ALICE epíleg

2 ANYS DESPRÉS

Eren les cinc de la tarda. Vaig obrir la nevera de la casa que el Sam i jo havíem comprat a Blanes, per quedar-nos a viure junts. La casa de la meva infància.
Vaja, se'ns havia acabat el pa. N'havia de comprar.
- Sam, he de sortir, ara torno!- Vaig cridar, ja que no sabia on era. Segurament estava al despatx. El Sam i jo havíem obert una consulta de psicologia. Jo era la psicòloga i ell el que arreglava els papers, no en tinc gaire idea en què consisteix el seu treball exactament.
- Mami, jo vull venir amb tu!
La meva petita, que tant s'assemblava al Sam. Els ulls d'un verd preciós, el cabell de color avellana que li arribava fins a la cintura. La setmana que ve ja feia dos anys.
El Sam va venir corrents darrere d'ella, l'estava perseguint com si fos un monstre que se la volia menjar.
- El papa-monstre acaba de sentir que la nena no es vol quedar amb ell? Doncs el papa-monstre s'ha enfadat, i es menjarà la princesa més maca que trobi!- Va exclamar enxampant-la i fent-li pessigolles a la panxa. Tots dos reien gairebé fins a plorar. Jo tampoc em vaig poder reprimir el riure.
Quan es van separar, van venir cap a mi. El Sam em va fer un petó.
- Mami, jo em quedo amb el papi!- Va dir-me.
- Ben fet, Carla, ben fet. Perquè ja saps què passarà si no fas cas al papa monstre!
- Se'm menjarà- Va exclamar la Carla- Tinc por!- Va afegir fent teatre. El Sam i jo vam somriure. Jo seguia enamorada d'ell com el primer dia que el vaig veure, i ell de mi també. L'únic que ara el meu cor l'ocupaven dues persones, ell i la meva filla, la Carla.
Quan van passar quatre mesos del segrest, em van donar la notícia que era una nena. Li vaig voler posar Carla, ja us deveu imaginar perquè.
Aquell mes també va ser important per una altra raó, que us pot sonar bastant estúpida, però que a mi m'havia tret la son unes quantes nits: La història del seu ull sense vida. Una història realment bastant estúpida. Ell, que havia estat un criminal, que havia arribat fins i tot a matar gent, qualsevol s'imagina alguna història emocionant, heroica. Doncs no.
Quan tenia dos anys se li va acudir la fantàstica idea de beure's el xampú, així que va anar al lavabo del pare, i es va enfilar per agafar-lo. El nen no sabia que ja estava destapat, així que el va inclinar, i tot el sabó va anar a parar dins l'ull del Sam. El Frank va pensar que la criatura estava exagerant quan el va sentir plorar, així que va decidir no portar-lo a l'hospital. L'endemà ja no hi veia.
- Em prens el pèl- Vaig dir quan m'ho va explicar per primera vegada- No pot ser! - I vaig esclatar a riure. Vaig trobar la història bastant còmica. El Sam s'hi va afegir. Ell també ho creia.

Em vaig dirigir al forn de Blanes, el més bo del món sencer, pensant en tot el que havíem passat aquells últims anys. Sempre que podia intentava evitar aquells pensaments, però a vegades era impossible fer-los fora. Al cap i a la fi, formaven part del meu passat.
-Bon dia, Alice- Em va saludar la Sara, la fornera de setanta anys- Què et poso?
"Posa'm una llarga vida, al costat del Sam i la Carla. Ah, i et queda una mica de felicitat? Ai, no, perdona, que encara no se m'ha acabat" Vaig pensar. Em va sortir un somriure. Déu meu, em sentia estúpida. Però feliç.
- Posa'm una baguette, si us plau, Sara.-
- Ara mateix.- Em va somriure i va desaparèixer darrere la porta del mostrador.
De fons sonava la cançó que de tan mal humor em posava dos anys enrere. Ara em tranquil·litzava. Era la nostra cançó. Del Sam i meva.
Em vaig tornar a sumir en els meus pensaments. Vaig veure la imatge de la Clàudia. Aquests últims anys havia pensat molt, massa en ella. Ella era la meva ànima. Quan va morir, els següents mesos em vaig sentir com si m'haguessin partit per la meitat i una d'elles l'haguessin tirat al mar, submergint-se en l'obscuritat.
"Though I Know I'll never lose affection for people and things that went before..."
El que em dol més és que mai arribaré a saber on va estar durant els vint anys que havia estat viva. Li vaig preguntar al Sam, convençuda que ell sabria la resposta. Ell tampoc sabia on havia estat tot aquell temps. Potser la va capturar alguna secta, potser va tenir amnèsia, potser es va canviar el nom i va començar de nou. O potser, i espero i desitjo que no fos així, es pensava que jo també havia mort en aquell accident. En això intento no pensar-hi massa.
La cançó retronava dins del meu cap
- ...cosa més, maca?
- Perdona?
- Que aquí tens la baguette, que si vols alguna cosa més. Alice, et trobes bé? Et trobo distant.
Sí, em trobo bé, més bé que mai. Per fi tot va bé.