ALICE capítol 7

Vaig obrir els ulls. Ja feia uns minuts que estava desperta, però em feia por obrir-los. No sentia el Sam al meu costat. Tenia por. Por que tot hagués sigut un somni. Potser ahir el Sam, després de portar-me a l'hostal, va obrir la porta, es va acomiadar i se'n va anar cap a casa seva. I si era així?
Però vaig obrir els ulls. Em vaig incorporar cautelosament, i vaig girar el cap poc a poc cap a l'altre costat del llit. No, no hi era, però tot i així em vaig alegrar. Els llençols feien la seva olor, i amb això en tenia prou.
De sobte vaig sentir la seva veu, que s'acostava a poc a poc per les escales de l'hostal. Parlava amb algú, segurament per telèfon.
- Sí, ja...Però... Confia... No, ens trobarem... No... Si em promets... Entesos. Fins d'aquí una estona.- Va ser l'únic que vaig arribar a sentir. Amb qui devia parlar?
La porta es va obrir. El Sam portava el mòbil a la mà. Quan em va veure asseguda al llit mirant-lo intensament, es va sobresaltar.
- Ah, Alice. Em pensava que dormies.- va articular un somriure que a mi em va semblar fals, però de seguida m'ho vaig treure del cap. "El Sam confia en, mi, ell no ha de fingir davant meu".- Com has dormit?- Em va dir, més calmat, fent-me un petó al front
- Bé, molt bé.- Li vaig somriure. Evidentment que havia dormit bé.
Tot i la tendresa que em va demostrar, no era el de sempre. El notava distant, fred.
- Amb qui parlaves?
Es va posar nerviós, i va tardar uns segons a respondre. Signe que menteix. Altra vegada m'ho vaig treure del cap, ell no em mentiria.
- Res important, no et preocupis. Alice, jo ara me n'haig d'anar. He d'arreglar uns assumptes personals.- Aquesta última frase la va pronunciar amb un fil de veu, com si li fes vergonya.
Es va aixecar, i es va dirigir cap a la porta. De sobte em va entrar el pànic.
- Sam! Ens tornarem a veure... no?- vaig dir amb veu tremolosa.
El Sam ni tan sols es va girar, però es va quedar quiet. Esperava la pitjor resposta. Però es va limitar a empassar sorollosament, va abaixar el cap, va obrir la porta d'una revolada i se'n va anar ràpidament.
Vaig trencar a plorar incontroladament. Què havia passat? No entenia res. Aquella sensació de distància, de fredor entre ell i jo eren reals, i ja no m'ho podia negar més. El Sam se n'anava, i jo no hi podia fer res... O si?
Vaig sortir de l'habitació, i vaig baixar les escales. Li vaig preguntar a l'hostalera cap on havia marxat. Per sorpresa meva, em va respondre amb preocupació.
- Cap a la dreta, se n'ha anat cap allà. Noia, no sé qui és aquell noi, però no el deixis escapar. És massa guapo.
Sí, ja ho sabia. No el podia deixar escapar.
No vaig arribar a temps. Havia perdut massa temps plorant com una bleda. Però en canvi del Sam, al carrer em vaig trobar amb la Carla. Aquesta, en veure'm, primer em va saludar somrient, però a mesura que s'anava adonant del meu estat, el somriure va anar desapareixent a poc a poc, fins a convertir-se amb una ganyota de preocupació.
- Alice! Però... Però què et passa, t'has vist els ulls? Què va passar ahir a la nit...? Déu meu! El Sam! Què t'ha fet?- La seva preocupació es va convertir en histèria- Ara mateix pugem a la teva habitació i m'ho expliques tot.
Quan hi vam ser no em vaig poder contenir, i vaig esclatar en plors per segon cop al dia.
Li vaig explicar panteixant tot el que havia succeït des que la vam deixar a ella i al Bryan a casa seva fins a aquell moment.
- Home, això no vol dir res... ja veuràs com tot... tot...- Aleshores vaig ser jo la que estava preocupada. La Carla estava pàl·lida, i li costava respirar.
- Carla, Carla! Em sents? Carla!!
El que recordo a continuació és tot molt borrós. Primer, el gas que havia fet que la Carla es desmaiés. Després, la sensació que se't col·lapsen els pulmons. Intentava inspirar amb més força, però semblava com si l'aire s'hagués acabat. Ells ulls se'm posaven en blanc poc a poc, estava perdent la consciència. Però abans de desmaiar-me per complet, vaig veure uns peus, i una veu que deia:
- Ben fet, S...