Els dolços pastissos de la Verònica.

Un relat de: Barcelona, t'estimo

Era al seient de darrera d'un Cadillac, al peu del Tibidabo, on acabava d'ésser ben magrejada per un tio amb tupè i cara de bevedor. Es cordava els sostenidors sedosos que embolcallaven el seu últim regal d'aniversari: ben rodons, ben farcits, amb la textura òptima davall la pell llisa i fina, ara delicadament cicatritzada per la banda més amagada, just sota el plec de davall la sina, molt subtil. Els seus pits nous.

L'albada clarejava i la ràdio sintonitzava una emissora d'èxits dels 80, on ara sonava una malenconiosa i antiga cançó de Loquillo. Davant seu s'obria la vista panoràmica de la ciutat, banyada en tons taronges i roses violats, amb les cases grisoses sota una broma marronosa metàl·lica i la mar al fons d'un blau lànguid enlluernador. A l'esquerra, Badalona i les tres xemeneies, tocant a Diagonal Mar i al Parc del Fòrum; a la dreta del tot, la muntanya de Montjuïc amb el castell ben visible i el palau del MNAC; encara una mica més enllà, s'intuïa l'Hospitalet, el Prat i l'aeroport. Enmig del quadre, l'Eixample i Ciutat Vella presidien l'escena, estenent-se fins arran del Port.

La Verònica sabia que era el moment de marxar amb el cap ben alt i un somriure ampli, gairebé despreocupat. Sabia que només amb aquest gest d'heroïna contemporània, potser optaria a una remota possibilitat de que el de príncep d'aquella nit, un miratge, volgués trucar-la un altre dia. Era un home ben dotat i de músculs ben tornejats, morè, atractiu. Fins i tot galant, afalagador. Només fins que havia sortit el sol, però. Un perdedor immadur, al cap i a la fi. Sense ofici ni benefici. Com tots els de la nit amb qui s'acabava arreplegant. Ja li estava bé, per passar una nit de tant en tant: que la fessin sentir com una reina! Ella, la Verònica, ja hi posava sempre el glamur necessari per a vestir-ho tot amb l'aurèola justa de pel·lícula de cine.

Ja era diumenge i ben aviat el Tramvia Blau arrencaria les seves lentes i incomptables anades i vingudes sobre els rails (temps enrere enclotats entre l'empedrat, ara mostrant-se tímidament engolits per l'asfalt), baixant des de la volta del Tibidabo, al Peu del Funicular just davant el Merbeyé i el Mirablau, fins a la plaça Kennedy (qui deuria decidir posar un nom tan aliè a la ciutat a una Plaça de Barcelona?). Allà agafaria els Ferrocarrils fins a Gràcia, el seu barri.

Començà a enfilar des del final de la Carretera de les Aigües a peu, en equilibri sobre l'alcohol que encara es passejava per les seves venes i sobre uns talons massa alts per a caminar-hi a aquelles hores, amb l'aire descompassat de les figures fantasmagòriques i una mica esperpèntiques habituals de les matinades dels caps de setmana. El seu amant nocturn es volgué quedar sol mentre el sol anava omplint aquella presència estranya: cigarreta laxa al llavi, cap enrere, ulls clucs... restaria així vés a saber quanta estona, perquè segurament s'adormiria al cotxe fins a migdia.

Ella tindria el temps just per a una dutxa, una becaina d'un parell d'hores escasses i esmorzar amb calma, sola, com cada dissabte i cada diumenge, resseguint els moments àlgids de la nit passada amb la seva última presa.

Creuà Gràcia vorejant el Mercat de la Llibertat, i des del Carrer Gran fins a la Plaça Rovira, on tenia la pastisseria, a tocar de casa seva. Poc abans de les deu del matí havia d'obrir la pastisseria de la família, on treballava, tot i que la botiga de Gràcia la duia ella sola; els pares i la germana duien l'altra pastisseria a Sants, on hi tenien l'obrador.

Puntual, ja era a punt per a continuar el teatre inventat, amb l'orgull d'una gran triomfadora es mostrava al món: darrera el taulell, amb les ungles de porcellana pintades amb incrustacions de purpurina, davantal blanc sobre la brusa de gran escot, mostrant provocativament l'arrel dels seus pits rosats i ben esculpits, ara envoltada de les neveres farcides de nata, trufa i delícies confitades.

Passà el matí venent croissants i pastissos de fruites delicades de diumenge als seus clients habituals, petant la xerrada sobreactuada i atenent-los amb l'arremolinada simpatia de barri que tant la caracteritzava. Al migdia aniria a dinar a casa la tieta, on s'hi aplegaven, els diumenges, quasi tota la família.

En plegar de la botiga, arreglar-se al mirall i abaixar la persiana era un ritual tot en un sol gest. Ella acostumava a dir que sempre s'havia d'estar a punt pel què pogués aparèixer.

Travessà la plaça Rovira, passant vora l'escultura del senyor que duia el mateix nom, assegut com sempre s'estava, allà en aquell banc de pedra, amb el seu barret i bastó d'època. Continuà fins al carrer de Robí, passant primer per la plaça Virreina (antigament anomenada Plaça de Sant Joan) amb la seva església i els seus coloms bevent a la font, per ullar si hi veia algun conegut seu, fent l'aperitiu. Avui no hi trobà ningú, així que picà a la porta de la finca senyorial que feia cantó i en pujà les escales.

Ja hi eren tots, al voltant de la taula. La tieta i el tiet (que no tenien fills), els seus pares, la seva germana que era una mica més jove i el germà, més gran, amb la seva dona. Dinant, La tieta explicà que havia sabut que el tiet Paco, l'altre germà que mai era convidat a dinar, necessitava un trasplantament de pulmó urgent. Es veia que a la seguretat social la llista d'espera era d'un any mínim, i a ell el metge li'n donava un, màxim dos, de mesos de vida. La única esperança era pagar i anar per la privada. La conversa acabà ràpid amb un parell de comentaris de la mare de la Verònica i la de la seva tieta a l'uníson -"Espero que no tingui la barra de tornar a venir a demanar-nos diners!"- ,-"Jo no penso esquitxar més calés! ja s'apanyarà!"- , -" Que reculli el que ell mateix ha sembrat!"-.

Aquest tiet Paco, al qual la Verònica, malgrat tot, li tenia molt d'afecte per la seva simpatia murri, havia estat apartat de la família, poc a poc, després de perdre la feina, arruïnar-se i acabar perdent la casa. Havia caigut en una espiral de deixadesa que havia fet que es tirés a la beguda, que emmalaltís. La família, farts de deixar-li diners que mai tornava, i cansats de la seva permanent actitud feliç de "bon vivant", l'havien abandonat a la seva sort. Les últimes notícies eren que, malgrat els seus cinquanta anys llargs, vivia en una casa ocupada de gràcia compartint el crostó de pa amb adolescents i gossos, rampinyant del què podia.

-"Una operació de pulmó, per què no li pagaven, entre les seves dues germanes?"- , pensava la Verònica. -"A quins límits arriba la contradicció i la misèria, entre germans?"-. A ella li havien regalat la operació de les seves sines, que havia costat més de mig milió de les antigues pessetes. Tot un dineral per a una família treballadora que es passava tots els caps de setmana i els festius a la botiga! La mare en tenia tantes ganes com ella, de que s'operés d'estètica. Tant era així que li havia dit, en el seu moment, que només li donaria els diners si era per a operar-se, però que no li'n donaria ni cinc si volia gastar-s'ho en qualsevol altre cosa: ni un viatge, ni un ajut per a la hipoteca del seu piset minúscul com una bombonera, ni per l'aire condicionat de la botiga. A la seva germana petita ara també li pagaria una liposucció. Aquesta era la condició, i la voluntat amb la qual volia invertir en les seves filles, això o res.

Aquell vespre, després de fer una mica de migdiada, com també feia sovint, havia quedat amb el seu amic de l'ànima, que era "gay", per anar plegats al cinema Verdi. Ella era una incondicional de les pel·lícules en versió original que passaven a les sales alternatives més antigues de Barcelona. El ritual de sempre era fer una cervesa als volts del carrer Verdi, ja sigui a la plaça Revolució, a Diamant o a la mateixa Virreina, escollir la pel·lícula amb els fulls explicatius en mà, i fer la cua per entrar, tot observant i examinant als homes que també s'esperaven, mentre se'ls disputaven entre riallades desinhibides i l'expressivitat pròpia dels experts guerrers conqueridors. Llavors, intentaven seure sempre ben a la vora d'alguna d'aquestes víctimes i, si veien que estava sol, hi establien una conversa entre banal i cinèfila. En sortir, si tot havia fluït, el convidaven a sumar-se a ells per prendre plegats un margarita a qualsevol dels bars del carrer de la Perla, o baixant Torrent de les Flors, anant cap a la plaça del Sol, mentre continuaven el joc per veure qui s'enduia la presa. Si no es donava el cas, ells dos se'l prenien també, el margarita, i s'explicaven els últims èxits nocturns amb pèls i senyals com si d'una competició es tractés.

Poques setmanes més tard la Verònica anà, d'amagat de la família, a veure el seu tiet Paco que era a l'hospital ingressat. Encara hi trobà l'home de món i vividor que ella tan adorava, amb la despreocupació que sempre l'havia fet triomfar entre les dones i fracassar en la vida.

Recordava quan de petita se l'enduia a atipar-se de gelats a la gelateria Sirvent, del carrer de l'Escorial, d'amagat de la mare i la tieta. En veure-la, encara tingué humor per dirigir unes generoses paraules aduladores a la llampant davantera de la neboda, que no s'estava d'alegrar-li la vista i de tornant-li, entre bromes picants i riallades, algunes afalacs per complaure'l. El que fos per no mostrar-li la compassió i la llàstima que li despertava. I amagar la ràbia que li generava la impotència de l'actitud tan miserable de la seva mare i de la tieta.

La Verònica era la única persona que l'havia visitat en les setmanes d'aquell últim ingrés. Cada vegada que tornava a recaure, li feien més proves mentre durava el tractament, intentant allargar-li la vida fins que no arribés la operació. No hi va ser a temps. Varen passar aquella tarda plegats, conversant com si res passés, sense esmentar ni tan sols la malaltia, ni l'hospital, ni la operació, ni la família. Esborrant tot context de tragèdia. Ella li proporcionà un últim cigarret, quan ell li'n demanà, no sens
e primer fer-se pregar una mica. Tanmateix sabia que no hi havia remei, i que el seu tiet fins al final dels seus dies seria un ganàpia despreocupat. Ella entenia molt bé que els seus petits vicis eren els seus grans plaers, i ho veia cada vegada que la cara cruixida i arrugada d'aquell pobre home es veia transformada en una ganyota de goig: aquells minuts de glòria bé s'ho valien, enmig d'una vida tan mísera i mediocre. En el fons ella i ell no eren tan diferents, cadascun amb els seus vicis i la seva monotonia grisa que els atrapava. I els homes que ella buscava, previsiblement, també podien acabar essent un tiet Paco, sols i malalts, havent viscut una joventut al límit dels plaers, però sempre, sempre amb l'orgull de l'experiència i sense voluntat (ni pensaments!) de viure la vida de cap altra manera.

Comentaris

  • M'ha agradat aquesta passeja[Ofensiu]
    T. Cargol | 24-09-2008

    pel meu barri, més ben dit pel meu veïnat. Potser he anat a la pastisseria i tot!

l´Autor

Foto de perfil de Barcelona, t'estimo

Barcelona, t'estimo

45 Relats

126 Comentaris

73633 Lectures

Valoració de l'autor: 9.66

Biografia:
"Barcelona, t'estimo" és un projecte que involucra a més de 40 relataires i que neix com un clon dels films "Paris, je t'aime" i "New York, I Love You".

La cosa és ben simple: es tracta d'escriure relats de tota mena que només tinguin dues limitacions cratives: han d'estar ambientats a la ciutat de Barcelona i la seva allargada ha de ser inferior a les 2.000 paraules. Fora d'això, barra lliure creativa.

Per donar una mica més d'homegeneïtat al projecte, cadascun dels participans ha triat un racó de la ciutat diferent (més o menys emblemàtic). Així s'intenta que Barcelona adquireixi un major protagonisme i que esdevingui, en la mesura del possible, un personatge més.

El termini proposat per tenir els més de 40 relats que formaran el projecte és el del 10 de juliol del 2008.

Per a que tots els participants puguin anar penjant els seus relats:
L'usuari és: barcelonatestimo
La clau és: BCNILOVEU


RESUM DE TOT EL QUE S'HA FET FINS ARA I INFORMACIÓ DEL PROCÉS:

... : BARCELONA T'ESTIMO