Alice capítol 8

Un relat de: il·lia Sàlvia Jaumandreu

Vaig obrir els ulls per segona vegada aquest matí. Potser ja era la tarda, no ho recordo. Però el que sí que recordo intensament és la situació en què em trobava. En què ens trobàvem la Carla i jo. Només amb la primera imatge que van reflectir els meus ulls vaig entendre molt bé el que passava. Un cartell gegant on posava "Fish&Eat".
Em vaig moure amb dificultat, encara estava una mica marejada pel verí que els de l'organització havien instal·lat a la meva habitació. Aleshores vaig començar a ser conscient de la situació del meu cos. Tenia les mans i els peus lligats, i una mordassa a la boca. Estava asseguda a una cadira de fusta, i al meu costat hi havia la Carla, exactament igual que jo. Però ella ja havia recuperat la consciència feia estona, ja que tenia els ulls humits i desorbitats. Movia el cap d'una banda a l'altra amb nerviosisme, intentant comprendre el que estava passant. Em vaig sentir fatal. Ella no hi té res a veure amb tot això, tot i així ho està patint.
Però encara no m'havia fixat amb el que tenia al voltant. Això era més esfereïdor. Estàvem envoltats d'homes, tots ells ben vestits, com empresaris. Totes les mirades es concentraven en mi i en la Carla.
Però les sorpreses no havien acabat. Encara faltava la gran sorpresa, el regal final.
El Sam estava entre ells. Més concretament, just davant meu, però barrejat amb la multitud. Al seu costat, un home bastant vell, però fort com un roure, li posava la mà a l'espatlla. Vaig suposar que era el seu pare. De sobte em va començar a créixer una ràbia incontenible, tenia ganes de matar a algú. Però simplement vaig escopir quatre paraulotes.
- Reina, no t'entenem. Que vols que et tregui la mordassa?- Va dir el pare del Sam amb una dolçor fastigosa. Vaig assentir ràpidament.
- Malparits! Imbècils! Deixeu-lo anar, deixeu-lo anar!!- eren les úniques paraules que aconseguia articular- Sam si us plau, Sam...
El pare feia cara de no entendre res.
- Però es pot saber de què parles? Noia, ha sigut ell qui t'ha portat fins aquí.- Va dir com si res.
Això sí que no ho aguantava. El meu cor no era tan fort com tots es pensaven. Però sorprenentment no em vaig posar a plorar. Potser perquè ja havia esgotat les llàgrimes aquell matí. Potser perquè no em podia no creure que el Sam hagués fet una cosa així. Simplement, no podia acceptar-ho, de debò que no podia. Ell no. Per això només em sortien aquelles paraules.
- No, no, no. No, ell no. No, no.
La Carla em mirava espantada. No entenia absolutament res del que estava passant. Vaig intentar centrar-me, pensar. Primer havia d'aconseguir que deixessin la Carla en pau.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer