Sense paraules

Cada passa que jo faig endavant, tu la fas enrere. Digues, de què tens por? De mi? Ja sé que no. Malgrat que apartes la mirada quan et miro, puc veure-hi una espurna de brillantor als teus ulls castanys per un instant. Tot i que lluites desesperadament perquè els llavis mostrin serietat i dolor, inevitablement les comissures formen un fugaç somriure al teu bell rostre cada cop que et dic t'estimo. Quan et vull fer un petó i m'acosto a tu, t'apartes ràpidament, però jo sóc capaç de veure que has hagut de fer un gran esforç per no acceptar-me el petó. Em dius i em repeteixes que no m'estimes, però la vida m'ha ensenyat que el que s'ha d'entendre no són les paraules, sinó els ulls. Tu ni tan sols ho saps, però l'escut de paraules que has estat utilitzant contra mi tant de temps s'ha esquerdat. He après a llegir-te els ulls. I saps què em diuen? Em supliquen que t'entengui. Em miren i, plens de llàgrimes invisibles, em diuen que em vols estimar, però que no pots. No pots. T'agafo les mans, tremoloses, i de nou me les rebutges. Tot i així, he notat que m'has acariciat la mà amb el dit petit just abans d'apartar-les. Et juro que a mi amb la paciència ningú em guanya. Sóc tossut, i ho sento molt, de debò, però desgraciadament no et deixaré marxar així com així... Tret que els teus ulls em diguin que ja no m'estimes. Però de moment ha estat tot el contrari. Així que, amor meu, no em mouré del teu costat fins que trobi la flama necessària per fondre aquesta terrible paret de gel que t'ha separat del món. I de mi. T'ho juro, t'ho juro.