Trenta de setembre

Trenta de setembre, els ametllers fa temps que han deixat en rere les flors i ens han atorgat els seus fruits. Pagesos i collidors anaven d’arbre en arbre agafant aquest fruit tant apreciat, aquest fruit tant característic de la nostra mediterrània. Dones es reunien a les entrades de les seves cases i amb el so característic del trenca closques, netejant una per una, la closca de les ametlles, mentre xerraven dels fills, dels nets i de la boira de la plana de Lleida que ja cridava per viaranys i valls la seva presencia, donant lloc a les primeres passes de la tardor.
Ara, però, les dones no estan soles, ara els pagesos no estan sols, cullen l’ametlla al costat de joves africans, trenquen les closques al costat de joves romaneses. Les coses han canviat a casa nostre.
Fa quinze anys, un trenta de setembre, va néixer la meva filla, i molts sentiments varen néixer amb ella, en uns pocs segons. Responsabilitat, alegria, por. Però hi ha quelcom que des d’aquell moment vaig saber que havia de fer. Treballar per que aquest món fos una mica millor, amb un futur un pèl millor per ella. Era el meu repte. Per això una paraula tan dura com la xenofòbia mou la meva voluntat tant a nivell personal com professional. La por a la diferència, la por a veure els altres com aliens, ens converteix de vegades als humans en monstres, capaços de fer mal només per un color de pell diferents, per un accent distint.
Ara, un trenta de setembre, quan veig a la veïna pelar ametlles al costat de la noia romanesa, i preguntar-li pels fills que ha deixat allà, a casa seva, a Romania, o al pagès que riu amb Mamadou, quan a aquest se li cau el cistell d’ametlles, penso que aquell moment tant important de la meva vida, ho fou per moltes raons. Però haver fet un tros més de camí perquè la xenofòbia sigui una paraula que no existeixi en el nostre diccionari és una de les més importants.