Trama de carrer

Un relat de: Barcelona, t'estimo

La llum del sol fa estona que no resplendeix sobre els carrers de la ciutat de Barcelona. La xafogor, però, sembla que no vol marxar, i s'entesta a endinsar-se per totes i cadascuna de les finestres, que els incauts ciutadans han deixat obertes, arrapant-se als plecs de les pells que hores abans es torraven al sol. Potser aquest any fa la mateixa calor que l'any anterior, però la sensació dels que intenten dormir és que el canvi climàtic és ja un fet i no una predicció alarmista.

Al carrer de les Carretes no dorm ningú. Uns gats en zel no paren de miolar llastimosament mentre fan corredisses fent repicar, de tant en tant, unes ampolles de vidre que la mandra d'algun veí ha impedit que arribessin al lloc correcte per a ser reciclades. El camió de les escombraries recull les deixalles de dins i fora dels contenidors del carrer Lleialtat que ja han començat a deixar anar uns regalims que empudeguen d'una forta ferum tot el carrer. L'endemà, a primera hora del matí, passarà el petit camió netejador de Barcelona neta i s'endurà les restes fosques i recalcitrants que encara quedin i que ara guarneixen les llambordes d'un bonic color vermell molt fosc, que de lluny sembla negre. El carrer quedarà prou net perquè els ‘coros' puguin desfilar demà diumenge sense cap problema, com sempre ho han fet, venint del carrer sant Pacià i enfilant el carrer de les Carretes fins el carrer Sant Pau. Els que ara són al balcó mig despullats intentant atrapar un buf d'aire, demà hi tornaran a ser fidelment per observar les closques dels components de la banda de música desfilant sota els seus ulls endormiscats. El cervell de tots ells, però, estarà lluny de la processó, planejant començar el diumenge apropant-se fins el Paral·lel per comprar el diari i recollir els punts perquè la mestressa aconsegueixi la paella de l'Isma, fent cua per mitja lliura de patates a la xurreria de ca l'Elena o, fins i tot, comprant un tortellet per després de dinar.

En Pere és un d'ells. Fa quaranta anys que, després de casar-se, va deixar el seu minúscul pis de la Barceloneta per llogar-ne un altre, sense bany però una mica més gran, quan la seva dona li va anunciar que estava embarassada. Des de llavors s'han succeït molts canvis al barri. Encara recorda les seves dues filles, que van poder pujar en part gràcies a la llet en pols que es subministrava a les escoles durant la postguerra, fent la comunió a l'església de Sant Pau. La seva dona els havia fet aquells vestidets blancs fistonejats, que van lluir amb tant orgull, a partir d'un tros de tela de cortina que li havia sobrat a la senyora on anava a fer feines. Després, a la petita festa que van fer al terrat de casa, guarnit amb les garlandes del Sant Joan passat, els embrutarien amb la xocolata desfeta que van repartir entre les seves amigues del Collaso i Gil, però la mare no les va renyar: aquell era el seu dia i l'havien de gaudir al màxim.

La Mariona està estirada plàcidament sobre el jaç comú. En Pere no entén com pot estar-se allà tenint el compte els més de trenta graus que, com voltors, sobrevolen l'estança. Se li escapa que el cansament d'una vida de treball continu, a casa dels altres i a la pròpia, no sap de temperatures. Demà vindran els nets a dinar i ella vol tenir-ho tot a punt. Després d'haver viscut la guerra i haver vist desaparèixer part de la seva família, la Mariona s'ha tornat una dona molt pràctica i té molt clar què és el que importa. Ha aprés a oblidar el dolor i la llarga estela que sempre deixa per centrar-se en el dia a dia: en l'empedrat que preparà demà per dinar, en què li haurà de recordar al Pere, mentre es menja el pa amb tomàquet i pernil de l'esmorzar: que es prengui la pastilla de la tensió i que dilluns sense falta ha d'anar a pagar el viatge de l'Imserso i, per què no, en comentar-li les darreres xafarderies que ha sentit mentre la Pepi de la perruqueria li posava els bigudins per fer-li la permanent que amb aquesta calor sempre li queda aixafada.

Fou arrel d'una d'aquestes converses que en Pere es va assabentar que la Dolors, de la polleria, s'havia embolicat amb el Miquel, el gamarús del fill d'en Tomàs, al cel sia. Amb en Tomàs mai van tenir cap problema. En canvi al Miquel li ha faltat temps per mostrar-se tal com és i dilluns passat ja va reunir tots els veïns per dir-los que es busquessin un altre lloc on viure. Volia fer fora els llogaters dels diversos pisos que son pare li ha deixat en herència per construir uns apartaments tipus loft i enriquir-se a costa dels nouvinguts moderns i amb calers que, incomprensiblement, semblen interessats en conquerir el barri.

La Dolors, que viu just dos pisos més avall però a l'edifici del davant, s'està al balcó en sostenidors i viso. Des d'on és en Pere es pot veure també el menjador on en Gil, el marit de la Dolors, mira la tele en samarreta Abanderado i calçotets. En Pere està tant acostumat a l'escena que no s'entreté en mirar-los ni dos segons i abaixa la mirada cap a un tros de vorera malmesa on ha ensopegat aquest matí. Dilluns trucarà als de l'ajuntament i els recordarà que en aquella zona també hi viuen persones, encara que no sigui un barri que formi part de la ruta del bus turístic.

La Dolors es balanceja harmònicament mentre mira a l'infinit recolzada a la barana del balcó. Es diria que vol seduir a algun vianant despistat que a aquelles hores gosa a passar per aquell carrer perdut de Barcelona. Pensa en el seu fill Ramonet que des de fa un mes festeja amb la filla dels pakistanesos del carrer de la Riereta. Al Miquel, no li va fer cap mena de gràcia que es relacionés amb aquests ‘moros' i així li va fer saber al Ramonet fa un parell de dies. I, si no arriba a ser per ella que els va aturar, gairebé es trenquen la cara l'un a l'altre. En Miquel però - es diu a si mateixa la Dolors- no tenia res a dir. Al cap i a la fi ell no és son pare i en Gil, que si que ho és, mai s'ha oposat a la relació del Ramonet amb la Ghazala. Com tampoc podia insultar d'aquella manera a la pobra noia, encara menys quan després d'haver acabar els seus estudis universitaris ha muntat aquell centre on els nens d'arreu del món que ara viuen al barri van a compartir els seus jocs. Malauradament, en Miquel també era propietari del local i més d'un cop havia amenaçat la Ghazala amb denunciar-la perquè, segons ell, allà s'hi amagaven terroristes islàmics.

La Dolors mai ha pogut entendre com d'un home tant honest i pacífic com el difunt Tomàs en va poder néixer un cap quadrat tant vil i racista com en Miquel. Potser eren els gens de la seva mare que el va abandonar de ben petit i de la qual no se'n ha sabut res mai més. El fet és que es va anar guanyant a pols l'antipatia de tot el barri i, hores d'ara, no es trobaria cap persona que, per un motiu o altre, no desitgés veure'l mort. Quan ella el va conèixer a la polleria però, en va quedar captivada. El Miquel no deixava de ser un home musculós i fort, amb l'atractiu afegit de posseir moltes propietats. Però no va ser fins després de tres mesos de relació clandestina que la Dolors es va adonar que havia comés un gran error, del qual no sabia com desempallegar-se'n.
Ella sempre ha sospitat que en Gil està al corrent d'aquesta relació gairebé des del principi. Segurament havia estat la cotorra de la Pepi qui, des de la perruqueria, ho havia esbombat a tort i dret. A més, algun dia ella havia arribat amb més d'un blau a la cara i està convençuda que en Gil no s'ha empassat mai cap de les excuses que s'ha inventat.

En Gil està a punt d'adormir-se davant la tele. Decideix anar a dir bona nit a la seva dona. Després de tants anys de matrimoni i infidelitats per part d'ella, encara se la mira embadalit. Està tant enamorat com el primer dia i recorda amb emoció el dia que es van donar el ‘si vull' a l'església de Sant Pau. Allà mateix varen fer la foto que tenen al rebedor i que comença a esgrogueir-se. Se la mira un cop més, allà, palplantada al balconet, i es reafirma en ell mateix. Una cosa és que la dona vagi amb qui vulgui i una altra és que ell permeti que l'amant de torn la maltracti d'aquella manera. Per ell està tot clar. S'ha fet el que s'havia de fer i tothom n'ha sortit guanyant. Sap que la Dolors està nerviosa per tot el que ha succeït aquest mateix vespre. Però ell confia en la gent i en el pacte secret que en certa manera han establert després d'executar aquell pla perfecte.

En una de les finestres, dos portes més avall, encara hi ha llum. En Toni, el farmacèutic, tampoc no pot dormir. Mai hauria pensat que el que avui ha passat fos possible. Si bé és cert que tota la gent del carrer es coneixien, encara que només fos de vista, mai hauria pensat que poguessin posar-se tots d'acord en alguna cosa. I molt menys en una cosa com aquella.
Ell fa anys que viu al carrer. La farmàcia era del seu tiet però li va vendre quan li varen diagnosticar Alzheimer. Al principi se li va fer feixuc. A tota hora li venia a la ment una imatge del seu tiet oferint-li una bosseta de caramels de farmàcia, com feia quan era petit, i se li omplien els ulls de llàgrimes. Tot el barri el va ajudar a superar-ho, per això no va dubtar a donar-los un cop de mà quan li van demanar. Ell també tenia els seus motius. En Miquel havia estat company seu a l'escola. L'esperava al carrer Hort de la bomba per pispar-li l'entrepà i els diners que duia a sobre. D'allò feia molts anys i al cap i a la fi era una tonteria, però darrerament havia començat a pressionar-lo amb amenaces cap a la seva família perquè li donés certs medicaments que, un cop barrejats convenientment, revenia pels carrerons a tocar de la Rambla.

Es van reunir tots al bar d'en Pixaolives fa dos dies per ordir el pla. Es van coordinar perfectament, com si d'una orquestra es tractés, sabent cadascú quan havia de fer sonar el seu instrument. I aquest mateix vespre tots han tingut l'oportunitat de venjar-se. Amb en Miquel adormit gràcies al formol que en Toni els ha facilitat, han passat un per un pel davant dels c
os endormiscat i li han ‘dit adéu' de manera que mai se sabria exactament qui d'ells havia donat la punyalada definitiva que duria al Miquel a l'altre barri. Després, han acabat la feina amb els estris de la polleria.

En Malik se sent molt feliç conduint el camió d'escombraries per aquells estretíssims carrers. Per fi ha aconseguit una feina digna i malgrat que arriba molt tard a casa i la dona i la seva filla Ghazala ja dormen, sap que una feina segura com aquella els permetrà integrar-se definitivament al barri, i sobretot que el seu germà, que només arribar a Barcelona va obrir una cadena de fruiteries, deixarà de titllar-lo d'inútil. Malgrat que matar a un home sempre li ha semblat una barbaritat, impensable en un país occidental com aquell, no va voler dir res i va accedir a posar el punt final a tota aquella història: va buidar el contenidor de les escombraries del carrer Lleialtat dins el camió i va recollir aquell parell de bosses del terra que començaven a regalimar i a empudegar d'una forta ferum el carrer.




Comentaris

  • Hola Leela, sóc la Carme Cabús[Ofensiu]
    Barcelona, t'estimo | 14-09-2008

    En el teu conte crec que has sabut reflectir magníficament l'ambient del barri, en una nit xafogosa on ningú no dorm, i a partir de la qual descrius la vida d'alguns personatges, com una representació del barri sencer.
    La veritat és que, des d'una perspectiva que al començament només sembla costumista, ordeixes una història sencera que sorgeix com per art d'encanteri. És una història que ens deixa amb el gust de l'agosarament del barri, viu, que fa les seves pròpies lleis i que administra justícia. Un barri amb un cervell, una moral i un pensament.
    I, d'altra banda, fas un ordit on tothom qui viu al barri forma part del seu teixit, sigui quina sigui la seva procedència.
    Un gran relat, que comença amb una mirada innocent i que ens deixa amb els ulls esbatanats. Felicitats!

  • Bona trama[Ofensiu]
    qwark | 18-07-2008

    Vaig llegir aquest relat l'altre dia i m'ha semblat curiós que no l'hagi comentat ningú fins ara. Crec que és bastant comentable.

    En la meva opinió, el relat destaca en el seu acostament a l'atmosfera de l'escenari (i entenc que aquesta era una mica la idea del projecte comú) i en la seva bona orfebreria argumental (en la trama). Hi ha una construcció rigorosa i uns acabats professionals. Formalment, hi ha ben poca cosa a dir.

    En quant als "peròs", el final recorda massa a un gran clàssic de la novel·la (o el cinema) de misteri, la quantitat de personatges que apareix és massa pel meu despoblat cervell (em perdo a estones) i hi ha una cert maniqueísme inversemblant o massa politicament correcte (tots són "pobres però honrats" menys un que és ric i cruel).

    No sé, potser sí que el Raval necessita una mica d'edulcorant per ser una bona recepta.

l´Autor

Foto de perfil de Barcelona, t'estimo

Barcelona, t'estimo

45 Relats

126 Comentaris

73637 Lectures

Valoració de l'autor: 9.66

Biografia:
"Barcelona, t'estimo" és un projecte que involucra a més de 40 relataires i que neix com un clon dels films "Paris, je t'aime" i "New York, I Love You".

La cosa és ben simple: es tracta d'escriure relats de tota mena que només tinguin dues limitacions cratives: han d'estar ambientats a la ciutat de Barcelona i la seva allargada ha de ser inferior a les 2.000 paraules. Fora d'això, barra lliure creativa.

Per donar una mica més d'homegeneïtat al projecte, cadascun dels participans ha triat un racó de la ciutat diferent (més o menys emblemàtic). Així s'intenta que Barcelona adquireixi un major protagonisme i que esdevingui, en la mesura del possible, un personatge més.

El termini proposat per tenir els més de 40 relats que formaran el projecte és el del 10 de juliol del 2008.

Per a que tots els participants puguin anar penjant els seus relats:
L'usuari és: barcelonatestimo
La clau és: BCNILOVEU


RESUM DE TOT EL QUE S'HA FET FINS ARA I INFORMACIÓ DEL PROCÉS:

... : BARCELONA T'ESTIMO