Viure a la intempèrie

Un relat de: Josep Maria Basté Framis
Tinc alguns amics que, amb els anys, han anat construint i adaptant el seu món i les seves relacions a la mesura de les seves possibilitats, i ara em trameten una sensació de pau amb la vida... però també de rendició: “aquesta és la meva zona de confort que he construït no pas sense esforç, i d’aquí no em moc”. Tant li és que facin o diguin algunes coses un pèl estranyes o que semblin una mica “raros” segons com, tots amb les seves coses (a més, de fet, tots les tenim les nostres rareses). Però ho fan sense adonar-se: malgrat els errors i els moments dolorosos, que tots en em viscut, en general estan satisfets del seu camí fet per la vida, i també de la seva manera de seguir-la caminant.

La meva manera de viure la vida, però, no és aquesta.

Jo no vull acabar construint una zona de confort, jo vull viure sempre a la intempèrie, i per fer això la malaltia m’ajuda molt (encara que és dura i implacable; no em dona mai treva), però potser sense ella jo també buscaria amb anhel la meva zona de confort. Aquest és el gran regal de la malaltia, és ella la que em retorna contínuament allà on vull ser: a la intempèrie, sense previsions, sense esperances però amb Esperança, amb noves idees, nous sentiments i amb tants amics, nous o de fa temps, és igual, però que sempre tenen una mirada nova perque ells també van creixent, malgrat tot. Amb els meus fills també.

I vull viure a l’ intempèrie perque, amb els anys, la vida m’ha ensenyat, entre cops i moments plens, entre llums i ombres, que a mi em pot matar una zona de confort: les zones de confort, si no son el refugi des del que et projectes endavant, empetiteixen la vida. Per això no vull zones de confort, per a mi és qüestió de supervivència. A la intempèrie és on batega la vida, la de veritat. Per no prendre mal, cal arriscar. Sempre.

Josep Maria

Comentaris

  • En camí[Ofensiu]

    –Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l’home no té on reposar el cap” (Mt.8,20). Cada dia té el seu afany, i l’aventura de cada dia... sí, en camí, on batega la vida, intempèrie, confort, risc, seguretat... en actitud d’aprenent, ulls oberts, orelles atentes, en amistat, en pau...

  • gràcies[Ofensiu]

    Moltes gràcies per les teves paraules Joan. Si, tots tenim un temps limitat, ni jo exactament sé quin és el meu, ni la seva qualitat (ai! la qualitat del nostres temps! gran tema també... encara que més gran tema, em sembla, és l'actitud: viue a la intempèrie o no.... Potser és que l'actitud també fa una mica la qualitat). Sigui com sigui, el que em sembla clar és que a l'intempèrie es viu més a fons... i mes aprop del cel,

    Estaré atent a quan aparegui el teu relat "reinventar-se", ja estic encuiosit!

    Gràcies de nou.

  • Jo no m'hi veuria amb cor, però t'entenc.[Ofensiu]
    Joan Colom | 26-06-2018

    Fa més d'una setmana que vaig enviar el relat "Reinventar-se?", en què feia esment del teu "Viure a la intempèrie" del 10 de juny, que casualment precedeix el meu "Tindré la Síndrome de Gerald Ford?". Potser la causa de la demora és l'acumulació d'originals, ara que molts estudiants ja s'han examinat i tècnicament estan de vacances.

    Per això, perquè potser la cosa va per llarg, he decidit enviar-te ara el comentari que tenia previst per a quan publiquessin el meu. I dir-te que admiro el teu coratge. No sé fins a quin punt la teva actitud d'ultrapassar permanentment la teva zona de confort és una fugida cap endavant o que, en saber que el temps de què disposes és limitat (de fet, tots tenim un temps limitat, però preveure'n la durada, ni que sigui aproximada, és molt diferent), mentre puguis no vols deixar de VIURE, així en majúscules, creixent amb noves experiències cada dia.

  • Viure a la intempèrie i amb el drac rondant[Ofensiu]
    Montseblanc | 10-06-2018

    És maco el que escrius. Té un to romàntic, en el sentit estricte de la paraula, no pel que es fa servir avui en dia. Em refereixo que l'escrit és valent, agosarat fins i tot, buscant la llibertat, a cor obert, sense cuirasses, tu, la vida i la malaltia.
    Jo no li agrairia res, però és cert que gràcies a ella la teva aventura vital agafa inclús un cert aire èpic. Quan més raonable (o acceptable) seria que busquessis la zona de confort, és quan tu et rebel·les com un cavaller desarmat de llances, només amb el cor per davant, encarant el drac.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Josep Maria Basté Framis

Josep Maria Basté Framis

15 Relats

44 Comentaris

4122 Lectures

Valoració de l'autor: 9.55

Biografia:
Hola!

Sóc el Josep Maria, vaig nèixer el juliol de 1964 a Barcelona, on visc actualment. Llicenciat en dret i en filosofia.

Després de llegir molt, fa una mica més de tres anys, quan en vaig fer 50, em va semblar que potser també jo tenia alguna cosa per dir. He publicat des d'aquell moment alguns llibres:"Finestres d'eternitat" (2014), "Amb els ulls oberts" (2015), "El temps espiral" (2017), "La vida entre línies" (2017) i "Instint de vida" (2017) (que també ha aparegut en castellà). "Instint de vida" (Pagès Editors) actualment em sembla el menys dolent que he escrit, però, és clar, jo no sóc imparcial i potser només es que el que m'agrada més és l'últim que he escrit, o potser és pel meu moment vital, o... no sé! .

Aquesta tardor (del 18) espero, si tot va bé, que aparegui un nou llibre (mes aviat llibret) escrit encara més amb el cor que cap dels que he escrit fins ara, i això que creia que ja no era possible! És ben cert que el cor sempre té nous colors i terrtoris que esperen ser descoberts. Es titula "Història d'una llàgrima".

Moltes gràcies!

Aqui em podeu trobar a la vostra disposició: jbastef@uoc.edu