Protagonista

Un relat de: Barcelona, t'estimo

Veu l'anunci en una revista de barri, d'aquelles que sempre hi ha al costat del taulell de la carnisseria. L'agafa d'esma, pensant que potser hi trobarà la programació de les properes actuacions dels castellers. Li agrada d'anar-los a veure quan actuen al barri, tota aquella gent vestida de gris fent pinya, aquells homes cepats com bous i tota la gentada mirant cap amunt quan es corona el castell. Però, sobretot, l'emociona veure com s'enfilen aquells nens, com si pugessin per una escala de corda, pim-pam-pum i ja són al capdamunt, i com saluden amb la mà des de dalt de tot, a tocar de les fulles dels arbres. Escarxofada al sofà, amb els peus damunt d'un puf, amb una tassa de te i unes galetes de la Vives, fulleja la revista sense prestar-li gaire atenció fins que veu el petit anunci, un breu rectangle amb una sola frase: "Vols ser protagonista d'un conte? Truca'm!" i un telèfon mòbil.

Aquella nit somia que s'està en un hotel de cinc estrelles de la Costa Brava, prenent un còctel de colors irisats i amb un noi amb aspecte de Play-Boy fent-li una frega als peus. El sol brilla en l'aigua turquesa de la piscina, i bufa un ventijol suau que li fa voleiar els rínxols daurats per damunt de la gandula. Una gavina voleia en un cel dolorosament blau, mentre sonen les primeres notes de El día que me quieras, tocada per una orquestra que no pot localitzar.

L'endemà al migdia es decideix a trucar. Porta tot el matí neguitosa, pensant que és una bajanada, però a la vegada morint-se de curiositat. "Segur que em demanarà l'oro i el moro i després ja no el tornaré a veure més", es repeteix a dins seu amb la veu de la seva cunyada, que sona com si la sentís en una radio de galena d'aquelles del seu rebesavi inventor. No el vol trucar massa d'hora, ja se sap, els escriptors són gent bohèmia que escriuen a la matinada, per acabar amb la paperera plena de papers rebregats.

La respon una veu semblant a la del actor Tom Hanks (de fet, al seu doblador, que ella no és de les que veuen les pel·lícules en versió original), però amb un lleuger toc nasal. El "sí, digui'm" una mica sec del principi la descol·loca per breus moments, però després d'explicar que truca per l'anunci la veu canvia de to i es suavitza, tornant-se molt més sol·lícita. El Joel (doncs l'escriptor es diu Joel, li diu, després de pregar-li que el tracti de tu) proposa de quedar a algun lloc del barri per explicar-li en què consisteix la proposta. La Sílvia (i ella diu el seu nom amb timidesa, com si s'estigués despullant davant d'un desconegut en un hotelet voltat de neu perdut en els Pirineus i amb una llar de foc al seu darrera) li diu que ell mateix proposi el lloc. Queden en una teteria, al carrer Riego ("just al costat de la plaça d'Osca, saps" li diu ell, tutejant-la per primer cop), mentre ella es sorprèn de trobar-se un altre amant del te en un país de cafeters consumats.

La teteria és un lloc bastant petit, portat per uns nois amb aspecte d'okupes reformats, decorada amb un estil que ella classifica de grunge; taules reciclades i enrajolades per sobre, cadires d'estils diferents, de fusta, amb cul de palla, i un llum antic i senzill penjat del sostre. Ella arriba abans d'hora, no li agrada fer tard, amb un mocador al coll de color vermell llampant al coll, tal com han quedat per tal de reconèixer-se.

El Joel és un noi alt, amb els cabells ondulats que li cauen sobre les celles, els ulls verds, i una barba curta però bastant descuidada. Entra somrient, directe cap a ella, i li fa dos petons com qui no vol la cosa mentre es disculpa pel retard de cinc minuts. Du el front clar i obert, com un cel sense núvols. S'asseu i demana un te Luo Chung a la cambrera, mentre li somriu amb naturalitat.

-Bé, anem al gra-diu, mirant-la directament als ulls-. Jo em dedico a escriure, però no em guanyo gaire bé la vida, com et pots imaginar. Estic fart d'haver d'escriure pamflets publicitaris, articles per encàrrec, manuals d'instruccions, traduccions de best-sellers. Tinc un llibre de contes publicat, això sí, tot i que no ha tingut gaire èxit. El que et proposo és el següent: jo escric un conte on tu seràs la protagonista. Sortiràs amb el teu nom, també els teus cognoms si vols, i si cal fer una descripció et descriure a tu. Però el més important és que jo estaré pensant en tu quan l'escrigui.
-Però podré dir alguna cosa sobre l'argument?
-No, no, la idea és que jo faig un conte dels meus, on tu seràs un dels personatges principals. Però sense que t'acabin assassinat ni fent-te fer res que a tu et sembli malament, clar! -exclama, mentre degusta el seu te amb parsimònia-.
-I a canvi, jo, que he de fer?
-Bé, a canvi em pagués, clar. Un preu mòdic, depenent del nombre de paraules del conte, com amb els articles que faig o amb les traduccions: deu cèntims per paraula. I t'entregaré una còpia enquadernada, i una còpia del llibre quan surti publicat.

Ella rumia una estona mentre mastega dissimuladament una galeta de xocolata. Ell la mira, encara somrient, però en el seu front s'entreveuen unes finíssimes arrugues com cirrostratus en un cel clar.
-D'acord, però vull posar una condició. Vull que l'acció del conte passi aquí, en el meu barri, en els meus carrers.
-Doncs ja estem d'acord! Hem de quedar una estona i m'expliques la teva vida, em cal per a posar-me en situació, per tal que et sentis identificada amb la història, per a poder visualitzar-t'hi. I m'has de dir de quantes paraules el vols.
-Unes mil sis-centes paraules-murmura, mentre compta mentalment el que li costarà.

Queden per sopar dos dies després en una trattoria del carrer Olzinelles ("no la coneixes? És la millor del barri i una de les millors de Barcelona!" li diu ell mentre caminen lentament cap a la Carretera. Ella li acaba de fer dos petons a la galta, i encara nota unes lleus pessigolles en el llavis). Ella li explica els seus desamors, les seves il·lusions, els seus somnis, les seves penes. Observa que ell no pren notes, contràriament al que s'esperava ("no em cal, només em vull fer una idea general", li respon ell, després que ella l'inquireixi encuriosida).

Ell li té preparada una sorpresa. Un regal, diu. Un conte breu, brevíssim, inspirat amb ella. Li llegeix en veu alta.


Només li falta el llibre. "Ja hi ha massa gent en aquest món"; així que va adoptar el fill enlloc de tenir-lo. "No serveix de res plantar un arbre sense cuidar-lo, i tants que se'n talen cada any!" Així que va comprar un bosc per protegir-lo. Però, que podia fer amb el llibre? Perquè d'escriure no en sabia un borrall, i tampoc li semblava bé que hi hagués un altre llibre dolent a les prestatgeries més amagades de les llibreries. D'altra banda, per una vegada volia ser la protagonista. Així que la Sílvia es va decidir finalment. Ella sería la protagonista d'un llibre! L'endemà mateix va anar al registre per a demanar quins passos havia de fer per a canviar-se el nom: a partir d'ara seria "la Maga".


La Sílvia s'emociona al sentir al Joel mentre llegeix el conte en veu alta. L'emociona perquè és el primer cop que algú escriu alguna cosa pensant amb ella. I descobreix que, d'alguna manera que no entén, el Joel ha captat alguns dels seus pensaments més íntims.

Mengen, xerren, beuen durant un parell d'hores. Al front d'ell es formen onades de roig i de blanc que li cavalquen les celles. El ulls d'ella llampeguen mentre l'observa amb una rialla perpètua. Ara ja té la llar de foc dins el ventre, i es sent nua, però no despullada.

Al sortir ell li proposa anar a la taverna de la plaça Iberia. Amb les taules de marbre i les botes de vi, sembla que hagin tornat 100 anys enrere i estiguin en una taberna de poble. Ell es demana un vermut ("després de sopar?" li diu ella estranyada però amb la cara riallera), ella un oporto. Al sortir, mitja hora més tard, ella s'entrebanca i ell l'agafa de la cintura. Ella es gira, sorpresa, i, abans que se n'adoni, els seus llavis s'acoblen als d'ell. S'estan així, al mig de la placeta, mentre ella imagina una càmera fent un traveling circular tot allunyant-se d'ells dos mentre es besen.

El Joel viu al quart pis d'un edifici antic, sense ascensor, a pocs metres de la taberna, en un carreró. L'escala és empinada, i els graons estan força desnivellats. Ho aprofiten; s'entrebanquen expressament, s'abracen, es besen, riuen, es paren a cada replà fins arribar al quart pis. Ell rebusca les claus mentre ella li rebusca la bragueta. L'estudi és petit, ple de llibres, un únic espai de trenta metres quadrats. "Però el llit es gran, molt gran" pensa la Sílvia.

En un tres i no res estan els dos nus, buscant-se les pessigolles. La Sílvia veu com l'anxaneta comença a pujar el castell dels seu malucs, li creua el ventre, li corona els pits, assoleix la boca. "Això sembla un quatre amb agulla!", pensa ella en veu alta, i el Joel riu sense entre molt bé que vol dir. "Doncs ara bé l'agulla!", exclama ell tot rient mentre s'abraona sobre d'ella. Tot el castell trontolla amb unes quantes rebrincades, però s'aguanta ferm per la força de la soca, tots suant, tensos, travats. Finalment l'anxaneta corona l'agulla i fa l'aleta, i de la plaça s'aixeca una clam exultant, uns crits d'alegria desfermada.

Una estona més tard, el castell descarregat, la respiració calmada, mentre s'estan els dos al llit contemplant el sostre, la Sílvia gira el cap, mig somrient, i li diu a cau d'orella:

-Joel, voldria demanar-te una cosa més respecte el conte. Et semblarà una bajanada, però ¿podries fer que la protagonista tingués una aventura?

-Ja ho pots donar per fet!



Xavier Bruixot

Comentaris

  • Sóc la Carme Cabús, Bruixot![Ofensiu]
    Barcelona, t'estimo | 14-09-2008

    Conte literàriament deliciós, amb una història surrealista que m'ha deixat del tot perplexa. És una nova manera de lligar? Me l'apunto! Hahahahaha. L'escena de llit comparant-la amb els castellers és genial, i la redacció de tot el conte, superba. M'ha faltat més història, potser. Acaba una mica tallant. Potser és que l'has hagut de reduir (jo també el meu, a més de la meitat, i crec que en pateix).

    Sigui com sigui, m'ha agradat molt. M'encanta la teva literatura. Felicitats!

  • Jere Soler G | 14-07-2008

    Està bé. Tot i que el tema, si no fos per la limitació de dues mi paraules, donava per molt més. La història de la protagonista acceptant de convertir-se en la protagonista d'una història, ni que només sigui cedint la seva imatge, la seva persona, com si d'una actriu es tractés, ofereix possibilitats per una novel·la d'aquelles que plantegen recerques de identitat, canvis de vida, dubtex existencials. Quan tot s'acaba amb la relació entre en Joel i ella, em quedo amb ganes de més; d'alguna cosa més que arrodoneixi el principi de la història. però repeteixo que per a dues-mil paraules no és senzill.l

  • Molt bé![Ofensiu]
    sants78 | 14-07-2008 | Valoració: 10

    M'ha fet molta gracia poder posar uns escenaris tant coneguts al teu relat.

  • Res a dir, excepte que Sants el tenia jo, barri repetit![Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 13-07-2008

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Barcelona, t'estimo

Barcelona, t'estimo

46 Relats

135 Comentaris

65691 Lectures

Valoració de l'autor: 9.66

Biografia:
"Barcelona, t'estimo" és un projecte que involucra a més de 40 relataires i que neix com un clon dels films "Paris, je t'aime" i "New York, I Love You".

La cosa és ben simple: es tracta d'escriure relats de tota mena que només tinguin dues limitacions cratives: han d'estar ambientats a la ciutat de Barcelona i la seva allargada ha de ser inferior a les 2.000 paraules. Fora d'això, barra lliure creativa.

Per donar una mica més d'homegeneïtat al projecte, cadascun dels participans ha triat un racó de la ciutat diferent (més o menys emblemàtic). Així s'intenta que Barcelona adquireixi un major protagonisme i que esdevingui, en la mesura del possible, un personatge més.

El termini proposat per tenir els més de 40 relats que formaran el projecte és el del 10 de juliol del 2008.

Per a que tots els participants puguin anar penjant els seus relats:
L'usuari és: barcelonatestimo
La clau és: BCNILOVEU


RESUM DE TOT EL QUE S'HA FET FINS ARA I INFORMACIÓ DEL PROCÉS:

... : BARCELONA T'ESTIMO