La caseta de fusta

“Mare meva, jo ja no sé què més fer per eliminar aquest polsim d’una vegada per totes”, pensava la Mireia, mentre esternudava per tercera vegada tot netejant la pols de la prestatgeria.
- Aquesta pols se’m menjarà viva.- va dir en veu altra, gairebé sense adonar-se’n.
Era una nit de desembre, una nit molt freda. Però la Mireia no esternudava només pel violent i escruixidor clima. Ella ja hi estava més que acostumada. Era casa seva, vivia a la Cerdanya des que tenia memòria. Ella i el seu germà, quan eren petits, solien jugar a pilota al voltant de la seva humil caseta de fusta, no importava si nevava o si la calor era pràcticament insuportable.
La Mireia i el seu germà Jordi tenien un gosset. Era tan bufó que li van posar de nom “carquinyoli”.
La Mireia solia recordar aquells temps en què ella, el Jordi i el Carquinyoli havien après a ser feliços amb el poc que els havia tocat a la vida. I ho eren, de feliços. Molt. Havien crescut sense pares: la mare va morir durant el part del Jordi, i el pare es va veure obligat a abandonar-los quan va adonar-se del difícil futur que li esperava. Alimentar tres boques cada dia no era fàcil, tenint en compte que l’únic que posseïa per guanyar–se la vida era el minúscul hortet que hi havia a la part del darrere de la caseta.
El Jordi no se’n recordava, dels seus pares. Era massa petit. Però la Mireia, cada nit, quan el Jordi tenia malsons li explicava els petits però persistents records que retenia a la seva ment cada vegada amb més dificultat. A vegades, la Mireia pensava si el que recordava dels seus pares eren records reals o una simple mala passada d’una ment massa imaginativa. Al cap i a la fi, ella només tenia tres anys quan la seva mare va morir.
- Explica’m més coses, de la mama!- li deia el Jordi, amb aquells ulls d’un blau brillant que havia heretat de la mare- T’explicava contes?
- Sí, sí que me n’explicava - Li responia la Mireia, somrient.
Amb un esternut estrident, la Mireia es va despertar d’aquell somni fet de records en què havia caigut sense avisar. Amb sorpresa, la Mireia es va adonar que mentre recordava la seva infància, s’havia estirat al sofà i havia tancat els ulls. S’havia adormit? Va somriure. Havia tingut una setmana molt atrafegada amb la feina del despatx. Les parpelles li pesaven. La va envair una sensació estranya, però acollidora. Va tornar a esternudar, aquesta vegada més fort que les altres.
De sobte, es va sentir rodejada d’un polsim blanc, minúscul, gairebé imperceptible però també acollidor. Era aquella cosa la que la feia sentir als núvols? Se sentia marejada, endormiscada i, sobretot, enormement despistada. Per un moment, la Mireia es va oblidar de qui era i d’on venia. Va ser una sensació realment estranya. Havia perdut la memòria durant una centèsima de segon, la centèsima de segon més llarga de la seva vida. Li va rodar el cap i, encara estirada al sofà d’aquella caseta de fusta on havia passat tota la seva infància, va tornar a tancar els ulls sumint-se de nou en un estrany viatge al passat.
Va recordar vagament com la seva mare treia la pols de la mateixa prestatgeria que feia uns instants ella estava netejant. La Mireia, asseguda en aquell mateix sofà, li va preguntar:
- Mama, què és la pols?
La seva mare es va girar i, somrient-li i agenollant-se al seu davant, li va respondre:
- Ara t’explicaré un secret que només les persones més sàvies podem saber.- la mare va fer una pausa i va somriure. Els seus ulls blaus van brillar- la pols, Mireia, no és res més que un munt d’homenets blancs i minúsculs que s’alimenten de la memòria de les persones.
- I com ho fan, això?
- Aquests homenets entren per les orelles i per la boca, i es mengen tots els records bonics que tenen les persones.
- I per això esternudem? Perquè no volem que entrin aquests homenets?- va respondre la Mireia, estupefacta.
- Exacte. I per això mateix m’esforço tant per fer-los fora d’aquí, i així tu puguis tenir un bon record de mi i sempre em duguis aquí.- va dir, repenjant la seva mà sobre el cor de la Mireia amb suavitat. Després li va fer un petó al front i va continuar netejant. Ella la va seguir amb la mirada i...
La Mireia va intentar recordar la cara de la seva mare, però no va poder. Va intentar recordar la cara del seu germà, però tampoc va poder. Tampoc va poder recordar el Carquinyoli. Va obrir els ulls i es va adonar amb sorpresa que estava envoltada per un núvol blanc. Es va aixecar i va esternudar, preguntant-se què carai hi feia en aquella caseta de fusta.