Un desig immadur

No estimada senyora Mort,

Em dic Il·lia, i tinc sis anys. T'escric des de casa meva per demanar-te un favor. Sé que segurament aquesta carta mai arribarà a les teves mans, i si hi arriba, és probable que no la llegeixi, i si la llegeixes, possiblement no en facis cas. Però ho he d'intentar, ho he d'intentar. Si us plau, no te l'enduguis. Ella és, per a mi, quelcom que no puc expressar en paraules. Si m'esforcés, segur que te la podria descriure perfectament, però no val la pena. Al cap i a la fi, tu, senyora Mort, acostumes a endur-te els que menys s'ho mereixen, o no?
M'agradaria que poguessis saber, com és ella, saber perquè no vull que te l'emportis.
Però, què sentiries si et digués que ella és algú que, malgrat la distància, saps que pensa i vetlla per tu en tot moment? Què pensaries si et digués que ella és algú que, en els pitjors moments ella no s'ha mogut del meu costat? T'ho repensaries si et digués que és la persona més bona i entranyable que ha existit i existirà en aquest món?
No, no t'ho repensaries. No sentiries absolutament res. Perquè tu, senyora Mort, formes part de la vida, i el teu deure és endur-te les persones sense sentir res. Però t'ho demano un cop més, no te l'emportis.

Et puc fer una pregunta?
Per què existeixes? Perquè existeixen les malalties, com la que té ella ara?
Saps, jo vull ser immortal. Els meus papes em diuen i em repeteixen que l'objectiu en aquest món no és viure eternament, sinó viure el poc temps que tenim tan bé com sapiguem. Que no tingui por d'aprofitar les oportunitats que se'm presentin. Que no m'ho pensi dues vegades.
Que afronti els problemes, la vida, a tu. Sense por. Com si fos tan fàcil.
Però jo crec que s'equivoquen. Tots s'equivoquen. Jo vull viure per sempre més, i ella segur que també... Bé, no ho sé.

Suposo que encara sóc massa petita per entendre els meus pares. Al cap i a la fi tinc sis anys, gairebé set.
Els hi vaig dir als meus pares que et volia escriure una carta. I saps què em van dir? Que era egoista. Jo no entenc gaire bé aquesta paraula, però ells em van dir que t'escrivia només perquè jo volia que no ella no se n'anés, i que no vaig pensar en ella en cap moment.
I tu què en penses, senyora Mort? Creus que hauria de deixar-ho córrer i que la vida segueixi el seu curs natural? Creus que m'hauria de resignar i que arrenquis la vida a la meva àvia que tant m'estimo?
Però com sempre, tu tens l'última paraula. Tu sempre ets la que prens la decisió final. Pensa-t'ho. L'àvia no mereix morir. Si us plau. I no estic plorant.

Atentament,
Il·lia.

PD: No sé on vius, per això he posat l'adreça del cel, no és allà on van a parar totes les ànimes que t'emportes?