Abismes.4

Un relat de: franz appa

I

Criatura del meu somni,
creació del meu deler,
com l'artesà traçut amb dits de febre
reprodueixo
en la mecànica del teu pes,
en l'arquitectura dels teus membres,
en la textura de la teva pell,
el llevat esponerós de l'anhel
que només ahir semblava utòpic.


II

He de parlar-te
perquè neixes del meu silenci.
He d'il·luminar-te
perquè sorgeixes de la meva fosca.
He de mullar-te
perquè emigres del meu desert.
He de formar-te amb la forja del meu desig,
per sorprendre'm després
quan et reveles idèntica
a com t'he descrit.

Comentaris

  • Agradable[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 29-06-2008 | Valoració: 10

    Poesia d'amor constant i molt agradable de llegir. M'ha agradat especialment la primera estrofa.

  • He de formar-te amb la forja del meu desig[Ofensiu]
    deòmises | 15-04-2008 | Valoració: 10

    i formar-me endins de mi, com si redefinir-me fos llençar-se a l'abisme de la renovació...

    Gràcies, franz, per les teves paraules (aquí i fora), d.

  • Aquesta imaginació...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 11-04-2008 | Valoració: 10

    que ens duu a somniar, a idealitzar i en definitiva a crear uns sers que sorgeixen d'allà dins i que formen part de nosaltres mateixos, de les nostres ànsies, dels nostres desitjos. Ens hi recrearem, fins que arribi el moment de donar-los la llibertat. I llavors tot començarà de nou i la creació d'un nou ésser es tornarà a posar en marxa. I que duri!
    Magnifics versos els que ho descriuen.
    Una abraçada

  • Clar de lluna | 11-04-2008 | Valoració: 10

    ...no deixis d'escriure abismes perquè són màgics.

    Una abraçada!

  • gypsy | 11-04-2008 | Valoració: 10

    m'agrada tot el teu poema equilibrat, però la primera estrofa, m'encanta, és quelcom físic i artesà.
    Felicitats, per la màgia que imposes als teus mots!

    gyps

  • Úter creatiu i amorós[Ofensiu]
    Unaquimera | 11-04-2008

    Una fondalada gratíssima, aquesta quarta entrega! Amb la doble vessant...

    Tant l'amor com la inspiració són estats del trajecte creatiu que ens remet cap a l'èxit o cap a un estimball.
    Tots dos arrenquen des del desig i de la necessitat.
    I presenten un risc manifest, que de vegades fa trontollar el cor enamorat, la mà de l'artesà: El clot al qual ens enfrontem, la sima que em de poder omplir per travessar el vuit, pot ser un infern o un úter generador, un cosmos generatiu, un cau regenerant, un recer des d'on concebre l'obra o l'ideal.

    Al llarg dels trajecte, caiem i ens aixequem, però arrivem!
    Entre tant, hem desitjat i hem maniobrat... hem arriscat, hem guanyat, hem perdut... hem adorat i hem rebutjat... hem idealitzat i hem prioritzat... ens em mantingut en un estat inassequible al fracàs... hem sobreviscut... i finalment tenim el resultat davant nostre!

    L'ésser estimat o l'obra aconseguida han sorgit d'aquest procés catàrtic, de la nostra renúncia a la fugida definitiva, del viatge amb retorn.
    I ens enfrontem a la nostra creació: El nostre afany, el nostra somni, aquella quimera ideal, ha cobrat vida! I és nostre! Reprodueix els nostres gestos bàsics, però al mateix temps batega amb un ritme propi, respira un aire propi, exhala un alè independent ja, per fi, del nostre.
    Cal ser generós i regalar-li una vida a la criatura... o serà la nostra ombra sense peus, l'etern fantasma en lloc de l'esperit alliberat!

    Una autèntica delícia!

    T'ofereixo una abraçada encisada,
    Unaquimera

  • Cada cop més profund, més lluminós[Ofensiu]
    Dolça Parvati | 09-04-2008

    No puc evitar ni vull llegir els teus Abismes amb una certa il·lusió de narrativitat. Si així m'ho permet, veig un recorregut de paisatges, d'abismes successius que vas contant i descrivint o, seguint el teu llenguatge, fent-ne el mapa. I si en l'anterior la poesia esdevenia un mapa de massa escala, en aquesta primera pendent reprodueixes amb precisió les circumstàncies físiques, orogràfiques, de l'objecte del desig: pes, cos, pell... L'amor des de dins teu envers algú altre, o altra.
    La segona davallada és un preciós homenatge als oposats. Aquell "tu" que emergeix de les profunditats del silenci, de la fosca, del desert de la consciència per esdevenir paraula, líquid i llum d'un nou "jo" lluminós, renascut des de la zona d'ombra. Clar que és sorprenent el paregut: meravellar-se de la coincidència és com descobrir-se en un espill. O és que en reconéixer la bellesa de l'altre no es ret homenatge a la pròpia bellesa? Tan bell és l'objecte com els ulls capaços de contemplar-lo.
    Cada abisme és un pas més i més profund en la teua consciència, i en oferir-lo, també de la de cadascú, com ara la meua.
    Una abraçada.

  • Meravellosa descripció...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 09-04-2008 | Valoració: 10

    ...de l'amor que sembla utòpic quan es veu com diu l'Antoni Casals amb l'optica de l'espill però que quan arribem a tenir-lo al nostre abast i la podem mullar aquella arquitectura del seu cos(i m'ha recordat a una dona que conec, preciosa i ja te 58 anys, en un escorç i creuada de cames, unes cames lleugeres i esveltes, a la manera dels xics deixant la canella contra el genoll, i amb un pantaló negre de cuiro, marcant el seu sexe, que m'ha fet tremolar i mirar-me a l'espill de l'abisme), ja et deia quan podem tenir l'oportunitat de mullar-la i veure que no se'n va, que no emigra del nostre desert, i que malgrat tot és la dona que havíem imaginat és com si els déus ens donaren la seua naturalesa.
    Salutacions de Vicent i una forta abraçada per aquest gran poema, que m'ha fet recordar.

  • Anagnost | 09-04-2008 | Valoració: 10

    Sí, a frec de l'abisme, en aquest punt en què somni i realitat, com una espurna, creuen els seus camins. Quan hom es queda pensant si "allò", el que els dits de la imaginació estan forjant, pertany a un o altre món. És el vertigen abismal de qui "veu" que el desig acaba feient-se realitat.
    Amb "el llevat esponerós de l'anhel", a "la forja del desig", l'ésser ideal s'apareix gairebé tangible. I el poeta sap que la criatura perviurà en les paraules, com una obra gairebé tangible.
    Bellíssim.

  • Sincerament m'ha encantat[Ofensiu]
    somniseva | 09-04-2008 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt Franz, així mateix, podria esforçar-me, ja saps, però no sé, només puc dir-te que demostres que a vegades la màgia de l'amor ens fa imaginar al ser estimat o el ser estimat se'ns transforma en l'imaginat, però que alhora tot es fa real. I això és màgic, l'amor i la poesia de l'amor. Bé, tu ho has escrit a la perfecció, per tant, sobren les paraules.
    Una abraçada,

  • Criatures...[Ofensiu]

    El diàleg amb les criatures, de vegades fantasmes, de la nostra imaginació...
    Creem un món sinó a la nostra imatge, almenys imaginant com ens agradaria. De vegades personificat, sempre idealitzat.
    L'anhel utòpic que porta, en tant que nosaltres mateixos en som llavor, les nostres pròpies dèries, acaba sorprenent-nos en veure la seva identitat amb el que desitjàvem.
    No sé per quin motiu, però, m'ha vingut al cap aquella imatge de Cronos devorant els seus fills...


    ACP

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de franz appa

franz appa

150 Relats

973 Comentaris

147210 Lectures

Valoració de l'autor: 9.88

Biografia:

Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes

Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.

El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:

(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.

Correu a: antiartistes@gmail.com