Sobre el $€x€ de les ETT. (I)

Quan va sonar el telèfon ell estava escoltant les notícies per la ràdio.

S'havia assegut al sofà després de superar els rituals matinals.

Es disposava a afrontar un nou dia de trànsit per totes les empreses de treball temporal, a les quals, des de feia mesos, havia lliurat el seu currículum. Es disposava, a comprar els diaris més plens d'ofertes laborals, a passejar-se per les oficines locals d'ocupació cercant la desitjada feina, quan va sonar el telèfon.

Va despenjar l'auricular. Se l'acostà a l'orella i va pronunciar un digui simplement correcte. A l'altra banda del fil telefònic, una veu femenina sol·licitava parlar amb ell.

El trucaven des d'una empresa de treball temporal. La noia li assegurava que estaven seleccionant personal per la comarca, i ell reunia el perfil adient. Si hi tenia interès, li reservarien hora per a una entrevista.

Quan li va dir el nom de l'ETT, no recordava quan els deuria haver deixar el currículum. Tanmateix, es va anotar en un full l'adreça i va respondre que el dia i hora que li digués ell hi seria present.

Va arribar el dia de l'entrevista. Puntual.
Abans d'entrar, va posar-se bé el coll de la camisa i comprovà -mentalment- si dintre la carpeta hi duia tots els papers que pogués necessitar. Va adreçar-se a la noia que hi havia rere el taulell. Ella estava telefonant.
Per un moment recordà, que la majoria de vegades que havia entrat en oficines com aquella, hi havia una noia enganxada al telèfon. Aquesta parlava com li haguessin aixafinat la punta de la llengua.

Ell va explicar-li per qui motiu era allà.
De seguida li indicà li assenyalà una de les cadires del fons.
Allà hi havia un altre home amb el qual només intercanvià un lacònic bon dia.
Li semblà que en situacions com aquella ja era normal i comprensible.

A més a més, tan sols uns minuts més tard de seure, va sortir un home gras i baix de l'interior d'un despatx i després d'acomiadar-se del que l'acompanyava amb una encaixada de mans, féu entrar l'home que havia estat uns minuts al seu costat.

Ell va seguir el mateix procediment. Durant l'entrevista va comprovar que, efectivament, reunia els requisits que sol·licitaven. No obstant, aquell entrevistador gras i baix, no es va comprometre i li digué que ja l'avisarien.

Es va passar tota aquella tarda pensant en el què havia dit o deixat de dir. En quin efecte deuria haver causat. Sabia que d'això en depenia el seu futur i, per tant, s'havia preparat l'encontre a consciència. Però, sobretot, per la necessitat imperiosa que tenia de treballar. Volia deixar de justificar que encara era a l'atur. Calia que demostrés que ell era capaç d'aconseguir un contracte.

Dos dies més tard, va rebre la trucada desitjada. La mateixa inconfusible veu de noia del primer dia li demanava que acudís a l'oficina perquè havia estat seleccionat i calia explicar-li certs detalls.