà el seu cos famèlic mentre les llàgrimes li baixaven galta avall en silenci. El seu cos petit i desnodrit va recargolar-se com un cabdell i sense esperar ja res, va retornar al seu passeig imaginari ...