Una petita història d'amor

Heus aqui un relat que t'empresona des de l'inici. Saps mantenir molt bé la intriga. I la por, que va en augment a mesura que vas llegint, l'expliques amb un encert immillorable, que sembla talment viscut. En algun moment m'ha recordat, sense assemblar-s'hi del tot, a la pel.lícula "El Sexto Sentido"...
I parlant de pel.lícules, he llegit la resposta que li fas a rnbonet del seu comentari, aconsellant-li que vegi "Nausica en el Valle del Viento", de la qual no havia sentit parlar mai, i que m'ha fet especial gràcia per què jo em dic Nausica de nom real. Digue'm una cosa, es pot trobar fàcilment? I de què va?
Bé, no m'allargo més. Et felicito pel relat, molt ben escrit, que m'ha fet passar una bona estona de por!
Una abraçada!

Ja veig que t'agrada molt tractar el tema de la por dels infants, i a més trobo que en tens traça, ja que personalment, em costa molt ecriure històries de por.

Jo diria que de petits (i també de més grans...) tots hem tingut alguna por. Jo tenia molta por a la foscor, sobretot quan estava sola. Em feia por anar a la meva habitació de nit, quan els meus pares seguien a baix al menjador, mirant la tele.

M'ha agradat, està força bé!

fent cas a la teva cita evàngelica, et coment el relat, encara que fa temps que ja l'havia llegit, i l'he tornat a llegir, em recorda un tros d'una novel.la o una narració d'en Stephen King ( quan encara es podia llegir ) no ho record, però el tema era d'un nin que te por del que s'amaga a l'armari de la seva habitació .. m'agrada com descrius els terrors infantils, que tots hem passat, jo de petita sempre pensava que si deixava penjar un peu fora del llit. sortiria una ma i me'l estiraria, m'ha quedat tan gravat que encara instintivament procur no fer-ho ...

En la meva opinió es tracte d'una bona història. Les escenes de por son magistrals, esgarrifoses, m'has fet recordar Poe. Has sabut treure partit de la intriga i després has resolt d'una manera molt elegant. Per a mi literàriament molt bo. Enhorabona. Et comentaré mes, perquè tu també ho has fet molt amb mí, però et diré el mateix que diré a tots, i no es cap excusa sinò que es la veritat, si entro a relats a llegir amb cura tot el que hi ha publicat m'hi puc passar la vida, llavors em venen les ganes d'escriure i aquestes no les puc aturar. Pensa que hi ha vegades "que no et surt res", encara que hi ha moltes tècniques per a no quedar-se en blanc, però quan traveses una bona etapa creativa no la pots deixar anar. Desprès he trigat tant en comentar-te res perquè he estat malalt gaire be dues setmanes por una lumbalgia terrible.
ANDAVANT ho fas molt bé. M'agradat prou.

SALUT
CESC

La por, quin tema més literari!. Magistralment descrius aquest sentiment? o emoció o sigui el que sigui. Tots hem tingut pors infantils. De vegades, fins i tot de grans encara queden reminiscències. Jo el que feia de petit quan em passava això que descrius tan bé era imaginar-me que es moria el meu pare o la meva mare. Llavors, com que un clau treu un altre clau, el sentiment de pena absorbia el de la por i d'aquesta manera me lliurava d'ella. Però després feina i havia a auto-convèncer-me una altra vegada de que tot allò no era cert. En fí, et faig el comentari nº 14 i així ja et treus un pes de sobres si ets supersticiosa. Enhorabona per la teva selecció i gràcies pels teus comentaris.

Ah! I felicitats per haver estat seleccionada pel llibre.

Ben escrit i amb un bon ritme, encara que tant en general com sobretot el final, m'han recordat una mica aquell altre relat que tens tu, o que he llegit per aquí (jo diria que és teu) sobre el joc, el que busca la sortida... Però m'ha agradat molt.

Biel.

Es un relat molt bo.
En qui casi li surt el cor es a mi, mha esperaba una història molt diferente, he quedat sorpressa.

Realment m'has sorprès perquè per res del món m'esperava una història així amagada sota el títol que li has posat. Caram...

M'agrada molt com escrius, els adjectius que utilitzes ajuden a contextualitzar el lector. Jo no crec en fantasmes, però sí que he arribat a sentir, d'alguna manera, com se sent el Jordi. M'agrada el relat.

Sento haver-te comentat a última hora (he tingut una setmana una mica estranya) i sento que els meus comentaris no maten, però bé, la intenció és el que compta...suposo! ;)

Apa, a cuidar-se!!

Et torno a dir el mateix: tens una gran imaginació, però a vegades no ets prou correcta, Hi havia, per exemple on poses per exemple, només, Havia... De totes maneres no et preocupis excessivament perquè aprendre a escriure bé s'aprèn, el que no hi ha manera d'aprendre és la creativitat. Tu la tens d'una manera excel·lent del tot. Felicitaaaaaaaats...

Caram, Alícia! Aquest relat teu és brutal. M'ha agradat força. Molt. De veritat.
D'entrada, el títol està molt ben trobat. No dones cap indici del que t'espera, sinó al contrari: jugues amb el lector amb un títol que el fa pressuposar un tipus determinat d'història que no té res a veure amb el què llegirà.
El sentiment d'angoixa, de nervis, de paralització, de foscor, de por, de terror... està expressat amb una eficàcia total. Absoluta. I això és perquè no dius que el protagonista té por (bé, potser sí que hi ha alguna frase així de directe, però en principi no és l'estil d'aquest relat), sinó que el fas descriure, el fas mostrar tot allò que sent. I per descomptat sempre és molt més eficaç mostrar que no pas descriure. Penso jo, és clar.
Hi ha detalls d'una qualitat innegable:
*"la foscor sinistre amagava formes i la lleu claror de la nit en creava d'altres que ell intentava esbrinar amb curiositat morbosa malgrat el terror que sabia que li provocaven"--> quantes vegades no hem patit una situació similar
*"acabava dormit assegut allí enmig del llit rodejat de coixins"--> una imatge ben palpable de la necessitat inherent de sentir-se envoltat, com a sinònim de protegit
*"eren nit d'aquelles on el dolor que li feia el cor de bategar tan de pressa era inaguantable, on intentava xisclar però la veu era incapaç de sortir de la seva gola"--> una sensació d'angoixa molt ben dibuixada.
No sé, et podria assenyalar moltes més frases que trobo punyents, amb les paraules justes per plasmar la por del protagonista, però potser no cal continuar. N'hi ha moltes.
Només, només, m'atreviria a comentar que potser estires massa el relat, que l'allargues, i això fa que et repeteixis. Per exemple, en el paràgraf quart, que comença amb "Hi havia dies en què ells es portaven bé...", ens parles d'aquelles nits en les quals el protagonista aconsegueix dormir una mica. Després d'aquest paràgraf tornes a l'explicació de les nits més terribles fins que en el paràgraf novè apareix de nou la idea de les nits en què pot dormir una estona: "Tanmateix de vegades ells desapareixien..." I dic que et repeteixes perquè tots dos paràgrafs, penso jo, aporten la mateixa informació. No són addicionals. No serveixen, per separat, per fer avançar el relat.
És una opinió subjectiva, que quedi clar.
I sobre el final, una altra vegada un toc de genialitat. El fet d'incorporar les bromes familiars a les pors del Jordi, fins al punt que el noi prefereix les nits amb els seus fantasmes i monstres que suportar les malifetes i impertinències dels germans i el pare... una bona pensada.
I el tancament definitiu, magnífic: "Fins aquesta nit!" Un altre cop el cercle tancat a partir del qual els esdeveniments es van repetint i repetint.
Molt bo.

LLIBRE

això que no dormi en tota la nit no m'agrada, a l'endemà no rendirà a l'escola ni jugarà amb ganes. Potser, en comptes de criticar-lo, la mare li hauria d'ajudar a imaginar-se un heroi que l'ajudi.
Al principi m'he despesitat, però a la meitat m'he imaginat que eren terrors infantils, com la història de la nena que veie els reis mags.
escrius molt be (amb faltes ortogràfiques, per això) i descrius atmosferes amb motla garra.
vinga, una abraçada i bon any
glòria

Trobo que és un relat excel·lent, desbordant d'imaginació, però per altra banda caus en força errors, un exemple seria comptar per contar. Comptar vol dir fer números. Contar és explicar un conte.

Et dic això perquè no m'agraden els elogis desmesurats sinó que sempre es tracta d'aprendre. Jo mateix també. Espero que segueixis treballant intensament les històries. Jo no sé per quina raó a vegades qui té més creativitat peca per una altra banda. No tot és perfecte però ja has vist que et valoro molt alt...

Hola de nou, Alicia (o hauria de dir Nausica??)

Bé, aquest és el segon relat teu que llegeixo i t'he de dir que escrius molt bé. Coincideixo amb les opinions del Vicens pel que fa a l'atmòsfera, la descripció dels personatges (i el trobar a faltar el "hi" davant de "Havia la dona..."). Es una historia treballada i es nota molt positivament.

Per mi, la pega més gran és el final. M'explico. Un relat de terror ha d'acabar malament. La victoria del monstre o l'incertesa deixen al lector trasbalsat, que és el que s'espera del gènere. En el teu final, el protagonista es fa amic dels seus dimonis, però, llavors no acabo d'entendre que la por el segueixi turmentant. Quan he llegit l'origen del conte en el teu comentari, ho he entès, però crec que sense aquest detall, la historia coixeja per aquest cantó. Amb tot, el conte m'ha agradat força. Comença a agradar-me la setmana de l'Alicia!!

Moltes gràcies pels teus comentaris, realment instructius. La imatge d'autor et pot semblar infantil i guerrera, es clar que a cadascú una imatge pot evocar coses molt diferents. Tanmateix i malgrat que molta gent de la meva generació no coneix l'anime, et recomano aquesta pel·lícula: Nausica en el Valle del Viento. Malgrat el que puguis pensar quan la vegis t'adonaràs que no te res de guerrera ni de infantil, la majoria d'animes de fet son per un públic adult. I torno a reiterar el meu agraïment a tots pels vostres comentaris que m'ajuden a millorar.

...emotiva i simple, però no per això menys treballada, amb un llenguatge acurat i adient. Les vivències (sembla) han donat lloc a la ficció literària, molt més màgica que la realitat. I un toc de figura materna com final, on ja realitat i fantasia es confonen.
No t'havia llegit mai. Sincerament la "il·lustració de l'autor" em semblava infantil i guerrera,( cosa que desmenteix el text comentat) i abandonava pàgina.

Moltes gràcies Vicenç, altre cop m'animes molt.

Tanmateix aquest relat neix de la mateixa incertitud que recordes tu a la teva infantesa o que tenia en Calvin... Jo vivia de petita en un casalot, i dormia a la tercera planta i amb portes obertes el que sentia era el grinyolà de la fusta de les golfes i ratolins de camp i òlibes passejant-se pel terrat, i la tele de la planta baixa (hem temo que Dallas no existia, la tele era en blanc i negre i TV3 una entelèquia) no la podia sentir encara que volgués, així que com llavors de imaginació desfermada en tenia tanta com ara, vaig decidir fer-me amiga dels fantasmes que havien sota el llit, que jo sempre vaig estar convençuda que hi eren encara que mai vaig baixar del llit per comprovar-ho, però passava moltes estones parlant amb ells. Aquest petit relat es un record d'aquells dies.

Els teus comentaris son magnífics i hem deixen super bé, així que no diré res més que gràcies i que si, que tens raó amb el Hi havia, i que tens raó que malgrat mirar-ho amb quatre ulls, els errors ortogràfics son mostres mutants que sempre apareixen.

Quan arribava al final del relat (més o menys m'imaginava com acabaria) he recordat una cosa que m'ha fet gràcia. És possible que ni et soni, però quan era petit a vegades m'arribava a les mans un suplement per a infants del diari El País, que es deia El Pequeño País. Era de tires còmiques. Una d'elles era d'un nen entremaliat que es deia Calvin i del seu tigre de peluix anomentat Hobbes. Un tigre que, només quan estava a soles amb el nen, adquiria vida pròpia. Doncs aquest nen sempre veia monstres a sota el llit, a l'armari... és una simple anècdota que m'ha retornat a aquells dolços anys de la meva no molt llunyana infantesa, jeje.
Jo també vaig passar per aquella època en la que abans de ficar-me al llit havia d'obrir la porta de l'armari, mirar a sota el llit i deixar la porta entreoberta perquè un petit raig de llum il·luminés l'habitació. Encara me'n recordo que així, amb la porta entreoberta, sentia tot el que provenia del menjador. I sempre procurava no adormir-me abans de sentir una sinfonia que m'ha marcat: la de la sèrie Dallas.
Saps? M'has fet somriure. He recordat tot això i m'ha fet gràcia.
Bé, prou egocentrisme i anem al gra. Podria escriure't un comentari força calcat al de La Certesa. És a dir, el relat està super treballat, d'això no n'hi ha dubte i per als meus criteris (cadascú té els seus, ben mirat) mereix un deu ben gros. Destacaria dues coses dels teus relats; l'estil, super treballat, detallista, perfeccionista, que busca o marca una pauta de lectura que resulta agradable, sense brusquedats. En altres paraules, no només treballes el resultat escrit, sinó que també es nota treballada la simfonia, la lectura, la fonètica... no sé si m'explico. La qüestió és que no sempre s'aconsegueix (o no sempre es busca) i en els teus relats està molt ben assolit. És un detall que els lectors (almenys jo) han d'agrair. Enhorabona.
Pel que fa a un altre tema que ja t'havia comentat. Extracto aquest fragment a veure com el trobes:

"Semblava que la llum de la lluna els permetia fer-se visibles per uns instants, i llavors ell els podia veure. En realitat desprès de varis anys, ja els coneixia. ___ Havia la dona sense cap, amb tot el vestit estripat i que rajava cubells de sang pel forat que hauria de ser el seu coll. ___ Havia el home de mirada extraviada que s'entossudia en brandir un ganivet negre en forma de serp a sobre del seu cap. ___ Havia també la nena sense ulls ni orelles, ni nas, d'on cents de cucs diminuts i llefiscosos es movien incansables amunt i avall"

No sé si és correcte o no, i possiblement l'estic pifiant, com tantes i tantes vegades, però a mi... no sé, m'hi falta el pronom "hi". Ara, com diu la meva àvia, que el llegir no ens tregui l'escriure: realment t'imagines l'escena i, com si diguéssim, repugna una mica... Jo una vegada, en una novel·la, vaig dedicar mitja pàgina llarga a descriure un cadàver en avançat estat de descomposició. No t'imagines l'èxit que va tenir aquella escena!
Per últim (espero que no te m'enfadis amb unes crítiques tan rebuscades i secundàries, senyal ben evident que el relat està anys llum de tenir grans defectes) hi ha alguna qüestió ortogràfica (de l'estil al hora en lloc d'alhora) que es revolquen en la insignificança enmig d'aquest mar de lletres d'alta qualitat.
IMPRESSIONANT novament. És que m'encanta el teu estil, treballat però sense arribar a ser rococó.
Un cop més, la meva més sentida enhorabona.
Una abraçada ben grossa,

Vicenç