Final feliç

Em preguntes si t'estimo. I jo, amb els ulls plorosos, li dic que quina pregunta és aquesta, que com s'atreveix tan sols a dubtar-ho. Intento ser forta, o almenys semblar-ho. Intento que els meus ulls li transmetin confiança, que els meus llavis no tremolin al parlar, i que la meva veu no soni a desconfiança i abatiment. Vull que cregui que encara no m'he rendit, vull fer-li creure que tard o d'hora se'n sortirà, que això no és el final. No estàs sol, em tens aquí, solc dir-li quan sembla que el món li estigui caient a sobre, i nota que és massa pesant per carregar-lo ell. Que no se t'escapi de les mans, que no et caigui. M'agafa de la mà, i me la prem dèbilment, però amb un amor incalculable. El seu tacte encara té gust a emocions, a amor, a records, a vida. Però la seva mirada té gust a dolor, a patiment, a mort. Poc a poc, obre els llavis, ressecs, han perdut aquell color vermellós tant fantàstic que tenia. Inspira sorollosament, li costa respirar i jo pateixo, molt, molt. Li costa respirar, i cada cop que inspira, sembla que se s'estigui empassant afilats ganivets. Fa una ganyota de dolor. I tanca els ulls amb força. Una petita llàgrima se li escapa de l'ull dret. Torna a tancar la boca. L'intent de parlar-me ha fracassat. Ja ha esgotat totes les forces quan m'ha fet aquella pregunta que jo m'he pres malament. Déu meu, Déu meu... La seva mà prem la meva amb força, i jo cada vegada veig el descontrol més a prop. Em pregunto si ho podré suportar... Si sóc prou forta. Les llàgrimes protesten insistents, tenen ganes de mostrar el meu dolor, de rodolar per les meves fins que jo digui prou de tot, prou. Però no les deixaré sortir. El dolor és meu i només meu, i ell no necessita veure'l. Em quedaré al seu costat, forçant un somriure dolorós, tancat els ulls cada cop que el plor es vulgui apoderar de mi i convencent-lo a ell i a mi mateixa que tot anirà bé.

Busco dins meu les forces necessàries per fer-li una simple pregunta. M'estimes? No em puc creure que aquesta sigui la meva veu. Ronca, malaltissa, gairebé un xiuxiueig. Ella em mira, i en la seva mirada hi puc veure la decepció. Però quina pregunta és aquesta, com m'atreveixo tan sols a pensar-ho. Té raó. I és que, qui és l'estúpid que està hores i hores al meu costat, en aquesta incòmoda cadira, qui dorm nit rere nit en aquest atrotinat sofà, que fa olor a vell i a dolor, únicament per veure'm, únicament per patir? La gent que m'estima. Ella. Estúpids! Per culpa meva, aquest darrer mes he estat el pitjor de les seves vides. No puc permetre que ella s'ho passi tant i tant malament. De tant en tant, ella em mira als ulls, i em diu que tot anirà bé. A mi em fa riure. Els seus ulls verds, preciosos, claven la mirada als meus, ja sense vida, i, amb una falsa esperança, m'ho diu. Però jo veig clarament com se sent. Clarament. Em vol fer creure que no s'ha rendit. Però hi ha moments en què s'ensorra, i juro que mai havia vist uns ulls que amagaven tantíssima tristesa. Sembla que d'un moment a l'altre explotarà, cridarà, plorarà, s'emportarà les mans als cabells i se'ls estirarà, dient que no pot més, que no podrà viure sense mi quan em mori. Però ella és realment forta, molt. Quan s'ensorra ella ho nota. Se li humitegen els ulls, i ràpidament, desvia la mirada cap a una altra banda, tanca els ulls amb força durant uns segons, i quan els torna a obrir ja torna a ser ella. Em mira i em somriu, i amb la veu ferma, em diu que no estic sol. Però el món em cau a sobre. No crec que el pugui suportar gaire més temps. I he pres una decisió. Ja fa un mes sencer que em fa mal moure'm, em fa mal parlar, em fa mal respirar. No vull viure més temps així, no puc. No puc més. Ja està. Avui el món m'ha caigut de les mans, m'ha relliscat i no el puc tornar a agafar. S'ha acabat. Ella no s'ho mereix. Intento buscar forces per demanar-li un últim favor. Però no les trobo. Obro la boca, i inspiro. Déu meu... com si m'hagués empassat milers de ganivets afilats. Tinc els llavis ressecs. Resignat, tanco la boca. Però de sobte, trobo la força. No sé d'on ha vingut, però la trobo. Tot i així, aquesta força és diferent de la que necessitava. És molt millor. Feliç, somric i ella em mira, per últim cop. Per fi he trobat la força per marxar.