Amor de paper

Un relat de: Barcelona, t'estimo

Avui he tornat a baixar pel carrer Cartagena en el tram que toca a Hospital de Sant Pau com m'agradava fer-ho de petit quan tornàvem del casal amb la mare i algun amic: corrent com un esperitat i saltant a cada sot que la vorera ofereix, amb tots els riscs que això comporta. La diferència és que avui ja no sóc un nen, innocent i fantasiós, la diferència és que avui hem baixats junts, agafats de la mà, com els dos enamorats que som i, recordant jo temps antics i sentint ella noves emocions hem deixat que fluís l'adrenalina i hem assumit qualsevol risc (avui la mare ja no hi era per cridar-nos des de lluny que vigiléssim).
Per mi aquella baixada ha sigut tant! Si les voreres parlessin! La del carrer Cartagena us podria explicar força històries de mi i, n'estic segur, de molts altres infants del Guinardó. L'acceleració dels nostres passos corrent cap al carrer de St. Antoni-Maria Claret semblava que volgués superar la velocitat del temps, com volent transcendir l'instant. I avui aquesta acceleració ha tornat a fluir pel meu cos, mentre ho feia d'igual manera la de l'amor que sento per ella.
Després hem gaudit del nostre moment de calma baixant per l'Avinguda Gaudí tranquil·lament agafats de la mà. A ambdues bandes hem observat les tendes i les cafeteries de tota la vida on alguna gent sol passar l'estona i pel mig hem anat trobant nens d'aquells que, mentre juguen al pilla-pilla o a futbol, omplen el carrer de rialles. Llavors ella m'ha mirat i he entès aquella mirada, omplint-me tot jo a l'instant d'una estranya sensació de sorpresa i alegria, mentre m'apropava a un bar on demanaria un granissat de llimona ben fresquet que prendríem de camí al Parc de les Piràmides (o Jardins de la Indústria, com l'oficialitat s'entesta a anomenar-los).
I així ha estat: hem caminat pel carrer Indústria, alleugerint el pas però aquest cop en un tendre silenci que només trencàvem amb algun somriure de parella feliç. Pel camí hem passat per aquella porta que sempre m'ha cridat tant l'atenció. Hi he passat pel davant cada dia durant sis anys i ja n'he cantat les seves belleses màgiques i inspiradores, potser fins i tot decorant-les amb un xic de fantasia, però en el fons reals com ho és tot, tant la vida com els somnis. Tot forma part de la nostra realitat etèria que tan ferma creiem, perquè les nostres vides no són més que, com digué algun vell savi, somnis en vies de racionalització.
I jo somio pel barri, somio el seu amor de caramel al costat meu per molt de temps. "La vida és somni" i l'amor és poesia, com aquella que l'hi vaig entregar un dia, quan no ens vam atrevir a entrar a la NT7 perquè tan sols teníem 16 anys (mare meva, però si s'hi colava tot el jovent de la zona en aquella discoteca ara ja inexistent!), com aquella que deia així i que ara, de sobte, em dóna per recitar-li:
Mira'm. Estimem-nos ara o mai.
Besa'm, que és lluna plena.
Deixa que et digui un secret a cau d'orella
i fugim en nit fosca, nena,
que ningú ens sàpiga el racó
on et daré el meu destí d'amor.
Es queda perplexa. No sap a què ha vingut, així, com una ràfega de vent que no s'espera, aquest poema, a mode de dolç recordatori, i el petó que li he fet després, com si no gosés fer-li mal, però sentint el seu llavi amb el meu, tancant els ulls ambdós i oblidant el món. Delirant petó. Ara ja no sóc capaç de parar, he de seguir caminant, no sé per què, ella tampoc ho sap però camina al meu costat i no em diu res quan passem de llarg el Parc de les Piràmides. Es pensarà que anem a casa meva?
Doncs bé, la veritat és que no hi anem, l'amor són glaçons a les brases i s'estan desfent massa ràpid, cal treure'ls aviat i tornar a la realitat. Baixem pel carrer Marina en direcció a la Sagrada Família. Ja tinc pensat què faré quan arribem allà: miraré turistes, que probablement pugui semblar una ximpleria però és quelcom que sempre m'ha agradat. Segurament hi haurà molta gent que no hi haurà pensat mai ni haurà observat mai aquelles cares i aquells somriures embadalits de gents d'arreu del (primer) món, però per a mi, que hi visc a tan sols dos carrers i que la veig i l'admiro (però també la pateixo) més d'un dia a la setmana, és quelcom tan present... Ella s'enfada en veure on anem, m'insinua que vol canviar de camí. "Avui no, preciosa, mai m'han agradat les presses... pensava dir-te d'anar a veure com encenen les llums a la sagrada família, ara que s'apropa el vespre i, ja de pas, tronxar-nos de riure una estona amb els guiris."
Ella em diu que està cansada i se'n va cinc minuts més tard. La tarda ja no és tan bella. Sento que la meva vida és un tall, un punt i apart, una mera sensació... Per què m'atonta tant estar amb ella? Sovint n'hi dic amor, però és amor el que hi ha entre nosaltres? Potser aquesta tarda pel barri hi ha contribuït, si, però jo encara no ho veig clar. Com els cartells que reclamen, sabent que ja no hi poden fer res "L'AVE pel Litoral" a cada balcó, jo reclamo, sabent que no ho tindré fàcilment, solucions per aquest amor de paper i un bon bolígraf, per poder descriure'l a cada moment.

Comentaris

  • Es com sentí el pensament d'algú amb qui et creues[Ofensiu]
    T. Cargol | 14-07-2008

    Poses de manifest la dificultat d'interacció amb els altres i concretament amb la noia i la naturalesa del propi sentiment. Trobo un encert el ritme i to que quadra bé amb el fons; particularment en la primera meitat en que el passeig i el repàs de la pròpia història van junts. L'alegria inicial del primer passeig amb ella va deixant pas a les preguntes i a les primeres sorpreses.
    Coneixo molt bé el Guinardó, baix i alt, perquè hi he viscut uns quants anys.
    Salutacions,

    T.Cargol

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Barcelona, t'estimo

Barcelona, t'estimo

46 Relats

134 Comentaris

64811 Lectures

Valoració de l'autor: 9.66

Biografia:
"Barcelona, t'estimo" és un projecte que involucra a més de 40 relataires i que neix com un clon dels films "Paris, je t'aime" i "New York, I Love You".

La cosa és ben simple: es tracta d'escriure relats de tota mena que només tinguin dues limitacions cratives: han d'estar ambientats a la ciutat de Barcelona i la seva allargada ha de ser inferior a les 2.000 paraules. Fora d'això, barra lliure creativa.

Per donar una mica més d'homegeneïtat al projecte, cadascun dels participans ha triat un racó de la ciutat diferent (més o menys emblemàtic). Així s'intenta que Barcelona adquireixi un major protagonisme i que esdevingui, en la mesura del possible, un personatge més.

El termini proposat per tenir els més de 40 relats que formaran el projecte és el del 10 de juliol del 2008.

Per a que tots els participants puguin anar penjant els seus relats:
L'usuari és: barcelonatestimo
La clau és: BCNILOVEU


RESUM DE TOT EL QUE S'HA FET FINS ARA I INFORMACIÓ DEL PROCÉS:

... : BARCELONA T'ESTIMO