víctimes

M'en vaig adonar un dia quan li mirava la pell rosa que es trasparentava sota el seu pèl blanc i rinxolat de caniche i em vaig trobar imaginant com seria la sang tenyint-li aquell borrissol com si fos un cotó sobre una ferida oberta. Aquest pensament em va sorprendre i espantar. Només podia explicar-ho d'una manera: el pobre Flocs tenia la capacitat de despertar alguna cosa fosca en la gent. De sobte vaig entendre perquè sempre el veia com esporuguit, fugint de tothom. Aquella pobre bèstia empenyia a la crueltat, com altres essers més afortunats poden despertar tendresa o simpatía. En aquell moment vaig recordar una criatura callada i pòruga, lenta de moviments i potser també de pensaments. Sempre sola, sempre amb mocs al nas, sempre esperant no cridar l'atenció. Indefensa, gairebé indiferent a la crueltat i als maltractaments. Llavors vaig saber que hauria de desfer-me d'aquell gos. No m'agradava el que feia que sortis de mi, em resultava repugnant la seva capacitat per fer-ho sortir , però sobretot, no podia suportar pensar que en el fons ell i jo erem iguals.