31 de juliol del 2008

La fi del món. Tothom vol anar-se'n de vacances deixant la feina feta. Això provoca una activitat frenètica, que ha anat creixent durant el final de mes, fins a arribar a aquest dia temut. La gent col·lapsa les gestories, els bancs i les administracions. El carrer és un garbuix de persones caminant de pressa. Si gosessin, correrien. El cor els hi surt per la boca, palpitant, desficiat, en una bogeria col·lectiva i estressant que sura en l'ambient carregat i sorollós de la ciutat. Ara però, quan són les onze menys cinc de la nit, gaudeixo de la frescor de l'aire de nord en el balcó de casa meva. Se senten els televisors de l'edifici d'enfront en una sonsònia confosa, barrejant sorolls en el silenci recuperat de la nit. Poc a poc, la calma em va guanyant. Sento la fressa dels avions com un tro arrossegat que es dilueix fins a fer-se imperceptible...

Serà possible! Estic veient una veïna en un primer pis vestida ( o semi despullada) amb una tanga. És clar que la peça íntima és únicament visible gràcies als pantalons de tir baix que porta. Què fa ara? Se'n va. L'espectacle s'ha acabat tot just començar. No! Torna. Ara es treu els pantalons fora del meu abast visual. Me'n adono perquè li veig part dels braços i de les cames i ho intueixo pel moviment que fa. Ara la veig pel davant, amb la minúscula peça íntima i una samarreta per sobre. Ai, que m'ha vist!. Els meus ulls, a la velocitat de la llum, tornen a la quadrícula en blanc de la llibreta. Espero, temo millor dit, en qualsevol moment, una baixada ràpida de persiana. Però no! Encén l'ordinador i s'asseu així vestida. Al cap de poc surt de l'habitació. Quan torna es col.loca una mena de combinació per sobre i segueix mirant el que sembla una pel·lícula. Ara s'aixeca i es recolza en l'ampit de la finestra.. Mira el carrer. Cap amunt, cap avall. Crec que sap que la miro, de tant en tant, mentre vaig escrivint. Em pregunto si li agrada que la estigui espiant, si es pot dir ésser espiat a aquesta acceptació clara de manca de intimitat que proporciona una finestra oberta.

Vaja! He passat d'una crònica que aspirava a amarar-se de lirisme a un relat que faria les delícies d'un voyeur. La noia és guapa. No és una bellesa però té una cara francament agradable. Una mica pleneta pel meu gust. Però no es pot triar quan la vida et posa davant dels ulls un regal d'aquesta mena. Quan això es produeix, t'has de deixar portar pel corrent dels esdeveniments, per la successió temporal dels fets, amb la consciència de que ets només un espectador, un ésser afortunat que viu un moment irrepetible.

La noia porta el cabell recollit en un manyoc i el coll queda descobert i incitant. És inevitable imaginar els propis llavis, les pròpies dents besant, xuclant, mossegant aquesta epidermis prohibida i insinuant. Veig siluetes fugisseres que es dibuixen davant el llum canviant de les imatges del televisor. Cossos eteris, ombres suggeridores que dansen en l'escalfor humida de la imaginació. No hi ha temps per més. La funció s'acaba amb fressa de persianes abaixant-se, amb un soroll sec, contundent.