Sobre el $€x€ de les ETT. (II i final)

Sense adonar-se'n ja era de nou davant d'aquell home que l'havia entrevistat; el qual, li recordà les dificultats i l'excepcionalitat que representava aconseguir feina en la societat on vivien. Era obvi, però va anar assentint amb moviments suaus del cap.

Va arribar el moment de parlar dels aspectes contractuals. L'home posà sobre la taula una carpeta de color vermellós i mentre en treia uns papers, va explicar que el que li oferien tenia una particularitat que potser no s'esperava.

Era ben senzill: si volia la feina, hauria de pagar unes petites mensualitats a l'empresa mateixa on treballaria; i tot i que no se'l retribuiria econòmicament, l'entrevistador s'afanyà a dir, que d'aquella manera, ell gaudiria del prestigi que representava tenir treball. Tampoc ningú havia de conèixer que l'havien contractat segons aquella singular modalitat. A més, si no l'haguessin considerat apte no tindria l'honor de poder de gaudir de la feina.

Va signar. Tenia alguns estalvis i va calcular que podria treballar durant una llarga temporada. Si no li sortia, és clar, cap imprevist ni despesa extraordinària. Ja que, llavors, ho hauria de deixar abans.

El dilluns següent ja era membre del precari mercat laboral. Estava content. Li agradava el que feia. L'ambient i els companys i companyes era força acceptables.

Al cap d'unes setmanes ja se sentia millor. L'angoixa per trobar feia era oblidada i, fins i tot, un divendres va trucar alguns amics i amigues per veure si podia presentar-se a alguna de les trobades que sabia que organitzaven. Ell feia temps que no les suportava, principalment perquè es cansava de repetir la mateixa canterella justificadora.
Per aquest motiu, ja no hi havia anat més i s'havia proposat realment de no tornar-hi fins que no tingués una feina digna. Ara hi podia tornar.

En una d'aquestes festes, potser una mica eufòric, demanà a una amiga si sabia res de la Raquel. Ho preguntà per curiositat perquè sabia que ella mai faltava a una d'aquelles trobades.
L'amiga li va explicar, en to confidencial, que no feia encara tres dies, si no ho havia entès malament, que havien acomiadat la Raquel de la important empresa on treballava. Evidentment, no estava per festes.
Ell féu un gest de comprensió i no hi donà més importància.

Els dies, les setmanes, i els mesos transcorregueren i, malgrat que el compte corrent baixava per les puntualíssimes subtraccions que realitzava l'empresa per la qual s'escarrassava, ell se sentia feliç.

Un vespre però, va pensar, de sobte, en la Raquel.
I sense saber realment quines eren les intensions de fons, agafà el telèfon per contactar amb ella.
La conversa no fou gaire llarga, així i tot, suficient perquè es posessin d'acord per trobar-se l'endemà.

La trobà ensopida. Tanmateix, va considerar que ell també feia la mateixa fila no feia pas tant.
Començaren parlant del temps, però al cap de no res ja estaven xerrant de... feina.

Efectivament, ella no treballava, n'estava buscant.

Ell li explicà de què i on treballava, i també li deixà anar com havia trobat el lloc i quin contracte tan especial tenia. Quan va haver dit això, ella se'l mirà un moment i esclatà en plors.
Ell l'abraçà però no entenia què li havia agafat de cop. Quan es tranquil·litzà, encara amb els ulls plorosos, va confessar-li que ella, durant aquells anys, havia treballat amb aquell tipus de contracte.
El que no havia calculat, és que al cap d'alguns mesos li apugessin la mensualitat que havia de fer efectiva, que hi haguessin mesos de mensualitats dobles i, entre una cosa i l'altra, sense adonar-se'n, va trobar-se que s'havia quedat sense diners molt abans del que havia previst.

El pitjor del cas, era que un dia, sense esperar-s'ho, es van presentar a casa seva per comunicar-li que ella hauria de fer front a una demanda per part de l'empresa en concepte de danys i perjudicis per no complir el que havien pactat.

La intenció de l'ETT, era clara: volien embargar el pis i tot el que tenia fins a arribar a la quantitat que haurien cobrat si hagués acabat el contracte.

Ell no s'ho acabava de creure. Però, per esvair dubtes, va prometre a la Raquel que parlaria amb el Cap i després la trucaria.

L'endemà al matí així ho féu. El seu Cap el va rebre amablement. Insistí que no calia que es preocupés pel seu contracte, que com a màxim hi podria haver, només algun mes, alguna puja insignificant de la mensualitat. Alhora, remarcà que estaven molt satisfests de la seva tasca i que desitjaven que tot continués així.

Ell en quedà força convençut.

Quan arribà a casa agafà l'agenda amb tots els telèfons i marcà el número de la Raquel.
No hi hagué resposta. Talment com si no hi hagués línia. Ho va trobar estrany, però no va tenir temps d'intentar-ho una segona vegada per culpa del timbre de la porta.
Quan va obrir, dos homes, que lluïen l'embrema de l'empresa a l'americana, van explicar-li que la darrera mensualitat els havia estat retornada per absència de fons en el seu compte. Volien saber si es tractava d'un simple error.

En un moment li passà pel cap la veu de la recepcionista, aquell home gras i baix, el seu Cap, l'excessiva confiança amb l'ETT, el que la Raquel li havia revelat…

I tot seguit contestà: malauradament, tot, absolutament tot, ha estat un ERROR.