El país que no volia ser llunyà

Temps era temps, existia un país molt llunyà. Aquest país s'anomenava Llunyol. Era tan llunyà, que quan els altres països miraven a l'horitzó, només hi podien veure la punteta del campanar. Aquest país estava cansat de ser tan lluny, i que ningú l'anés a visitar perquè no sabien que existia.
- I què faré, jo, ara?- es preguntava l'alcalde, preocupat- què puc fer perquè Llunyol ja no sigui un país llunyà?
Els llunyinols cada vegada estaven més tristos i sols. Tothom qui tenia amics o cosins fora de Llunyol, no els podia veure. No podien enviar cartes, perquè el pobre carter no sabia on portar-les. No podien cridar, perquè estaven tan i tan lluny que ningú els sentia. No podien fer res de res.
Un bon dia, l'alcalde de Llunyol va decidir de fer una assemblea. Va pujar a dalt de tot del campanar i, amb una trompeta, va tocar l'himne de Llunyol. Tots els habitants van deixar el que estaven fent i van anar a corre-cuita cap la plaça del campanar.
- Què deu passar?- es preguntava la gent, una miqueta espantada- feia temps que l'alcalde no tocava la trompeta...
- Ciutadanes i ciutadans de Llunyol- els va interrompre l'alcalde Marià des del punt més alt del campanar. Tots els llunyinols i llunyinoles van aixecar el cap.
- Què passa, alcalde Marià?- va dir el forner Josepet- Per què ens has cridat?
- Us he reunit a tots aquí perquè hem de trobar una solució.
-Una solució per a què?- va preguntar la Clareta, la venedora de llaminadures.
- Una solució perquè Llunyol deixi de ser un país llunyà!
A baix tots es van sorprendre i van començar a parlar entre ells.
- I com ho farem, això?- es preguntava la gent- és impossible que deixem de ser un país llunyà!
- Sisplau, una mica d'atenció! - va dir l'alcalde.- Jo tampoc sé com ho farem, però he pensat que entre tots hi podrem trobar una solució! Què us sembla?
Els habitants rumiaven i rumiaven, però a ningú no se li acudia com podrien deixar de ser un país llunyà.
- Ja està!- va dir de sobte el Blaiet, el professor- podríem construir una trompeta gegant i tocar el nostre himne, així tothom el sentiria!
- No, no, no!- va respondre la gent- com vols que construïm una trompeta gegant? És impossible!
El Blaiet, ben trist, va abaixar el cap i va dir:
- Teniu raó, no podem construir una trompeta gegant...
- Tranquil, Blaiet, segur que trobem una altra sortida!- van exclamar tots, animant-lo.
Després d'hores i hores barrinant, la Marteta, la cuinera, va dir:
- Ja ho sé! Podríem xiular tots a la vegada, i així els altres països ens sentiran i podrem veure els nostres amics i cosins!
- No, no, no!- va respondre de nou tothom - com vols que ens sentin? Molts de nosaltres no sabem ni xiular! És impossible!
I la Clareta, tota trista, va dir:
- És veritat... no podem xiular tots a la vegada...
- No et preocupis, Clareta, entre tots trobarem una alternativa millor!
I varen passar les hores, i els dies, i les setmanes, i els pobres llunyinols no aconseguien trobar cap remei per deixar de ser un país llunyà. I al cap de tres setmanes, tots tristos, van deixar de rumiar i se'n van anar cap a casa seva.
- Mai no podrem deixar de ser el que som...- deien- sempre serem un país llunyà!
Però un bon dia, quan ja tothom s'havia rendit, un vailet entremaliat a qui ningú feia mai cas va tenir una gran idea.
- Ja ho tinc, ja ho tinc, ja ho tinc!- va cridar el petit Pol, entusiasmat.- Podríem...
Però ningú no se l'escoltava. La gent seguia caminant, i el pobre Pol no va poder dir la seva idea. Però com que era tan entremaliat, va decidir d'anar fins al campanar, agafar la trompeta i tocar l'himne de Llunyol. Tots els llunyinols van córrer cames ajudeu-me cap al campanar.
- I ara què vol, l'alcalde Marià?- es preguntaven- potser ja ha trobat la solució...
Però no era l'alcalde qui van veure enfilat al capdamunt del campanar, sinó el petit i entremaliat Pol, que ningú l'havia volgut escoltar.
- Però Pol, què hi fas allà dalt?- cridava la gent - Per què has tocat la trompeta?
- Perquè ningú no m'escoltava! Ningú no ha volgut sentir la meva solució!
- I digues, petit Pol, quina és la teva solució? - li va preguntar el Blaiet.
- Doncs la meva solució és... Dibuixar entre tots un cartell gegant i penjar-lo aquí dalt, al campanar, perquè tothom el vegi!
Tots els habitants es van sorprendre. A poc a poc van entendre la idea del petit Pol, i es van posar molt contents. Tothom cridava d'alegria, reia i aplaudia.
- I és clar, un cartell! Com és que no se'ns havia acudit abans? Quina bona idea!
- D'acord, molt bé, molt bé, calmem-nos. I ara posem fil a l'agulla, que tenim molta feina!- va dir l'alcalde.
I així és com durant les següents setmanes, totes i tots els habitants de Llunyol van preparar junts un magnífic cartell, on hi posava: "Llunyol, un país no tan llunyà".
Quan el van acabar, els llunyinols estaven tan contents que no podien deixar de riure i d'aplaudir. I d'aquesta manera el petit Pol es va convertir en l'heroi de Llunyol, i a partir d'aquell moment tothom l'escoltava i li feia cas. A més, els habitants van aprendre una cosa molt important: que no s'han de rendir, perquè si tu desitges una cosa amb molta força, si t'esforces molt l'acabaràs aconseguint.
Uns dies després, Llunyol es va omplir de turistes, i tots els habitants van poder veure els seus amics i cosins que tenien tantes ganes de veure. Llunyol ja no era un país llunyà.
I diuen, que si abans d'anar a dormir mires més enllà de l'horitzó i t'hi fixes molt, pots veure un gran cartell que posa: "Llunyol, un país no tan llunyà".