COR DE PEDRA

Un relat de: Barcelona, t'estimo

Me'n vull anar i ni tu ni ningú no m'ho podrà impedir.


«Ah, no?»


No continuaré lligada a aquest pedestal de petxines rídícules, no em quedaré per tota l'enternitat encadenada a la cantonada de Gran Via amb Roger de Llúria, no suportaré ni un dia més la indiferència dels cotxes que travessen el Passeig de Gràcia i es perden en les teves entranyes, no contemplaré impassible els autobusos que enfilen cap a la Plaça de les Glòries i s'emporten els seus passatgers vers un destí que desconec.


«On vols anar?»


M'és igual. No m'importa el lloc. No continuaré observant com les ones trenquen en una platja llunyana ni em conformaré escoltant les històries que el vent em porta des de la muntanya del Tibidabo. Vull veure què hi ha més enllà dels edificis que els humans han alçat al meu voltant en glòria teva. Ets un punt tan insignificant en el mapa del món!


«Sense mi, et perdràs.»


Sense tu seré lliure.


«Sense mi, no ets res.»


Sense tu descobriré què vol dir ser humà!


Dilluns set de juliol, vuit de la tarda. Barcelona queda coberta per un mantell de foscor i els núvols repiquen en peu de guerra. L'aigua es converteix en gel i la pedregada es desferma inclement sobre els vianants que troba al seu pas. Els carrers queden deserts. Les centelles fuetegen el cel des dels quatre punts cardinals i convergeixen en el centre de la ciutat en mil·lèssimes de segons. Un llampec refulgeix sobre l'asfalt i un espetec infernal trenca la barrera del so i de l'espai.

«Tornaràs. Abans no es pongui el sol, tornaràs.»


Una ventada dissipa els núvols i el sol esborra els rastres de la tempesta. Els caps dels vianants ressorgeixen esporuguits dels seus amagatalls. Al seu voltant, cotxes amb els vidres trencats, aparadors esclafats, arbres esbarlats i un pedestal abandonat. Una figura es recargola sobre el terra humit. Cabells ondulats recollits en un monyo, túnica de patrícia romana, peus descalços. El cos es desplega encarcarat. Les mans, titubejants, recorren la pell pàlida: els turmells que tremolen sota el seu tacte, les cames cizellades a cops de martell, els malucs arrodonits, la cintura de matrona, l'espatlla que el vestit deixa al descobert, els braços amb pell de gallina, el coll de porcellana, els pòmuls enrogits, la boca entreoberta que pantengeixa com un peix fora de l'aigua. Mira al seu voltant i un bassal d'aigua li retorna una mirada d'esmaragda que la posa dreta d'un salt. La seva mirada. Els seus peus dibuixen un parell de passes. I un parell més. I un parell més.

«Tornaràs. Abans no es pongui el sol, tornaràs.»


No. No tornarè.


«Tornaràs. Tornaràs i em suplicaràs que et torni a convertir en pedra.»


La dona es posa a corre. Els arbres li franquegen el camí i les seves branques la protegeixen del sol que torna a brillar a les altures. Els semàfors li piquen l'ullet i es posen verds. Travessa el Bruc, Girona i Bailén. S'atura a pocs passos d'una enorma rotonda i es repenja en la caixa de l'ascensor que dóna l'entrada al metro. Té gana, els peus li fan mal i l'aire dels pulmons li crema les entranyes. Darrere d'un petita muralla de pedra, la plaça de Tetuan s'obre al seu davant. Els grans arbres plens de ramificacions que s'alcen imponents darrere els semàfors, les palmeres de fulles frondoses, un grup de vuit nens que juga ens els gronxadors que hi ha a mà esquerra.

El semàfor li pica l'ullet i la dona creua el carrer abans que es posi vermell. Travessa la reixa de ferro i els seus peus comencen a voltar la plaça trepitjant l'herba verda que la circumda. Protegit de la canícula sota l'ombra dels arbres, un venedor ambulant reparteix gelats enfilat en un banc. Observa la mà estesa que li para la dona i es posa a riure.

- I els diners?- pregunta revisant-la de cap a peus.

«Tornaràs. Abans no es pongui el sol, tornaràs.»


El cos s'estremeix sota la túnica de lli. Al seu davant, unes estàtues de bronze li retreuen la seva sort amb una mirada de glaç. La dona abandona el venedor, frega amb la punta dels dits el monument que hi ha al centre de la plaça i dedica a les estàtues de bronze un somriure que val més que qualsevol explicació. En l'horitzó, el perfil de la Torre Agbar es retalla amb nitidesa: el camí més curt cap a la llibertat.

- Vosaltres! Lladres! Torneu aquí immediatament!

A la seva esquena, el venedor de gelats ha començat a córrer enfurismat darrere del grup de nens que havien estat jugant amb els gronxadors. Cabells ondulats que voleien amb el vent, cames curtes, cossos petits i molsuts. Set marrecs donen cercles al voltant de l'home, ensenyant orgullosos unes mans negres de sutge plenes d'embolcalls de gelats. En falta un, falta el més petit de tots.

- Per tu- li murmura una veu infantil posant-li un dels gelats a les mans.

Abans que en pugui ser conscient, una patrulla de la guàrdia urbana aparca al centre de la plaça atreta pels crits del venedor i el nen més petit retorna al grup de marrecs que han deixat de córrer. La parella de policies demana a on són els pares d'aquella canalla i, en no rebre resposta, fa entrar a tots els marrecs a dins del cotxe i se'ls emporta Passeig de Sant Joan avall. Negant amb el cap, el venedor retorna al seu banc mentre l'estela del cotxe es perd de vista.

- On s'han emportat els meus nens?!- exclama un captaire que entra corrents a la plaça.

- Vostè sap quant costen els gelats que els seus energúmens m'han destrossat?

- On són els meus nens?!!

- On són els meus diners?!

- Els nens!

- Primer els diners!

En notar el fred que li fibla el palmell, la dona recorda que continua respirant. El captaire i el venedor han quedat atrapats en una discussió en què cadascun intenta imposar el seu punt de vista cridant més alt que el seu rival. Més enllà del Tibidabo, el sol amenaça de pondre's darrere de les muntanyes.

«Tornaràs. Abans no es pongui el sol, tornaràs.»


Decidida a no deixar-se intimidar per les mirades furibundes de les estàtues de bronze, la dona s'encamina en direcció als homes que estan a punt de donar per finalitzada la conversa a cops de puny. Posa el gelat mig fos a les mans del venedor i estira el captaire en la direcció per on ha desaparegut el cotxe de la patrulla urbana.

Ignorant les queixes del venedor, comença a córrer en direcció a l'Arc de Triomf que l'espera al final del passeig. Els àngels de la cornisa li dediquen un aleteig que l'ajuden a volar sobre l'asfalt. Arriba a l'altura de la parada de metro i trenca a l'esquerra sense aturar-se. El seu acompanyant esbufega quan finalment s'atura davant de la comissaria de l'Estació del Nord. Autobusos. Tan bon punt recupera l'alè, el captaire crida l'atenció a un parell de guàrdies i s'endinsa en l'edifici més pròxim. La dona s'encamina decidida fins al final del carrer, la mirada fixa en els autobusos que abandonen l'estació vers un destí desconegut; molt lluny.

Un crit l'atura en sec i un altre l'empeny a recular sobre els seus passos. El captaire ha sortit de la comissaria i es dirigeix a les escales del metro amb els vuit nens fortament agafats dels braços. Tots plorosos, tots amb la marca vermella d'una mà estampada a la cara. El més petit de tots s'adona de la presència de la dona, es desfà amb una estrebada del seu captor, es posa a córrer en la seva direcció i se li abraça a la cintura.

- Deixa'ns venir amb tu.

Els altres nens també es desfan de les mans del captaire i es posen a córrer, decidits a acompanyar-la en la seva fugida sense retorn. Ells també volen marxar. A ells tampoc els importa on, mentre sigui lluny; molt lluny.

- Atrapeu-la, em vol robar els meus nens!- crida el captaire adreçant-se als policíes que observen l'escena des de la comissaria.

«Tornaràs. Abans no es pongui el sol, tornaràs.»


Sense pensar-s'ho, la dona es posa a córrer amb els nens enganxats als talons. Carrer Nàpols amunt, no tarden a trobar-se amb la Gran Via sota els seus peus. De sobte, titubeja i s'atura. A la dreta, la plaça de les Glòries, el desconegut, la llibertat. A l'esquerra, la plaça de Tetuan, el conegut, l'esclavatge. Al seu davant, el sol que gairebé ja s'ha amagat darrere del Tibidabo. Al seu darrere, el captaire que vocifera amenaces incomprensibles seguit d'un grup de policies. Les sirenes pugen pel carrer de Sicília.

- Ens obliga a treballar a les teulades de sol a sol- comenta el més petit amb llàgrimes als ulls-. Tan de bo pogués ser de pedra per no sentir el dolor dels cops. Tan de bo pogués ser una estàtua per poder ser lliure!

La mirada d'esmaragda de la dona es clava en la seves mans plenes de sutge, en la seva roba estripada, en els cabells rossos ennegrits per la brutícia. Gira el cap en direcció a la Plaça de les Glòries i es posa a córrer en sentit contrari.

«Ja saps què vol dir ser humà?»


Ho saben ells?


«Ja no vols ser lliure?»


La llibertat significa poder decidir.


«I què has decidit?»


Ni jo ni ells no serem mai més esclaus!


Dilluns set de juliol, deu del vespre. El sol es pon darrere de les muntanya i Barcelona queda coberta per un mantell de foscor. Els núvols tapen les estrelles i repiquen en peu de guerra. L'aigua es converteix en gel i la pedregada es desferma inclement sobre els carrers deserts de la ciutat. Les centelles fuetegen el cel des dels quatre punts cardinals i convergeixen en el centre de la ciutat en mil·lèssimes de segons. Un llampec refulgeix sobre l'asfalt i un espetec infernal trenca la barrera del so i de l'espai. Quan retorna la calma, el grup perseguidor es troba corrent dar
rere el buit. Gran Via amb Roger de Llúria.

Al mig de la calçada, un pedestal de petxines de pedra blanca. Asseguda sobre la cúspida, la figura d'una dona, vestida amb una túnica que li deixa una espatlla a l'aire, amb la mirada fita en l'edifici que s'alça al seu davant. A l'últim pis, fent equilibris sobre les baranes dels balcons, un grup de nens.

«Cor de pedra?»










Autora: Tere SM

Lloc: Gran Via


Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Barcelona, t'estimo

Barcelona, t'estimo

46 Relats

135 Comentaris

66053 Lectures

Valoració de l'autor: 9.66

Biografia:
"Barcelona, t'estimo" és un projecte que involucra a més de 40 relataires i que neix com un clon dels films "Paris, je t'aime" i "New York, I Love You".

La cosa és ben simple: es tracta d'escriure relats de tota mena que només tinguin dues limitacions cratives: han d'estar ambientats a la ciutat de Barcelona i la seva allargada ha de ser inferior a les 2.000 paraules. Fora d'això, barra lliure creativa.

Per donar una mica més d'homegeneïtat al projecte, cadascun dels participans ha triat un racó de la ciutat diferent (més o menys emblemàtic). Així s'intenta que Barcelona adquireixi un major protagonisme i que esdevingui, en la mesura del possible, un personatge més.

El termini proposat per tenir els més de 40 relats que formaran el projecte és el del 10 de juliol del 2008.

Per a que tots els participants puguin anar penjant els seus relats:
L'usuari és: barcelonatestimo
La clau és: BCNILOVEU


RESUM DE TOT EL QUE S'HA FET FINS ARA I INFORMACIÓ DEL PROCÉS:

... : BARCELONA T'ESTIMO