Ironies de la vida

Una persona et fa mal, això és el pitjor, que una persona et faci mal. Sentiràs el foc dins teu, et creix a mesura que passa el temps. Penses en aquella persona i cremes, et cremes. Cada cop més. I aleshores simplement no pots parar de pensar en ella, automàticament el cervell et farà la mala jugada de no poder pensar en res més que en el que t'ha fet. El cervell és massa poderós, tu ni hi pots fer res, el poder de la ment, però la ment forma part de tu, ironies de la vida.
I aleshores què fas, doncs tremoles, normalment tremoles, els hi expliques als teus amics el que t'ha fet, i et tremolen les mans, de ràbia, de dolor, vés a saber, el poder de la ment. I a més a més crides, no ho pots evitar, expliques el que t'ha passat a través de crits ensordidors, i és aleshores quan te n'adones que se t'han humitejat els ulls. Emets grunys, sí, els emetem tan tu com jo, encara que no ens n'adonem.
I què fan els amics, doncs consolar-te, però si no n'hi ha per tant, segur que se soluciona. Potser tenen bones raons per pensar-ho, però què tens tu al cap, una sola cosa: la repulsió per a aquella persona, a vegades fins i tot la venjança. Desvies la mirada, tanques els punys amb força fins que et fan mal. Et suen les mans. A més, no pots parar de maleir per dintre la persona, fins i tot has de prémer els llavis amb força perquè si no se t'escaparien quatre coses que no se t'haurien d'escapar. Tot i així se t'escapen; és que la mataria, però com ha pogut, imb... Quin remei, el poder de la ment. Més tard hi ha gent que va al gimnàs per desfogar-se, altres que s'ho guarden per ells (terrible), i altres que simplement agafen el coixí que tenen al llit, se'l posen a la cara i treuen tota la ràbia que porten dins. Una altra manera de canalitzar-la és escrivint.
És aleshores quan vénen els plors. La ment, una ironia. Unes hores abans se t'escapaven coses d'entre els llavis, tots sabem a què em refereixo, i ara són les llàgrimes les que volen sortir. Són elles, tu no volies, és clar que no, són elles les que han rodolat durant una llarga estona sobre les galtes enceses de... ràbia, dolor... qui sap. Ara el coixí serveix per una altra cosa, per amagar el cap, sufocar el... dolor, ara sí que és dolor.
Una nit horrible, de les pitjors que has passat, però el matí és pitjor, t'aixeques, et mires al mirall i aquells ulls tan inflats et recorden que encara ets tu, que res no ha canviat, però quina vida més miserable. Tens el pensament ennuvolat, home, normal, t'han fet mal. El pitjor és que ara toca pensar i no pots, ara toca pensar. Vinga, fes un esforç, tu pots. Comença pel començament, jo t'ajudo. Però per poder començar has de saber que aquí em tens.
Sé que t'he fet mal, per culpa meva t'han tremolat les mans, has cridat, fins i tot m'has maleit. Sé que possiblement t'has passat la nit plorant, el dolor a pogut amb tu, ets molt sensible, i com t'estimo. Sí, ara mateix no vols saber res de mi, i ho entenc. Però les persones que més es fan mal són les que més s'estimen. Ironies de la vida.