A la seva pell

Avui ha estat un dia especialment dur a la feina, d'aquells en els quals et vas embolicant poc a poc en un assumpte que penses solucionar ràpidament i quan te'n adones tens tota la taula plena de papers. Per si fos poc, el cap de secció m'ha renyat per una errada que vaig cometre l'altre dia en un expedient que ja feia temps que havia arxivat. El que més m'irrita d'aquest home és la seva prepotència, aquesta manera de dir-me les coses, amb ampul·lositat, amb ironia, unes burles que no sé si tenen intenció de provocar, però que em produeixen una sensació profunda de desassossec, un sentiment de petitesa que em descol·loca i em deprimeix.

Al matí plovia. Una pluja fina i persistent, que tamisava la llum que entrava per les finestres de l'oficina, donant-li un aspecte gris i deixatat. Quan es produeix aquesta combinació d'una meteorologia adversa amb un ambient hostil el meu ànim se'n encomana immediatament i és com si em col·loquessin un pes mort a sobre, que m'arronsa literalment les espatlles i em produeix una difusa sensació d'esfondrament. Així he passat gairebé tot el dia, com si un terratrèmol hagués fet caure el sostre a sobre meu i només una biga creuada m'estès salvant d'ésser colgat. Veia les gotes de pluja dibuixant giragonses als finestrals i als vidres de la porta d'entrada. Imaginava el cel, opressiu, diluint-se lentament, dissolent-se en minúscules partícules, desgranant-se parsimoniosament com una panotxa immensa, gegantina.

Sort que, a la tarda, ha sortit el sol. Al principi tímidament, com volent aprofitar les menudes escletxes que el núvols, aprimant-se, li permetien. Després el cel s'ha anat obrint i la llum ho ha il·luminat tot. Els bassals s'han convertit en miralls enlluernadors i qualsevol superfície polida reflectia els raigs amb força. Sortint de la feina he anat a passejar una mica pel port. Hi havia molta animació. Un buc estava a punt de salpar: un transatlàntic gran i luxós que sortia amb destí a Amèrica. Els cotxes feien sonar amb insistència les seves botzines, demanant pas entre la munió de curiosos que, desvagats, contemplaven l'espectacle repetit però sempre emocionant de la sortida. Abundaven els barrets de copa, els cigars i els fracs, les pameles, els cabells recollits i les joies però també la roba vella, les sabates gastades i les gorres. A coberta s'amuntegaven els viatgers fent adéu amb la mà. M'he fixat en un noi molt jove que feia contínues gesticulacions amb els braços, com acomiadant-se d'algú. No podia veure'l bé degut a a la distància que ens separava però imaginava una cara imberbe, uns ulls vius i brillants i el cap ple de somnis. Potser no disposava de cap diner, potser s'havia gastat els pocs estalvis que tenia en el passatge però tenia un futur davant seu, en una terra d'oportunitats. De cop i volta m'ha vingut una imatge al cervell, torturat per l'enveja: He desitjat canviar-me per ell, estar per un moment a la seva pell, ésser jo el que viatgés en aquell vaixell i ell el que es quedés aquí, a terra, treballant cada dia en una feina segura però rutinària.

Aquella enorme baluerna finalment s'ha posat en moviment. De manera lenta, entre les exclamacions dels passatgers i els crits esquerdats de les gavines, s'ha anat separant del moll pesadament. Quan estava a una distància prudencial, molt poc a poc, ha posat proa a la bocana. Després d'uns minuts de moviment feixuc però constant he pogut veure el nom d'aquell gegant, a la popa, molt a prop de coberta, escrit en lletres daurades: Titanic, i a sota el nom de la meva ciutat.

He trobat que el nom li esqueia.

Southampton, 10 d'Abril de 1912