A la residència de la platja.

L'avi Tomàs seia a prop de l'aigua en una cadira plegable de les que llogava en Joan a l'estiu. Tot i que la calor feia dies que havia passat i començava a refrescar, esperava pacientment que arribés l'hora de dinar, llavors vindrien a buscar-lo de la residència. El renyarien una mica per estar-se allà fora i per haver agafat una cadira, però, ell ho sabia prou bé, no el renyaven de veritat.

Es preguntava qui vindria avui. Pot ser seria la Joaquima, una mossa d'uns quaranta anys entrada en carns com a ell li agradaven, a qui la bata blanca que els feien portar li tibava dels llocs més interessants. Avi, no digui aquestes coses. Vostè ja no està per feines, li diria l'esprimatxada de la seva jove. Encara sóc molt home, nena! No com d'altres!, va cridar l'avi Tomàs aixecant el bastó com si fos el membre viril i ella pogués veure el gest. Sí, encara era un home amb forces suficients per festejar a les mosses que treballaven a la residència, de fet, havia intentat seduir a més d'una sense èxit. Aquest fracàs calia atribuir-lo que eren unes fresques, creia l'avi Tomàs, com les que veia banyar a la platja amb les vergonyes a l'aire. Clar que ell prou que se les mirava quan prenien el sol, faltaria més!, no es perdia ni un detall dels seus cossos. Els coneixia a la perfecció. Senyor Tomàs, no se les miri tant que li pujarà la tensió, li deia burleta en Joan. I com volia que no les mirés si corrien nues per davant seu? De tenir vint anys menys faria molt més que mirar-les.

Tanmateix, l'avi Tomàs no es lamentava de la seva vida passada. Ni del que havia fet ni del que no havia fet.

Durant la guerra, va lluitar amb els bons -com deia sempre- defensant els principis bàsics que el jovent d'avui en dia no feien res més que trepitjar. Què el jovent d'avui en dia fossin tots aquells que no havien superat encara la cinquantena com el seu fill Miquel, l'arquitecte, poc hi feia.

En Miquel era un jove eixalavat, difícil de tractar. No s'havia casat mai, encara que durant uns anys va viure amb una noia de Castelldefels que es deia… bé, gairebé mai recordava el seu nom, però era rossa i molt maca, encara que una mica massa prima. No havia tornat a veure-la d'ençà que li van treure les pedres del ronyo i van fer una festa per celebra-lo. D'en Miquel tampoc en sabia res des de feia molt. L'última vegada li va portar uns sucs de fruita i un cartró de Ducados dintre d'una capsa de sabates perquè les mosses no el trobessin, i van estar tota la tarda asseguts a la sala del televisor veient una telenovel·la sud-americana sense dir-se res.

Aquella nit, l'avi Tomàs va plorar intentant amagar els sanglots amb el coixí. En Romà, amb qui compartia l'habitació i podia sentir-lo, no gosava dir res per no ferir la seva dignitat d'home com cal.

A l'avi Tomàs el van ferir en la cama dreta durant la guerra, mentre intentaven avançar la posició en el transcurs de la batalla de l'Ebre. Gairebé li tallen, però va apel·lar a la seva dignitat, al seu dret a no ser un tolit, a ser un home de dalt a baix i va en sortir-se'n. De llavors ençà, caminava amb l'ajut d'un bastó, però tant li feia.

Per aquella ferida li varen concedir una medalla que guardava com un tresor i de la que presumia a tota hora. En la residència tothom l'havia vist i n'estava fart de sentir-lo parlar, però l'avi Tomàs no volia fer-se'n càrrec i tornava a explicar la mateixa història, una vegada i una altra. Qualsevol dia, li va dir una vegada en Romà, et fotre a mar la medalla dels collons! L'avi Tomàs no el creia capaç de fer-ho, però per si de cas no se la treia del coll, on la duia penjada amb una cadena d'or, ni per dutxar-se.

I no és que en Romà fos una mala persona, ans al contrari, però havien lluitat en bàndols oposats i aquella medalla amb tota la història eren com una ofensa personal. Podien passar dies sencers sense parlar-se per una mirada o un comentari que creien fora de lloc. Discutien per a qui havien ficat més galets en la sopa del dia de Nadal o per si havien confós uns mitjons i els havien endreçat en el calaix de l'altre. Qualsevol raó era bona per iniciar una discussió. Ara bé, quan en Romà va agafar aquella infecció que el va fer estar aïllat en una habitació d'hospital durant setmanes i durant tot el temps que desprès va passar de convalescència en el llit de la seva habitació, l'avi Tomàs no sabia estar-se'n. L'anava a veure a tota hora, l'ajudava a menjar, el vigilava a la nit i avisava a les mosses enseguida que li veia mala cara, li llegia aquelles horroroses novel·les de vaquers, li aguantava el pot per fer pipí. El que fes falta. Fins el dia que va veure'l entrar a la sala del televisor pel seu propi peu. Ja s'ha llevat aquest pòtol?, va dir ben fort perquè tothom l'escoltés i van tornar a discutir com si res hagués passat en tot aquell temps.

A la residència hi vivien algunes velles interessants. L'Enriqueta, per exemple. Era la vídua d'un maquinista de trens mort en un accident que li havia deixant una bona pensió. Com que no tenia fills ni nebots, tret d'un poca pena que tant en tant venia a demanar-li diners, havia decidit que volia estar acompanyada i havia ingressat en la residència ara feia cinc anys. Pretendents no li faltaven entre els avis doncs encara estava de bon veure i tenia un riure contagiós. Una altra tema era la Sara. Una dona misteriosa amb rostre de trets orientals que no parlava amb ningú. Com que no sabien del seu passat, van començar a corre la brama que havia estat una espia com la Mata-Hari que havia portat a la perdició a molts homes.

Hi havia d'altres, però a l'avi Tomàs només li agradaven les mosses, sobretot la Joaquima i la Martona. Pot ser seria ella qui vingués a buscar-lo a la platja.

La Martona, era una noia de vint anys que, de tant en tant, substituïa a les altres mosses, quan aquestes tenien vacances o excuses per no anar a treballar. D'ella li agradava que somrigués tota l'estona i no li fes fàstics a una broma. Quan venia als matins i l'ajudava a llevar-se, ell deixava relliscar una mà com qui no vol la cosa damunt de la voluminosa pitrera o li arrapava el cul per no caure. Llavors, la Martona li picava a la mà mentre l'amenaçava amb el dit. Iaio, iaio, què diria la seva dona si el veies! Ai! Si la Montserrat el veies tornaria de cop al forat.

La Montserrat, al cel sigui, sempre havia sigut molt de missa. Els diumenges al mati l'obligava a vestir-se com un senyor amb barret i corbatí per anar a escoltar al capellà a l'església. Quan sortien barrejats amb el ramat, s'aturaven un moment a la pastisseria a comprar un tortell de crema. Què hi ha, parella, preguntava la senyora Remei, com ha anat el sermó d'avui?. Molt apropiat, molt com cal, responia la Montserrat, mossèn Antón en sap molt de parlar. Ell si que en sap de dir veritats.

Mentre elles xerraven, l'avi Tomàs, esperava assegut en una cadira a la porta de la pastisseria fent-li moixaines al gos de la pastissera. Un diumenge, però, van trobar la botiga tancada. La senyora Remei havia emmalaltit de l'estomac i va morir poc desprès. Que no hagi estat un dels seus tortells, va fer broma l'avi Tomàs. Aniràs de cap a l'infern si dius aquestes coses, li va retreure la Montserrat, però quan una cooperativa que feia pa va comprar el local, no va volgué tornar-hi. Per respecte a la senyora Remei, deia.

La trobava molt a faltar a la Montserrat. No li quedava d'ella més que el record i tres fills, dues joves i dos nets que no venien a veure'l. Desagraïts! Va cridar empaitant els ocells amb el bastó. Deixa els pobres ocells, Tomàs, que no t'han fet res. Era la veu de la Joaquima que venia a buscar-lo. Què hi fas aquí fora? Què no veus que et refredaràs? Au, anem a dinar que avui tenim aquells macarrons que tant t'agraden i si et portes bé et deixaré fumar un Ducados dels que amagues amb les sabates. Però no ho diguis a ningú, eh? Que desprès tots volen coses.

L'avi Tomàs va deixar que l'agafés del braç i l'acompanyés a dins de la residència sense protestar.


Abril de 1990 -corregit l'agost de 2010-.