221 B Baker Street

Mentre em cordo l'armilla, repasso mentalment els nombrosos casos en els que Sherlock i jo hem intervingut: La marca dels quatre, el gos dels Baskerville, el carboncle blau... són tants els reptes als que ens hem enfrontat i que hem superat amb èxit... La veritat és que formem un bon equip en Holmes i jo. Ell amb les seves extraordinàries dots d'observació i de deducció, i jo, amb la meva experiència en el camp de la medicina, aportant el meu punt de vista professional, imprescindible en els casos d'assassinat. Avui he d'anar a Baker Street un altre cop. Hem de parlar d'un assumpte important. Segons sembla hi hauria involucrat algun membre molt influent de la societat anglesa. Cal anar amb peus de plom en aquests afers. Les acusacions només es poden fer sobre bases sòlides i les aparences han de quedar demostrades amb proves consistents. Encara no sé, però, de que se'l acusa. En fi, aviat se m'esvairan tots els dubtes. Baker street queda a dues mançanes de casa meva. Hi aniré, com de costum, caminant.

Havia d'haver agafat un carruatge. Ahir va ploure i els carrers semblen un fangar. Amb les sabates ben llustrades, he de fer vertaders equilibris per no acabar esquitxat o pitjor encara, atropellat pels cavalls d'algun transportista de mercaderies que porten els subministres als vaixells que es dirigeixen a les Índies Orientals. Aquest dies el port de Londres és un garbuix de goletes que salpen, carregades d'aliments i que arriben, amb tones i tones de matèries primeres per a la creixent indústria anglesa. Al cap de poc, i després d'haver renegat per l'ensurt que m'ha donat el cotxer poc experimentat d'un carruatge ple de sacs de farina, arribo a la residència de'n Sherlock. D'estil neoclàssic, la casa té un regust de feina ben feta, amb la pedra donant-li aquell aire noble, que en els balcons que sobresurten a pocs metres de terra queda realçat pel treball minuciós dels relleus dels contraforts. Les finestres, protegides per reixats de ferro forjat recaragolat, deixen entrar, quan n'hi ha, la poca claror que permet el clima plujós i rúfol de Londres. A l'entrada s'hi accedeix per una petita escala de vuit escalons que salva el desnivell amb el carrer, necessari per evitar la humitat. Hi ha llum a dins. Sempre m'ha seduït la imatge d'una finestra il·luminada en el capvespre. Em provoca sempre una sensació de confort, d'acolliment, un desig irrefrenable d'entrar en un lloc que t'ofereix aquest recer tan agradable.
Pico a la porta. Després d'uns segons, apareix l'assistenta, que em somriu amablement, em fa entrar i em demana el barret i la bufanda per desar-los al penjador. Sento la veu familiar de Sherlock que m'invita a entrar a la biblioteca, escenari habitual de les nostres reunions.

- Endavant, Watson. Assegui's al sofà i posi's còmode.

Accepto la invitació mentre Holmes aspira fins a tres vegades el fum de la seva omnipresent pipa corbada.

- Sap quants casos hem resolt, estimat Watson? - Pel to de la seva veu dedueixo que està reptant a la meva memòria.

- Uns cinquanta, em sembla - contesto imprecís

- Seixanta, per ésser exactes. Portem molt de temps solucionant afers ben diversos. Scotland Yard demana la nostra presència moltes vegades i ens hem convertit en uns investigadors de prestigi als quals la gent coneix i para pel carrer...

Era veritat. En el camí m'havien aturat algunes persones que no coneixia. Gent que no havia vingut mai a la meva consulta, però que havia vist les nostres cares molt sovint ens els diaris,sobre tot en el Times, que comprava religiosament cada dia.

- Recorda, estimat Watson, quan Moriarty va estar a punt de matar-me?. Varem desaparèixer tots dos en aquell salt d'aigua, però gràcies al cel, vaig sobreviure i aquí estic, amb uns quants casos més resolts. Però sospito que allò només va ésser un primer intent, Watson. Crec que Moriarty només era un sicari pagat per algú molt més important i influent.

- Està intentant dir-me que algú vol matar-lo, Holmes? - vaig interrogar-lo estupefacte.

- A tots dos, Watson, a tos dos - va respondre amb la mà a la barbeta i la mirada perduda.

Em vaig estremir. Durant uns instants vaig quedar-me mut, incapaç d'articular una sola paraula, de formular una sola pregunta que em conduís a concretar l'amenaça que Holmes, amb aire intrigant, havia començat a esbossar.
Però no vaig tenir temps de donar-li gaires voltes. Tot va passar molt de pressa. Encara avui, quan hi penso, tinc una mena de nebulosa en la ment sobre aquells fets, a mig camí entre el somni i el record. Varen trucar a la casa i l'assistenta va anar a obrir. Es va sentir un crit llarg i agut, seguit d'un cop de porta contra la paret del rebedor. Un individu va irrompre a l'estança armat amb una pistola. Una màscara de carnaval veneciana li cobria el rostre. Holmes i jo ens havíem aixecat de les cadires, alarmats pel crit de la dona. El meu amic va agafar ràpidament l'atiador de la xemeneia i va colpejar amb força el braç de l'agressor. Es va sentir un crit esgarrifós de dolor, però l'arma ja s'havia disparat i la bala havia ferit mortalment Holmes, que va caure pesadament sobre la catifa. L'assassí va escapar immediatament mentre jo, incrèdul, m'apropava al cos inert del meu amic. Li vaig prendre el pols però no hi havia res a fer. Era mort.

Vaig córrer fins a la porta. L'assassí fugia carrer amunt aguantant-se el braç ferit amb la mà. Un bobby que feia la ronda habitual pel carrer, alertat pel tret, l'encalçà i tirant-se-li a sobre, el va fer caure. Amb el xiulet va demanar ajuda als seus companys, que no varen tardar en arribar, immobilitzant de seguida l'agressor.

Quan el policia va deixar en mans dels seus companys l'agressor que, emmanillat, era traslladat a Scotland Yard, es va dirigir a la casa de Holmes, a on va descobrir els terribles fets i va sentir la meva versió com a testimoni directe de l'assassinat.

L'endemà, en mig d'una terrible commoció social, vaig anar a l'enterrament del meu pobre amic. Al matí, vaig comprar el Times. Donava la notícia en portada. Publicava la confessió de l'assassí, un tal Arthur Conan Doyle. Deia que l'havia mort per gelosia i enveja, per que era més conegut el personatge que ell mateix, el seu creador i que no podien fer-li res per haver liquidat la seva obra. Vaig quedar esparverat. Aquell home, realment, estava com un llum! Sherlock Holmes, el detectiu més hàbil, més perspicaç, el millor investigador de la història, un personatge de ficció? Quines bajanades!