Perquè no te n'oblidis

Que ja te n’has oblidat? Tothom t’ho diu, a totes hores. Però tu en fas cas omís. Per què? No entens que la gent ho diu de debò? Que et costa de creure?
Sí, ja ho sé. En la època que estàs vivint ara s’ha posat de moda robar somriures. La gent se’ls emporta, els agafa sense adonar-se del gran valor que té un somriure. Ells no ho saben, no saben com costa de recuperar-lo. O potser sí, potser totes aquestes persones que roben somriures ja han perdut els seus ja fa molt de temps...
Sé que un cop perdudes les ganes de somriure et fa la sensació que ja no ho podràs tornar a fer mai més. Creu-me, ho sé. Tothom ho sap. No ets l’única a qui li han robat un somriure. I per això tothom t’ho diu, perquè no te n’oblidis: un somriure, un simple somriure és el més meravellós que una persona posseeix. Encara que te l’hagin robat, encara que te l’hagin pres sense cap mena de pietat, si realment te’l mereixes, tornarà. Sí, tornarà. Tornaràs a somriure. Però, saps? No és fàcil, gens. Ara, quan et despertes i et mires al mirall, no hi veus res. Hi veus un parell d’ulls que et miren fixament però tot i així no et veuen. Et preguntes si són aquells els teus ulls, uns ulls que ni tan sols són capaços de reflectir tristesa perquè estan completament buits. Ara, quan algú t’intenta animar, et toca l’espatlla suaument i et diu paraules de consol i recolzament. Tu escoltes les paraules educadament i fas que sí amb el cap, però de fet no has sentit cap d’aquelles paraules. Per a tu són paraules buides, sense cap sentit. Ara, quan veus la gent del carrer somrient, et sents completament aliena a ells i les seves rialles, les seves veus radiants de felicitat et sonen llunyanes, apaivagades per alguna mena de paret invisible. I ara, quan veus que algú et somriu... Què fas? Ell espera que tu li tornis el somriure, però no sap que tu no pots. Així que apartes la mirada i t’escapoleixes.
Com t’he dit, no és fàcil. Però t’ho tornaré a dir, com tothom t’ho diu, encara que en facis cas omís. Perquè no te n’oblidis. No estàs sola. Sí, aquests ulls són teus. Només has de trobar les forces necessàries per omplir-los d’algun sentiment, per insignificant que sigui. I sí, aquelles paraules de consol van per tu. I no són paraules buides, en absolut. Has de fer un esforç per comprendre-les i interioritzar-les. I aquelles persones somrients que veus pel carrer estan molt a prop teu, a tocar. Així que deixa’t inspirar pels seus somriures, contempla’ls, imagina’t el perquè de la seva felicitat, alegra-te’n per ells encara que no els coneguis de res.
I si aquella persona et somriu... bé, pensa que quan li puguis tornar el somriure, encara que sigui un somriure petit, gairebé insignificant, hauràs guanyat. Hauràs guanyat. I quan notis aquella estranya sensació que sorgeix des de les profunditats de les entranyes deixa-la sortir, perquè això és el somriure. Aleshores tindràs ganes de plorar, de riure, en fi, de viure. Tornaràs a tenir ganes de viure. Perquè de fet, no és això, un somriure? No és la pròpia vida?