Tot el que em queda de tu

Mira el bou, mira el nou com resa. Mira'l! M'exigeixen en anglès les nenes de la coral. Canten Britten, i potser es creuen que ho fan bé... sí, a les imbècils de faldilleta curta i mitjó llarg se les veu convençudes... Jo em deixo emportar per aquesta harmonia minimalista, dissonant, punxant, d'intriga, de corre que t'atrapo, però ell mai arriba a atrapar-la. No, mai em va atrapar, ho reconec. L'únic que en guardo, d'ell, són les cançons meloses de musical que no suporto molt de l'estil de Sonrisas y Lágrimas i algun cul de tassa que encara conserva la olor de la menta. Res més. De vegades, quan comença el fred o quan passo pel costat del romaní, et recordo. Després, estones d'abisme apoteòsic al meu cap, sola a casa, moments en que mil cops em vaig estar de trucar-te i acomiadar-me fins que ho vaig fer. Després, alguna represàlia, una última espurna -que ho podia haver incendiat tot, admetem-m'ho- abans que s'apagués el foc final.
I saps que no penso en tu per tu, sinó per les circumstàncies. Saps que no t'enyoro, que ni et vull veure, per ser clars. Però les circumstàncies que visc em porten a escriure't, quan fins ara no ho havia fet. Ni tan sols mentre compartíem saliva t'escrivia; tu sí que ho feies: llargues poesies molt sentides, cada una més semblant a l'anterior, que jo rellegia per auto-convèncer-me. Jo vaig aconseguir escriure't quatre versos rimats plens de tòpics una nit de dissabte vodka en mà. "Per mi ets la llum, es el camí. Per mi ets la perdició i es el destí. Ets la intel·ligència de la nit, ets la llum del meu esperit". Amb dues coses tenia raó: ell és la intel·ligència de la nit, de la nit fosca que més val no conèixer. Ell va ser la perdició més que el camí.

I no el vam fer mai, l'amor tu i jo. Jo em pensava que et volia tot, tot fins al fons, i quan et vaig tenir, quan ens teníem braços i cames atrapats, no vaig sentir por ni fàstic. No ho vaig fer perquè no ho havia de fer. Ara ho veig així. Llavors no ho entenia.
Ara m'agradaria tenir-ne un altre d'aquesta manera que vaig aconseguir arribar-te a tenir a tu: només meu, lliurat en cos i ànima, només per mi, entrecreuats braços i cames, només per mi. I ara sé que m'he fet encara més dura (no ho suportaries, ja) i encara més aspre, i menys ingènua com per recaure en algun home del teu tipus. I finalment sé que no vull cap home que em vulgui tenir només per ell, i que no suporto els homes que aclaparen una dona i la fan arribar a pensar que viu només per ella...