A la seva pell

Un relat de: copernic

Avui ha estat un dia especialment dur a la feina, d'aquells en els quals et vas embolicant poc a poc en un assumpte que penses solucionar ràpidament i quan te'n adones tens tota la taula plena de papers. Per si fos poc, el cap de secció m'ha renyat per una errada que vaig cometre l'altre dia en un expedient que ja feia temps que havia arxivat. El que més m'irrita d'aquest home és la seva prepotència, aquesta manera de dir-me les coses, amb ampul·lositat, amb ironia, unes burles que no sé si tenen intenció de provocar, però que em produeixen una sensació profunda de desassossec, un sentiment de petitesa que em descol·loca i em deprimeix.

Al matí plovia. Una pluja fina i persistent, que tamisava la llum que entrava per les finestres de l'oficina, donant-li un aspecte gris i deixatat. Quan es produeix aquesta combinació d'una meteorologia adversa amb un ambient hostil el meu ànim se'n encomana immediatament i és com si em col·loquessin un pes mort a sobre, que m'arronsa literalment les espatlles i em produeix una difusa sensació d'esfondrament. Així he passat gairebé tot el dia, com si un terratrèmol hagués fet caure el sostre a sobre meu i només una biga creuada m'estès salvant d'ésser colgat. Veia les gotes de pluja dibuixant giragonses als finestrals i als vidres de la porta d'entrada. Imaginava el cel, opressiu, diluint-se lentament, dissolent-se en minúscules partícules, desgranant-se parsimoniosament com una panotxa immensa, gegantina.

Sort que, a la tarda, ha sortit el sol. Al principi tímidament, com volent aprofitar les menudes escletxes que el núvols, aprimant-se, li permetien. Després el cel s'ha anat obrint i la llum ho ha il·luminat tot. Els bassals s'han convertit en miralls enlluernadors i qualsevol superfície polida reflectia els raigs amb força. Sortint de la feina he anat a passejar una mica pel port. Hi havia molta animació. Un buc estava a punt de salpar: un transatlàntic gran i luxós que sortia amb destí a Amèrica. Els cotxes feien sonar amb insistència les seves botzines, demanant pas entre la munió de curiosos que, desvagats, contemplaven l'espectacle repetit però sempre emocionant de la sortida. Abundaven els barrets de copa, els cigars i els fracs, les pameles, els cabells recollits i les joies però també la roba vella, les sabates gastades i les gorres. A coberta s'amuntegaven els viatgers fent adéu amb la mà. M'he fixat en un noi molt jove que feia contínues gesticulacions amb els braços, com acomiadant-se d'algú. No podia veure'l bé degut a a la distància que ens separava però imaginava una cara imberbe, uns ulls vius i brillants i el cap ple de somnis. Potser no disposava de cap diner, potser s'havia gastat els pocs estalvis que tenia en el passatge però tenia un futur davant seu, en una terra d'oportunitats. De cop i volta m'ha vingut una imatge al cervell, torturat per l'enveja: He desitjat canviar-me per ell, estar per un moment a la seva pell, ésser jo el que viatgés en aquell vaixell i ell el que es quedés aquí, a terra, treballant cada dia en una feina segura però rutinària.

Aquella enorme baluerna finalment s'ha posat en moviment. De manera lenta, entre les exclamacions dels passatgers i els crits esquerdats de les gavines, s'ha anat separant del moll pesadament. Quan estava a una distància prudencial, molt poc a poc, ha posat proa a la bocana. Després d'uns minuts de moviment feixuc però constant he pogut veure el nom d'aquell gegant, a la popa, molt a prop de coberta, escrit en lletres daurades: Titanic, i a sota el nom de la meva ciutat.

He trobat que el nom li esqueia.

Southampton, 10 d'Abril de 1912




Comentaris

  • Fatalitats...[Ofensiu]
    franz appa | 11-10-2009

    ... i contrafatalitats. Cada dia del món, des que el món és món, és ple de les jugades del destí que ens fan creure que el món és el joc d'un déu pervers que juga amb el que les seves cegues criatures anomenem fat. Potser no juga amb els daus, però nosaltres tenim la nostra sort oberta i tancada com una tirada infinita de daus: 1/6 de resultats possibes ens seran donats. El tema està en què nosaltres no juguem infinitament, som finits, efímers. A això, a aquest joc limitat, anomenem atzar.
    Prou de filosofia, senyor Copèrnic! (vostè em dispensarà, ja que entén perfectament com gira el món).
    Em sembla realment aconseguida la descripció del dia i les sensacions internes del narrador, d'aquell històric dia "gris i deixatat". És clar, el protagonista no ho sabia, que era històric...
    Una salutació,
    franz

  • Molt ben trobat![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 10-10-2009

    De la quotidianitat més simple i planera has passat elegantment a una descripció d'època que aconsegueix donar una ambientació excepcional:de pel·lícula! Tot seguit encares la recta final de forma magistral. Sincerament no m'esperava aquest desenllaç tan clavat.
    Ja sé que posar-se a la pell d'un altre no és gens fàcil però no acabo d'entendre per què has deixat aquest magnífic relat castigadet, vaja... fora de concurs. En fi, ja està dit!
    Molts petonets des de L'Escala un xic ruixadeta, també!

    Mercè

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de copernic

copernic

338 Relats

1182 Comentaris

367185 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Per qüestions de feina he hagut d'interompre la meva producció periodística i literària. Després del tsunami i amb l'aigua al seu lloc torno a començar: Déiem ahir...