A la barana del balcó, mirant avall

El comptable es va mirar els títols de les obligacions que havien arribat al banc en pagament del saldo favorable front un banc americà. Corresponien a rendiments d’hipoteques de diverses qualitats.

Les corbes a la seva pantalla, ara, eren de color vermell, no blau, i davallaven amb una sinuositat gairebé imperceptible per la profunda caiguda en què es precipitaven.

Havia de comunicar-ho al "panxes", el cap de previsió i dir-li-ho: un banc francès no volia ni veure aquells títols dels quals ells en tenien tants.

El "panxes" havia acomiadat al noi jove del Servei d’Estudis amb les paraules: “tu has llegit però no has assimilat, eh?” - remarcant amb força ironia, aquest “eh” final. El noi s’havia entestats que contràriament al que deia la mateixa OECD, la gent era massa endeutada i no trigaria a deixar de pagar: el pisos baixarien de valor un 30% de mitjana.

Regnava, però l’optimisme generalitzat. Ningú gosava posar en qüestió la esplèndida marxa de l’economia. Els encofradors matinaven satisfets d’anar a la feina d’on traurien (suant de valent, això sí!) un grapat relativament esplèndid de "cuartos". Ningú? Bé, Així mateix s'havia manifestat l'informàtic contractat per obra i servei: "i tan que baixaran els pisos" Que n'era d'irònic!: "Posi a treballar el seu diner! deia un banc: Em pensava que qui treballava era la gent!"

El nostre comptable intuïa en el moment en que agafà còpia de l’anàlisi de les obligació pel "panxes" que tot allò provocaria ací i enllà una onada de fallides que s’allargaria molts anys.

Va trucar a casa i li va dir a la seva dona, que estava de baixa per maternitat, que immediatament havien de posar el pis en venda. No podem, li va respondre: Si tothom fa el mateix ho perdem tot.