Porc!

Són sis. Asseguts al voltant d'una tauleta rodona, il·luminada només per la llum bruta d'un bombeta agonitzant. Els fronts sorruts. Les expressions crispades. El to de veu sever que es reserva pels moments transcendentals. Es miren llargament els uns als altres. Buscant en l'esguard aliè la seguretat que tots estan en el mateix vaixell i que cap no en saltarà quan les coses es posin magres. Que s'hi posaran. I molt.
Finalment, un d'ells, el que du la veu cantant, s'esclareix la gola i pregunta:
-Senyors, estem tots d'acord, doncs?
Un a un, cinc caps s'inclinen en silenciosos però inequívocs assentiments. El líder somriu, complagut.
-Us recordo que aquest individu mereix una represàlia com mai no hem preparat per a cap altre. Parlem del pitjor dels traïdors. D'un home que s'ha burlat dels sentiments de tot un poble. -Sense adonar-se'n, va apujant poc a poc el to de veu, arrossegat per la seva pròpia indignació-. Ha mentit un cop rere un altre, sense importar-li la nostra estimació. I ha acabat venent-se al nostre enemic més odiat. A aquell que tantes vegades ha esclafat els nostres somnis i anhels. Sense importar-li gens el mal que això li podia fer al poble català, que l'havia adoptat com un dels seus fills predilectes. Ja n'hi ha prou de parar l'altra galta! El món ha de saber que Catalunya no perdona ni oblida! Que amb nosaltres no es juga! Per això, camarades, demano per aquest personatge miserable el càstig de la decapitació. Ha de rodar un cap i tot el planeta n'ha de ser testimoni!
La resta dels membres de la cèl·lula es miren, esgarrifats. N'han parlat més d'una vegada de si seria factible realitzar una acció com la que ara els demana el líder, però mai no han gosat posar-la en pràctica. Una cosa es fer esclatar trons de metxa o escalfar algun cabró que ho estava demanant a crits. I una altra, molt diferent, el que maquinen. I malgrat tot, coincideixen en que si algú s'ho mereix és aquell mercenari traïdor que creien compromès amb la seva causa i s'ha acabat venent a l'enemic. Aclaparats per la immensitat del que planegen, callen mentre s'imaginen el que pot significar llançar aquell atac en un camp ple a vessar. Cent mil persones al recinte! Milions veient-ho en directe!
¬-Si ho aconseguim, passarem a la història. D'això se'n parlarà molt després de la nostra mort ¬-els anima el líder¬-. Ni Arafat. Ni Carlos, el Chacal. Ni tan sols en Hans Gruber havien cuit plans tan agosarats com els nostres. El món sencer serà testimoni de la nostra venjança! Votem -proposa finalment.
-Aquest Gruber no és el de...? -pregunta un dels acòlits.
-Calla i vota -li diu un company mentre amb una inclinació de la cella confirma les sospites del seu amic.
Les sis mans s'alcen a la vegada.
És cosa feta.

Els dies posteriors a la reunió, els membres de la cèl·lula treballen contra rellotge per fer realitat el seu pla. Falten només dues setmanes pel 23 de novembre, el dia escollit, i han de lligar molts caps si volen que la cosa surti bé. De seguida s'adonen que, bàsicament, han de resoldre dos problemes: aconseguir el paquet -han acordat utilitzar sempre aquell eufemisme- i, el que encara és més difícil, poder-lo entrar al recinte. Saben que la policia infestarà els voltants i que els escorcollaran de valent a les portes.
-Si no et deixen entrar ni una llauna de Coca-cola ¬-gemega el Jordi, el membre més poruc de la cèl·lula- ja em diràs com passarem el paquet per davant dels nassos dels porters. -El noi es passeja pel local on es reuneix amb els seus companys, fregant-se les mans, suades-. Voleu dir que no ens estem passant? Ens enxamparan segur. Hi haurà càmeres fins a les latrines. Ens filmaran per totes bandes! Els nacionals ens cauran a sobre com a llops abans no haguem ni sortit de l'estadi!
-Tu vas votar el mateix que nosaltres! ¬-El reprèn el líder, emprenyat per aquella dissidència inesperada-. El traïdor ha de pagar! I si pringuem, doncs priguem! Tota causa necessita màrtirs!
-Sí, ja. I hem de ser precisament nosaltres... ¬-Remuga l'acòlit, cada vegada menys resignat amb el seu destí de sacrifici. Però no s'atreveix a encarar-se amb la resta del grup. Als islàmics, pensa emprenyat, com a mínim els esperen seixanta verges per barba al paradís quan s'immolen! Nosaltres tindrem sort si el Guàrdia Civil que ens acabarà sodomitzant no té purgacions!

La primera bona notícia la porta el Pere, el membre més exaltat de la cèl·lula després del Lluís, el líder. Arriba al local dient que té un contacte que els podrà proporcionar el material per omplir el paquet. Exactament la quantitat i el pes amb el que havien pensat. Però hauran de recollir-lo aquesta nit mateixa, perquè aquella classe de mercaderia -com poden suposar-no abunda. És ara o mai.
-I on ho fotem fins el dia D? -Remuga un cop més el Jordi, l'acollonit-. Jo, a casa, ni parlar-ne.
-No fos cas que et mullessis mai, tu -se'l mira el Ramon, amb retret. Fart de tantes queixes.
-Prou! -els talla el Lluís, sempre carregat de solucions-. Podem amagar-lo aquí. Segur que si ho deixem al congelador no ens porta cap problema. I el mateix dia de l'acció preparem el paquet. Així correrem els menys riscos possibles.
Els membres de la cèl·lula assenteixen. És una sort tenir un líder com el Lluís, sempre amb les idees tan clares i una solució per a cada problema.
-Hosti, xaval ¬-li etziba el Jaume, amb admiració¬- Com em dic Jaume que un dia t'hem de veure de president de la Generalitat!
-O més ¬-Rubrica el Pere, donant-li un copet amistós a l'espatlla al seu amic.
-O més! -es mostra d'acord l'Albert, que gairebé mai bada boca i que ara acaba de fer una excepció, no se sap ben bé per què-. O més! -repeteix en ple rampell de loquacitat.

Amb el que no se'n surten és en la forma d'entrar el paquet davant dels nassos dels porters. Es tracta d'un moment de màxim risc i saben que els escorcollaran a consciència. Fan diverses provatures, totes fallides. Si un se'l lliga al cos, estil Al-Fath, el resultat és una panxa abonyegada, menys creïble que l'Aznar dient que parla català en la intimitat. I també fracassen els intents, més aviat graponers, de camuflar-lo de diverses maneres. El Pere arriba a suggerir embolicar-lo amb paper de regal i dir que després van a un comiat de solter. Al Lluís la idea li resulta tan demencial que se l'arriba a plantejar. Al final, decideix reservar-la com a darrer recurs. Encara que la perspectiva d'acabar a comissaria embolicat i amb un llacet li resulta insuportable. Ell és un home d'acció i no pas una floreta!

Finalment, tres dies abans del dia D, la sort els somriu. Un dels porters habituals del recinte pateix un atac de lumbàlgia i el substitueix l'Aureli: el cunyat del Jordi. Intrèpid de mena, el xicot està a punt de no dir res als seus còmplices, amb l'esperança que tot l'afer s'hagi de cancel·lar. Però llavors escolta per ràdio unes declaracions del traïdor, renegant de la causa i la indignació mateixa l'imbueix d'una inesperada determinació. Cinc mil duros canvien de mans -l'Aureli simpatitza amb ells però es vol comprar una vespa... - i ja tenen via d'entrada. Només caldrà dissimular el paquet el més possible, dins d'una bossa, i esperar que no hi hagi sorpreses de darrera hora.

La nit abans de l'acció, els sis membres de la cèl·lula es troben al local per darrera vegada. Beuen, canten i recorden, emocionats, aquella nit del 20 de maig de fa uns quants anys, quan van creure que tot era possible. Quan ja tenen les mirades espesses per l'efecte de massa cervesa, el Lluís s'aixeca, trontollant, es mira els seus camarades amb intensitat i els crida:
-És per ells que ho hem de fer. Pels herois del 20 de maig i per tots els altres. Els ho devem!

I llavors, sense saber massa bé per què, recita uns versos mig oblidats, que els seus companys escolten amb llàgrimes als ulls. Uns versos que parlen de moreres, de fossars i de traïdors insepultes. Després, amb la mà al cor i el cap enterbolit de boires etíliques, canten l'himne i marxen cap a casa. Tot això té un aire de comiat que tira d'esquenes, pensa el sempre heroic Jordi. I d'un plomall, tota la determinació que el va envair després d'escoltar el traïdor per ràdio es fon com neu de primavera. I només li queda una angoixa insuportable i unes ganes terribles d'orinar tota aquella cervesa.

* * * * * * * * * * * * * *

La cridòria és eixordadora. El poble ja ha decidit castigar públicament el traïdor. Cap d'ells no recorda una reacció popular de rebuig semblant a la que estan presenciant. Malgrat tot, ni per un moment es plantegen avortar l'atac. Al contrari. Després de veure el nivell d'indignació general contra el caragirat mentider, el Lluís està més convençut que mai que l'acció és necessària. Tot Catalunya estarà amb ells! Seran herois nacionals! I, sense saber molt bé per què, s'imagina al balcó de la Generalitat. Algun dia... Si se'n surt d'això...

El moment arriba gairebé sense adonar-se'n. El traïdor s'acosta a un dels extrems del rectangle verd. Fa veure que tots aquells crits no l'afecten, però el Lluís es capaç de veure el dolor en el seus ulls. Està penedit, potser? Haver-s'ho pensat abans de preferir els duros a l'amor de tota una ciutat. De tot un país. Ara ja és massa tard, per res que no sigui pagar.

El té a quatre o cinc metres. Espera que es giri d'esquena i, llavors, fa un gest als seus companys. D'una manera sorprenentment senzilla, el Pere i l'Albert treuen el paquet de la bossa i li fan a mans. El nota encara fred de la nevera i lleugerament viscós. Envoltat per tots els membres de la cèl·lula, l'aixeca damunt del cap amb les dues mans, agafant tota l'embranzida possible.

La darrera cosa que veu mentre el llença amb totes les seves forces cap al punt de córner és la mirada esgarrifada del Jordi, que només pensa en què dirà el seu pare quan el vegi al Gol a gol. El cap del garrí, destrament decapitat pel carnisser amic del Pere i que s'ha passat la darrera setmana al congelador de la Penya, amagat darrera
un pack de llaunes de Voll Damm, descriu una paràbola perfecta i va a parar gairebé al costat del jugador vestit de blanc i amb el set a l'esquena. Ell no se n'adona, però tot el públic dels voltants esclata en crits, entre divertits i escandalitzats. Els fotògrafs, que són molt a prop, també ho veuen i reaccionen disparant frenèticament les seves reflex. El clímax s'assoleix quan el cap del garrí apareix, immens, a la pantalla gegant de l'estadi. Una gran rialla s'estén d'una punta a l'altra d'un Nou Camp que no ha perdonat.

Ho han fet. La venjança és seva! D'allò se'n seguirà parlant molts anys. Mai ningú no ha dit d'una manera tan gràfica el que pensava d'un jugador que ha fitxat per l'enemic endèmic. La cridòria cada vegada que tocava la pilota era de les que fan època, però s'acabaria oblidant. El cap de porc, però... el cap de porc es d'aquelles coses que queden per sempre!
Sadollats de venjança, els sis, el Lluís, informàtic; el Pere, advocat; el Jaume, enginyer; el Jordi, botiguer; el Ramon, administratiu, i, fins i tot! l'Albert, empresari, s'omplen els pulmons i criden com un sol home:

-Figo! Pesseter! Traïdor! PORC!