Trànsit

Un passatge aparentment interminable que he de transcórrer acompanyada únicament per l'esgarrifós silenci que diu més que qualsevol paraula. Un silenci que parla per si sol, un silenci que ha après a cridar. Un terra que és humit, fred. Com que tot és fosc, l'únic que pots fer és imaginar-te què és el que estàs trepitjant en aquell moment, només imaginar. Jo imagino un carreró abandonat entre dos grans passejos, estret, però tot i sent estret, allargues els braços i no hi trobes res. També has d'imaginar la roba que duus. Puc notar el terra dur sota les plantes, per tant, sabates no. Mitjons, tampoc. Samarreta... possiblement. Però una samarreta fina, lleugera, que em marca la silueta perfecta. I els pantalons, llargs, amples, fins... espera. Potser és un vestit. Intento confirmar que porto vestit, però no em concentro. De fet, el vestit és igual. Intento imaginar el cabell. El cabell... abans tan llarg, llis, bé, potser una mica ondulat, però no exageradament. Unes petites ones que se'm formaven quan no m'assecava el cabell. Des de ben jove que m'he intentat treure les maleïdes ones que tothom diu que em queden tan bé, però ara ja m'és ben igual. Em sento indiferent davant les coses que abans m'importaven de debò. La meva ment no es vol concentrar, m'és impossible pensar en una cosa més de pocs segons seguits. I aleshores me n'adono. Porto estona imaginant-me l'estat del meu cos. I perquè carai no he obert els ulls i ho he mirat? Intento obrir els ulls... espera. On son els meus ulls? M'espanto, molt, molt. Aixeco les mans per buscar-me els ulls... però... i les meves mans? Vull arrancar a córrer, no sé on sóc, però de nou descobreixo que em falten les cames. I aquell camí? I aquella sensació d'estar caminant? Simple imaginació, era un somni, no hi ha cap carrer, cap terra humit que em faci posar la pell de gallina cada cop que faig un pas endavant.
Intento mantenir la calma, pensar com he arribat a aquí. Si estic somiant (un malson terrible, per cert), això significa que estic dormint al seu llit. Sí, ara ho recordo, m'havia trucat dient-me que em trobava molt a faltar, que anés a casa seva. Sí... ara ho recordo, havia anat a casa seva, només per parlar, i com de costum havíem acabat al llit. Però... si això és un somni, no m'hauria de despertar ja? M'intento pessigar, però recordo que no tinc mans. Començo a sentir el pànic. Torno a recordar. La nit no havia acabat aquí. Havíem acabat de fer l'amor, i ell dormia. Havia sonat el seu mòbil, i jo l'havia agafat... sí, l'havia agafat. I aquella veu... Déu meu, si tingués cos mataria aquella meuca. Estava enfadada... En recordar-ho vull plorar, però no puc. Recordo que no tinc ulls. M'intento apartar el cabell de la cara, però no tinc cara. Ni cabells. Però em molesten tant... Me'n vull anar d'aquí, però d'on? Em concentro de nou, recordo què havia passat després... Ah, sí. Ell havia sentit la porta que es tancava amb un cop sec, i havia sortit al carrer darrere meu preguntant-me què em passava. Que què em passa?, li contesto, que què em passa? Em passa que abans de follar amb mi podries haver fet l'esforç de dir-me que en tenies una altra, no creus? O potser et demano massa? Els ulls d'ell van canviar, ara eren uns ulls penedits que s'havien quedat sense paraules. Jo estava tan emprenyada... tenia les galtes enceses i els ulls em picaven, volia arrancar a plorar. De ràbia, d'haver tornat a caure a la seva trampa per enèsima vegada.
El carrer era aparentment buit. Jo estava disgustada... no sabia el que feia, els meus ulls estaven plens de llàgrimes i no podia veure bé el que estava passant al meu voltant... ara ho recordo... dues llums es van precipitar sobre meu... i... i ja està? La meva memòria s'acaba aquí. I què vol dir, això, que estic morta? No... no, no, no. No pot ser... es deu tractar d'una broma. Vull sortir d'aquí!! Sisplau!! Començo a lluitar contra la pròpia Mort. Poc a poc, em vaig notant els ulls, plens de llàgrimes i suor. Després els braços, vermells com la sang... espera, però si és sang. Però les cames, res. Recupero una darrera cosa: les orelles. Desgraciadament, començo a sentir totes les persones que m'envolten. Tres o quatre metges em toquen per tot arreu, i tenen un parell de plaques als meus pits. Sento una forta descàrrega que em sacseja de dalt a baix. Això em fa obrir els ulls de cop. I el veig a ell, que de sobte somriu. Ja la tenim... controleu-li el pols... Senyoreta, em sent? Té el pols correcte...? Què? No, no la podem tornar a perdre! Un altre cop la descàrrega. Però ara ja estic massa dèbil com per sacsejar-me. La cara em torna a desaparèixer... Les orelles encara no les he perdudes... Sisplau, no em deixis... aquest deu ser ell. Sisplau, lluita, sigues forta... em suplica amb veu plorosa. I per últim, em diu a cau d'orella: T'estimo...
"Doncs jo a tu no", penso, abans de tancar els ulls per sempre més.