Què en farem d'aquesta noia?

La noia del carrer de Baix s'estava asseguda arran de la vidriera fent voltar l'anell del seu dit anular.
Ara ja no havia de córrer a col·locar el batiport per tal d'impedir que l'aigua enterbolida negués tota la casa i arribar a l'eixida. En aquest cinquè pis prop de l'estació, la riera de la Salut quedava molt lluny.

Ella havia fet emmudir els pares i la seva àvia pietosa, que li repetien sense deixar de d'aferrar-se a les denes del rosari, la sempre rància lletania de què en farem d'aquesta noia? (acompanyat sovint d'un sospir de resignació expiatori).

Quan va entrar a treballar a la notaria Castellbell va començar una sagnia econòmica que no va tenir més remei de solucionar esposant-se amb qui, en principi, havia de ser un bon profit.

Tanmateix, avui sota la influència d'aquesta novel·la de caire melangiós recorda com el seu actual marit va acabar venent l'antiga casa familiar del carrer de Baix per treure'n un benefici amb l'objectiu d'accelerar l'adquisició en propietat del pis.

Amb aquesta baldufa jugant per casa, ja fa sis mesos que ha optat per deixar de treballar a la notaria.

Ha quedat engabiada altre cop. En pocs anys tot s'ha capgirat per anar a raure exactament al mateix punt. Com si fos un cicle de misèria i intempèrie del qual no se'n pogués deslliurar.
Tanmateix el marit li comenta que la vida ha canviat, que tot s'ha reconduït, però no afegeix res més. Ni li pregunta si se'n penedeix d'haver deixat una feina ben remunerada.

Per tant aquest llibre és una mena de refugi transitori abans que la baldufa torni tot reclamant el seu afecte i atenció.
Té la sensació que ha retrocedit fins i tot en el temps.
Aquí, talment encofurnada, no desitja pas recuperar gaires vivències familiars antigues, però les seves activitats actuals estan molt limitades. Més ben dit, han estat ben delimitades i és conscient que això no és bo. Gosaria dir que és perillós per al seu futur.

Així i tot, durant aquests darrers mesos s'ha fet sòcia de la nova biblioteca Montserrat Roig i està decidida a implicar-se en d'altres entitats i activitats. Els llibres que ha llegit han estat de tota mena. Conjugant selecció i curiositat amb audàcia i tenacitat.
En efecte, creu que és el temps i aquest ambient enrarit, els que dibuixen un paisatge i un argument més enyoradissos del que és habitual.

Demà, quan el cel d'octubre els deixi entreveure el sol i surtin a passejar amb la criatura, pensa comentar-li que està segura que els aniria fantàsticament bé que ella tornés a una vida laboral similar a la dels protocols i la paperassa (amb el paradoxal, permanent i esgotador contacte amb la gent - això explícitament no ho esmentarà lògicament); o si més no, alguna feina administrativa.

Els anirà molt bé. N'està convençuda, i acaba de llegir - amb un somriure prometedor - les pàgines que li quedaven per deixar el punt de llibre al final del vuitè capítol.

El seu marit ha arribat xop com un ànec, amb unes botes plenes de fang que després es resseca i va escampant-se per sobre les rajoles del pis i que ella haurà de recollir.
No li diu gairebé res, ves per on, cada dia ho veu més clar.
La seva filla sembla que vulgui balbotejar alguna cosa, potser li diria amb més empenta que ella mateixa. Però només se'ls mira des de dalt de la trona mentre ells dos sopen.

La noia del carrer de Baix sent que es posa a ploure amb intensitat insospitada. Fins i tot la Laia obre els ulls mig esverada. S'aixeca i comprova que les persianes estiguin ben tancades i el balcó ben barrat perquè no s'hi escoli l'aigua de la pluja.
Té la sensació que aquests gestos ja els duu dins seu, de manera inherent. Efectivament, ho ha fet d'esma, maquinalment, com si algun ressort interior encara estigués activat. És l'herència contextual, sens dubte.

Quan s'asseu li explica tal com segurament li hagués dit l'endemà.
Ell segueix menjant (després de la sopa), un pit de pollastre a la planxa.

Sembla com si sentís ploure. Ni ha parpellejat.

Al cap d'una estona el seu marit per fi pronuncia unes paraules.
Ella queda estupefacta.
Com li ha pogut dir a la cara que la seva àvia ja li taral·lejava que: què en farem d'aquesta noia?. És increïble!

Tanmateix ella ho té ben planificat. Telefonarà a la Marta i li demanarà que l'ajudi a buscar feina, tan ràpid com sigui possible i amb discreció.

Ell riu. Intueix el que pensa i coneix que no té familiars que la puguin ajudar... llavors la Laia pronuncia una paraula clara i sublim que el deixa glaçat a ell i meravellada a ella; i amb més vitalitat que mai.


**


Uns quants anys més tard, l'Eulàlia ajuda el seu germà Genís a escriure en el baf dels vidres del finestral la primera paraula que ella va pronunciar amb claredat i lucidesa. Sense temences i en majúscules; mentrestant esperen que la seva mare arribi de la feina. El pare els abraça a tots dos d'una revolada i se'ls emporta cap a taula.
Es mira la Laia fascinat per com d'eixerida s'ha tornat, s'assembla molt a la dona que més estima (a ell sí que no li costa gens dir-ho); també li demana que ensenyi al seu germà a escriure la paraula pare.

Ella, molt entenimentada, se'l mira i li diu: sí; potser sí, alguna cosa n'haurem de fer d'aquest noi? Ell somriu i rumia d'on deu haver après aquella frase i recitar-la amb tanta elegància...