Abismes.4

Poesia d'amor constant i molt agradable de llegir. M'ha agradat especialment la primera estrofa.

i formar-me endins de mi, com si redefinir-me fos llençar-se a l'abisme de la renovació...

Gràcies, franz, per les teves paraules (aquí i fora), d.

que ens duu a somniar, a idealitzar i en definitiva a crear uns sers que sorgeixen d'allà dins i que formen part de nosaltres mateixos, de les nostres ànsies, dels nostres desitjos. Ens hi recrearem, fins que arribi el moment de donar-los la llibertat. I llavors tot començarà de nou i la creació d'un nou ésser es tornarà a posar en marxa. I que duri!
Magnifics versos els que ho descriuen.
Una abraçada

...no deixis d'escriure abismes perquè són màgics.

Una abraçada!

m'agrada tot el teu poema equilibrat, però la primera estrofa, m'encanta, és quelcom físic i artesà.
Felicitats, per la màgia que imposes als teus mots!

gyps

Una fondalada gratíssima, aquesta quarta entrega! Amb la doble vessant...

Tant l'amor com la inspiració són estats del trajecte creatiu que ens remet cap a l'èxit o cap a un estimball.
Tots dos arrenquen des del desig i de la necessitat.
I presenten un risc manifest, que de vegades fa trontollar el cor enamorat, la mà de l'artesà: El clot al qual ens enfrontem, la sima que em de poder omplir per travessar el vuit, pot ser un infern o un úter generador, un cosmos generatiu, un cau regenerant, un recer des d'on concebre l'obra o l'ideal.

Al llarg dels trajecte, caiem i ens aixequem, però arrivem!
Entre tant, hem desitjat i hem maniobrat... hem arriscat, hem guanyat, hem perdut... hem adorat i hem rebutjat... hem idealitzat i hem prioritzat... ens em mantingut en un estat inassequible al fracàs... hem sobreviscut... i finalment tenim el resultat davant nostre!

L'ésser estimat o l'obra aconseguida han sorgit d'aquest procés catàrtic, de la nostra renúncia a la fugida definitiva, del viatge amb retorn.
I ens enfrontem a la nostra creació: El nostre afany, el nostra somni, aquella quimera ideal, ha cobrat vida! I és nostre! Reprodueix els nostres gestos bàsics, però al mateix temps batega amb un ritme propi, respira un aire propi, exhala un alè independent ja, per fi, del nostre.
Cal ser generós i regalar-li una vida a la criatura... o serà la nostra ombra sense peus, l'etern fantasma en lloc de l'esperit alliberat!

Una autèntica delícia!

T'ofereixo una abraçada encisada,
Unaquimera

No puc evitar ni vull llegir els teus Abismes amb una certa il·lusió de narrativitat. Si així m'ho permet, veig un recorregut de paisatges, d'abismes successius que vas contant i descrivint o, seguint el teu llenguatge, fent-ne el mapa. I si en l'anterior la poesia esdevenia un mapa de massa escala, en aquesta primera pendent reprodueixes amb precisió les circumstàncies físiques, orogràfiques, de l'objecte del desig: pes, cos, pell... L'amor des de dins teu envers algú altre, o altra.
La segona davallada és un preciós homenatge als oposats. Aquell "tu" que emergeix de les profunditats del silenci, de la fosca, del desert de la consciència per esdevenir paraula, líquid i llum d'un nou "jo" lluminós, renascut des de la zona d'ombra. Clar que és sorprenent el paregut: meravellar-se de la coincidència és com descobrir-se en un espill. O és que en reconéixer la bellesa de l'altre no es ret homenatge a la pròpia bellesa? Tan bell és l'objecte com els ulls capaços de contemplar-lo.
Cada abisme és un pas més i més profund en la teua consciència, i en oferir-lo, també de la de cadascú, com ara la meua.
Una abraçada.

Sí, a frec de l'abisme, en aquest punt en què somni i realitat, com una espurna, creuen els seus camins. Quan hom es queda pensant si "allò", el que els dits de la imaginació estan forjant, pertany a un o altre món. És el vertigen abismal de qui "veu" que el desig acaba feient-se realitat.
Amb "el llevat esponerós de l'anhel", a "la forja del desig", l'ésser ideal s'apareix gairebé tangible. I el poeta sap que la criatura perviurà en les paraules, com una obra gairebé tangible.
Bellíssim.

M'ha agradat molt Franz, així mateix, podria esforçar-me, ja saps, però no sé, només puc dir-te que demostres que a vegades la màgia de l'amor ens fa imaginar al ser estimat o el ser estimat se'ns transforma en l'imaginat, però que alhora tot es fa real. I això és màgic, l'amor i la poesia de l'amor. Bé, tu ho has escrit a la perfecció, per tant, sobren les paraules.
Una abraçada,

El diàleg amb les criatures, de vegades fantasmes, de la nostra imaginació...
Creem un món sinó a la nostra imatge, almenys imaginant com ens agradaria. De vegades personificat, sempre idealitzat.
L'anhel utòpic que porta, en tant que nosaltres mateixos en som llavor, les nostres pròpies dèries, acaba sorprenent-nos en veure la seva identitat amb el que desitjàvem.
No sé per quin motiu, però, m'ha vingut al cap aquella imatge de Cronos devorant els seus fills...


ACP