Abisme

paraules.

Un petó bonic al teu melic, i un cafè al Paradís

(Bona nit)

De vegades pense si la vida no és més que un sufocat aleteig maldestre per sobre d'un buit que tracten d'omplir amb mil una trajectòries efímeres. Línies intangibles que ens donen una vaga sensació de seguretat per poder suportar la ingravidesa aclaparadora.
L'abisme s'estèn en totes direccions, però hi ha "terra sòlida", ho afirme amb rotunditat, on reposar i agafar alè, diguem-ne amor, amic, els fills, la llum, un somriure, un paisatge, una mirada, un gest, RC...

Un poema contundent, remorós com un embornal, que desguaça el dol acumulat i reclama una calma necessària, com la de la llum d'aquesta imatge preciosa.

Un bes, gitane.

Aquest poema reflecteix molt bé la teva necessitat d'allunyar-te per un temps.
Necessites trobar quelcom que et manca, potser pau i assossec en aquest món tan estressant i competitiu en que ens movem.
Sigui el que sigui et desitjo que ho trobis ben aviat i no ens deixis.
Torna aviat Mariona, si es que no t'ho has repensat i ens dones la sorpresa de continuar.
Una forta abraçada

com la de la foto tan bella que han penjat aquests dies en què visito la teva pàgina, aquest poema té la llum fugissera i tènue de les hores últimes.
Els versos recorren pendularment la fi i l'origen (de l'essència capvespre al retorn a l'origen i d'allí de nou a la fi), tot entre silenci, xiuxiueig, a penes la visió com una il·luminació extàtica de l'imant de l'abisme... un buit essencial, i per tant ple...
Misticisme, vaja, que aconsegueix aglutinar en un sol espai sense límits els extrems del límit.
Molt aconseguit, molt.
una abraçada,
franz

molta quietud i solitud. Esperarem el teu retorn

Segurament qualsevol interpretació que feiés del teu poema seria absolutament arbitrària, lluny dels sentiments que hi has volgut expressar. En tot cas, aquesta abisme interior, imantat, que ens xucla cap a regions de silenci, em sembla un espai del jo absolutament necessari. La presa de consciència, aquest crit de què parles, s'imposa -o s'hauria d'imposar, si més no- al brogit que ens envolta i que ens distreu d'allò que és essencial.

Bé, no facis massa cas del que he escrit, però el poema m'ha menat cap a aquestes divagacions. Entre d'altres coses perquè es tracta d'un text que que suggereix molt.

Et veig fent equilibris tot caminant per sobre de fulles seques i colors ocres cap a la teva profunditat mes desitjada i molt ben descrita.

cap al no res il.limitat,
a la fi dels sentits.

Segur que trobes alló que cerques.

Endavant Mariona !!??

FORÇA I PETONS !!

Jordi

Molt ben expressat davant de l'abisme del no res. Un poema que reflecteix la por al buit, un buit que pot ésser existencial o físic.

Un petonàs des de l'observatori!

que el nostre jo és la nostra personalitat, que tapem amb ritme frenètic una part de nosaltres mateixos que clama perquè ens hi retrobem. Silenci, mansetud en equilibri i carència de sentits perquè a l'ànima no li calen.
Tot i que són versos que també es podrien associar a la mort, crec que he fugit inconscientment d'aquesta lectura (potser perquè m'agradava més l'altra, ves a saber)
Sigui com sigui, és un poema profund que dona gust de llegir.
Una abraçada

que el nostre jo és la nostra personalitat, que tapem amb ritme frenètic una part de nosaltres mateixos que clama perquè ens hi retrobem. Silenci, mansetud en equilibri i carència de sentits perquè a l'ànima no li calen.
Tot i que són versos que també es podrien associar a la mort, crec q

per poder-lo legir

m'he permés tallar, és a dir col·locar pauses, salts de vers o d'estrofa, especialment en les dues primeres estrofes
deu ser per fer-me'l meu
per entendre d'ell
el que em convé entendre

intentaré donar-te'n la meva lectura, si tinc temps

hi ha força poètica impressionant en els teus mots

Entenc la idea de l'abisme.
Et trobes dins de l'abisme.
Imantat perquè? És que et sents amb un cor de ferro?

Jo, fa temps, vaig trobar l'escala.

i me n'alegro. Tot i que el poema risca de semblar indesxifrable, el puc entendre, però no racionalment. Et felicito. És una nova passa en la teva producció. En tens més, acom aquest?

He llegit el teu poema, i tan sols vull dir-te que espere i desitge que "L'Abisme" esdevinga un cau de llum i de felicitat....
Això et desitge per tu i pels teus, Mariona...
Continuem reptant!
Una forta abraçada!
FRANCESC