BCN T'estimo: Damnatges

La ciutat ja havia tancat les portes i fora muralles els burgs restaven tranquils. Però pels troters, aquella era la millor hora per iniciar les rutes dels correus, sota els estels freds que no feien gruar als nostres cavalls. Galcerà preparava la seva euga bruna. Ell faria la ruta vers Perpinyà per la Via Franca aquella nit.
Jo creuaria la ciutat per endinsar-me en la Via morisca vers les terres infidels.
Els nois de la quadra tenien cura dels cavalls, la nostra eina de treball, com si fossin bens preuats. Sense cavalls sans per trotar pels camins, no havia correus. Però nosaltres teníem estima per les bèsties. Passàvem més hores amb els cavalls que amb la família. Tot i així era una bona feina per gent de la mà menuda com nosaltres, doncs ens assegurava pa en vida i benestar per la família en la mort.
Vaig agafar les saques i vaig saludar en Galcerà. Que el camí et sigui benauirat, et que puguis servar la labor, mestre! -em contestà el meu company. Jo vaig assentir amb un cop de cap i em vaig girar ver la capella de Mare de Déu de la Guia, a qui els troters ens encomanàvem cada viatge perquè guiés el nostre camí. Era una capella d'una sola nau amb una portalada a ponent amb un arc de mig punt i coronada per una campanar en cadireta de dos ulls. El noble Bernat Marcus havia servat els morabetins que constaven els picapedrers i els masovers i el Bisbe de Barcelona l'havia consagrat i el mont dels jueus havia aportat la pedra grisa i dura que fonamentava tota la ciutat. Era lloc de recer, hospital i hostalatge per peregrins i vianants. L'hospital pels paubres i l'hostal és situaven al darrera a prop del camp de morts. Davant estaven les cavallerisses i els estables pels troters i la posta pel correu.
El Noble Marcus havia creat les primeres postes de correus i hostelatge pels seus propis negocis, però, home astut, de seguida es va adonar que podia vendre els seus serveis. Cap ciutat de la cristiandat coneixia una posta com aquella per usdefruit de mercaders i navegants. Fins i tot els correus reials ens miraven amb irritació perquè creuàvem la cristiandat més veloços que ells.
Marcus havia comprat aquells terrenys les afores de la ciutat comtal, perquè estaven situades just en un encreuament de camins entre la Via Franca que comunicava amb l'imperi franc, la via marina en direcció a Sant Martí de Provençals i la Via Morisca que per la costa portava fins València i per l'interior arribava fins terres dels infidels de Lleida i Fraga. Eren terres de fronda i vinya entre el Torrent de l'Olla i el rec comtal. El lloc ideal per acollir peregrins a l'hostalatge i per rebre i partir els troters de la posta.
Vaig muntar la bèstia i la vaig esperonar camí enllà per arribar a la porta del Castell Vell. Les peülles repicaren la fusta del pont sobre el Torrent de l'Olla, retronant en la nit silenciosa. La guàrdia m'obria la porta abans d'arribar i vaig creuar la ciutat adormida en un tres i no res. El cavall rebufava en aquella nit freda i la ciutat comtal dormia malgrat el trontollar de peülles sobre les llambordes. Vaig veure el perfil fosc de la cort del veguer i vaig passar, rabent, entre les cases del call major. En arribar a la porta del Castell Nou, el soldat estava endormiscat en la foscor més pregona, però el rebufar inquiet del cavall àvid de sortir a córrer el va reviscolar a l'instant. Fora muralles el call menor començava a crear-se al sud de la Via Morisca. Jueus, mercaders àvids, se sentien empresonats entre muralles.
Vaig travessar la riera de Collserola clavetejant la fusta del seu pontet. La muntanya dels jueus, amb el seu cementiri i la seva sinagoga, no em permetia besllumbrar el mar. El cavall sentia la necessitat de córrer per la via.
Una lluna mig plena d'un blanc incipient es reflectia sobre els aiguamolls del Cagalell. Entre la Via Morisca i el mar hi havia terres i més terres de vinya i hortet. Magraners i llimoners amargenaven les dues cintes platejades de la Riera Blanca i la Riera de Sants que serpentejaven entre les vinyes fins el mar.
Al nord-oest es distingia el petit turó de les Arenes, anomenat dels Inforcats, perquè era allí on el veguer feia valer la justícia, i malefactors i bergants veien finir la seva vida penjats de la forca. A sota del turó s'endevinava una petit cobert de fusta que protegia de les inclemències del temps la creu que presidia el creuament de camins que venien de la Ciutat Comtal i de les planes del nord. Hom havia començat anomenar el camí de la Creu Coberta, la via que unia la gran ciutat amb les viles de Santa Eulàlia de Provençana, Santa Maria de Sants i que més enllà del Coll Blanc, arribava a la Vila de l'Hospitalet, on els peregrins i mercaders que venien de Saragossa podien trobar recer sota les seves teulades.
De sobte vaig sentir un carruatge encapotat davant meu i vaig aturar les meves divagacions. Vaig observar atentament sota un filet de lluna creixent. El carro va començar a estringar i com la meva bèstia apitrava de valent, cada cop ens separava menys distància. Vaig estirar les regnes paorós d'un saut de secaços de carretera. De sobte un gran envolum va caure del carro i el cavallerís empaità els seus cavalls. Tabuixat per aquella escena, vaig aturar el cavall. Em vaig posar la mà a la boca i vaig acaronar el cavall per evitar que la nostra ranera alertés els malefactors, però el carro ja corria a bon pas carretera enllà vers Santa Maria de Sants.
Un troter no podia deixar mai el correu sense lliurar, però la curiositat va poder més que jo, i amb pas suau al costat del cavall, em vaig apropar a aquell paquet informe. Era petit i la lluna no em deixà distingir fins que no era a peu dret. El besllum blanc em retornà la cara d'una nena amb colpades i sangonosa. Vaig ajupir-me per endevinar la seva respiració, però era finida, occida per algun creminós. La meva mà va palpar la sang de la seva faldilla entre les cames i em vaig apartar horroritzat. No tenia més de mitja dotzena d'anys, quin animal podia cobear la seva virginal tendresa? Vaig cogitar.
Vaig pujar el cos inert al cavall i vaig fer mitja volta. Algun pare o mare voldria demanar damnatge per aquell terrible crim, i cap correu podia ser més important que allò. Ningú em va demanar per aquell tètric paquet que portava a la cruïlla del meu cavall en entrar a la ciutat. Els troters tenim el pas franc.
En arribar a Santa Maria de la Guia em vaig dirigir directament a l'hospital. Jo era un home franc i justet, però el cirurgià era home format i sabria que fer d'aquella animeta morta. Quan vaig entrar a la sala dels malauts vaig sentir aprensió dels esgarips de febrosos i empestats, però estava decidit i vaig avançar amb aquell cosset regalimant de sang.
El cirurgià estava sota les lampades d'oli obrint furuncles d'algun empestat que segurament no arribaria a l'albada. Però el metge mai deixava per bo un malalt fins que no era ben mort.
-Guerau? Que fas troter a les meves dependències? No t'has equivocat de lloc al hora de lliurar el teu correu? -digué el cirurgià sense aixecar el cap. Jo no sabia que dir.
-Aquest paquet no sé a qui he de lliurar-lo, monsenyor -El cirurgià era un home alt, de pell colrada, d'ascendència infidel, rostre sever i mirada fosca. L'anomenaven Jordà, però jo sabia que ell amagava algun Ibn en nomenar-se per evitar problemes amb perdulaires i bacallars. Jordà aixecà ara el cap amb interès. En veure el cos infantil es va netejar les mans en una gibrella plena d'aigua vermellosa.
-La conec -digué l'home enretirant un rínxol de la cara de la nena- deixa-la en aquella taula. La netejaré i l'amortallaré amb sedàs de lli net abans de portar-la a l'enterramorts -jo el vaig mirar fixament.
-Però senyor i els seus pares? -vaig demanar amb rostre demudat. Ell negà amb el cap.
-La mare ha mort aquesta nit. La conec perquè la nena no volia separar-se del cos de la mare morta i jo mateix l'he deixat a l'espona del llit. Vaig pensar que demà tindria gana i es separaria de les despulles i llavors la faria portar a la Pia Almoina perquè algú en prengués cura -vaig mirar al cirurgià amb gest malagredos. Aquella nanya nafrada no tenia un altre destí que el forat de l'enterramorts, però la fel li bullia de ràbia.
-Et qui damnarà per la noia? -Vaig apujar el to. El cirurgià em mirà amb un somriure trist.
- Isern -digué, assenyalant al seu ajudant que ja estava desvestint a la petita. Era un home petit i tranquil i que sovint trobava resant a la capella - ha avisat al Senyor Marcus i a al veguer aquest matí. Aquesta és la tercera nena que han occit aquesta setmana. Dilluns una nena va entrar a l'hospedatge amb unes monedes per pagar l'estança. Era molt bonica i no gaire més gran que aquesta. Havia d'agafar el carruatge de passatger vers Santa Eulalia de Provençana a l'endemà. La van trobar, degollada i amb rastres de cóbea entre les cames, al rebost. Ahir uns peregrins arribaren buscant recer amb la seva filla petita. Per la nit la sentiren cridar i pare i mare recorregueren hostal i hospital cercant-la. La vàrem trobar morta al darrera del cementiri. Els pares volen que el veguer els aporti dalmatge contra els creminosos. En aquell petit taüt resta el seu cos perquè el portin al poble per rendir contes amb el vostre Senyor. L'he assaonat tant bé com he pogut amb bàlsams i olis. Però hem temo que com no parteixin aviat el cos farà bona ferum al presentar-se davant Déu.
-Potser el creminós és un sucub que cerca jeure amb donzelles per infectar dels seus descendents casa nostre -intervingué Isern amb posat pensarós.
- No digueu bajanades, Isern -contestà el cirurgià- els dimonis no cobearien nenes que ni tant sols poden infantar i no les occiria si el seu fi fos omplir el món de descendència. I menys encara llençaria el cos entre la boscúria perquè les feresteles acabessin amb les proves del seu crim. Això es obra d'un home, dolent com la pell de barrabàs, però un home. Au! Ves a avisar al prevere, que tenim una alt
ra morta. Mossen Gibert no estarà gens content de tenir que donar comtes al senyor i el veguer.
Vaig sortir darrera d'Isern. No volia pas trobar-me amb el prevere. Mossen Gibert era un home gros i greixos, de caràcter iracund, que tots els troters miraven de no fer-nos trobadissos. Així que amb pas viu em vaig dirigir a les cavallerisses per donar comptes del meu correu i allitar al meu cavall. Elmerand, un troter jove i amb ganes d'aventures no li va saber greu cobrir la meva ruta aquella nit. Ja portàvem hores de retard, però ell era un noi i correria sense descans ni cercar aixopluc per arribar a l'hora.
Jo, massa llassedat i amb el pensament febril dels feits que acabava de conèixer, vaig ajocar-me a la palla mateix al costat de la meua bèstia. La mia família totstemps sentia enyor d'hom i de pare. Però el mas al que érem afocats estava al peu del Putxet, massa lluny per tornar durant la jornada. Quan els jorns ho permetien i el senyor ens pagava nostre gadget, jo agafava el camí de Sant Gervasi de Cassoles a primera hora i compartia marrada amb traginers i camperols. A l'alçada de la Granada agafava l'atall del meu alou per la Riera de Vallcarca. Els nens que ja em veien pujar la costa, baixaven corrents Putxet avall i em portaven un tros de pa, una mica de formatge sec i una bota de vi. I així pujava fins a casa un dia de cada quinze. Eren dies fermosos, quan veia a la família.
A l'endemà de seguida vaig sentir els crits i els emprets d'Isern i vaig saltar del llaç per veure que passava. El cirurgià intentava parlar amb el veguer i el Noble Marcus, senyor de l'Hospital, però cap dels dos semblava fer-li gens de cas. Dos soldats armats de coltell envoltaven al pobre Isern que no feia més que pregar per la seva vida i jurar que no era pas el criminós.
El veguer va interrompre al cirurgià amb males puces:
-Aquest creminós ha estrupat i occit a tres donzelletes i la seva fellonia ha de ser damnada. Com veguer, lo Comte m'atorguí jurisdicció sobre malefactors i malignosos. Les proves son fefaents. No discuteixi més cirurgià!
Jo no comprenia que estava passant. El veguer ja havia dictat sentència? No entenia com. Vaig apropar-me i vaig demanar a un company troter que passava. L'han damnat a la forca per occir les nenes -va contestar ell amb endeny mirant al pobre Isern. Jo vaig apropar-me ràpidament al veguer amb el cap cot.
-Monsenyor, em permetrien una paraula breu? -el veguer m'esguardà amb irritació però el Noble Marcus tenia respecte pels seus troters i amb un cop de cap em convidà a parlar- Isern no pot haver occit la nena, perquè ell era aquí amb el cirurgià quan jo vaig veure com llençaven entre les bardisses el cos malmès de l'ultima nena -El Noble Marcus aixecà una cella, però el veguer negà amb el cap.
-En el temps que vas trigar en portar el cos al cirurgià qualsevol podria haver tornar a l'hostalatge -va dir decidit l'administrador.
-Més ràpid que un troter? -em vaig atrevir a replicar- El carruatge anava direcció a Santa Maria de Sants. Difícilment podria tornar abans que jo sense avançar-me -el prevere s'apropà amb el seu pas obès i maldestre i mostrà un façol de colors.
-No em d'oblidar que el mocador de la primera nena s'ha trobat al llaç del comdemnat i que els pares han reconegut com pertanyent a la seva filla -el to de veu era peremptori i acusatori. Vaig voler replicar que qualsevol el podria haver deixat allí. Però la mirada del meu senyor em féu desdir.
-T'honora troter, defensar la justícia -digué el Noble Marcus- Però el jui es terminat. Aquest creminós serà estrangolit a les Arenes, al turó dels enforcats, avui mateix -només els crits esquinçadors d'Isern van contradir les paraules del noble senyor.
Aquella nit tornava de la meva ruta per la Via Morisca amb el cor dolgut. Estava segur que havien comès un greu error. Isern mai occiria ningú i menys unes nenes. Era conscient que el cirurgià pensava com jo. Quan vaig passar per sota dels enforcats la lluna, més creixent i blanquinosa, envoltava un cos que voleiava amb el vent. Jo sabia que era en Isern i vaig empaitar al cavall amb el cap cot. En arribar a la Creu Coberta vaig descobrir un carruatge fosc i el cor em va començar a bategar amb força. Aquest cop no vaig detenir el cavall. Necessitava saber qui anava dins del tendal, fins i tot a canvi de la meva pròpia vida. Veloç vaig albirar el carro i el seu estadant. L'esguard de rostre suat de Mossèn Gibert s'encreuà amb el meu. Vaig veure un lleu somriure amb els seus ulls i vaig ataconar el meu cavall com si ens perseguís el mateix dimoni.
En arribar a l'hospital la veu entre tallada i l'urgència dels meus pensaments m'impediren d'explicar amb calma el que havia descobert al cirurgià. Però en Jordà va comprendre el que l'explicava i em féu un esguard calmós i trist.
-Amic meu, Isern era estimat per mi. Però el juí del veguer és difícil de contradir, i més si vols damnar un prevere.
-Però l'he vist, era ell, tenia l'oportunitat i aquell maleït mocador l'aportat el mateix mossèn! -Vaig protestar. En Jordà assentí.
-I aquí et sembla que creurà el veguer? A un cirurgià infidel i un troter comtal? O a un prevere, prohom de l'església i amic personal del Noble Marcus? -Vaig aturar-me un instant a pensar en les seves paraules. Ell va negar amb el cap - No amic, vaig sospitar de vell famolenc des del primer moment. Només has de veure com albira totes les nenes que entren a la capella -vaig obrir els ulls completament astorat- ni tant sol puc prevenir a les nenes que no entrin a la capella i als pares que les ataullin nit i dia. Soc infidel, encara m'acusarien a mi de crims i heretgia.
-Llavors no puc fer res? El vell cobearà les nenes i les fornirà dans un sac i no podem fer res? -En Jordà negà amb el cap.
-Nengú ens creuria!
No vaig dormir. Vaig sentir cada un dels companys troters partir i tornar de les seves rutes fins gaire bé l'albada. Fou llavors, quan el silenci es feia als estables, amb les primeres llums del llostre, quan vaig sentir el plor. Vaig seguir el so, fora de mi, sense pensar en les conseqüències. Vaig entrar a la capella. L'estrupador jeia sobre una nena nafrada i aterrida i li mostrava el seu membre greixos com la resta del seu cos. Ella s'enretirava contra la pedra freda, fugint d'aquell orifany maldestre. Era una poncella fermosa i petita. Vaig guaitar al meu voltant i vaig hissar el canelobre de la verge contra el cap d'aquell bacallar.
Aquell matí els mossos de quadra trobaren al prevere mort entre les peülles dels cavalls. Un accident horrorós! Vaig sentir com el cirurgià li explicava al Noble Marcus mentre tenia cura de talls i nafres d'una neneta d'una dotzena d'anys. Hi han damnatges sota la jurisdicció del veguer. Però hi han altres que només el juí de Déu pot castigar -afirmà el Noble Marcus. El senyor de l'Hospital somrigué mirant el cos malmès del seu amic prevere. Jordà, cirurgià infidel i home de bé, aixecà el cap i em mirà i també somrigué. Un somriure franc i alegre.