La Catedral

Un relat de: Barcelona, t'estimo

- Hola Rai.
- On vas aquesta nit?
- A la Catedral
- ETS boig! Amb aquest mal temps que fa! Saps prou bé que els més vells expliquen histories espantoses d'aquest lloc.
- Va, ximpleries! El que passa és que ets un cagat i et busques qualsevol excusa per justificar-te. No vols acompanyar-me?
- Ni estirant-me dels bigotis m'hi faries anar, abans me'ls deixaria arrancar.
- Au va, Cri! No n'hi ha per tant! M'han dit que de nit el terra està ple de ratolins que corren amunt i avall buscant qualsevol cosa per rosegar, només haurem d'esperar amagats a la foscor i quan en passi un pel costat, zas, l'enxampem i llestos. Serà un festí, ja ho veuràs.
- Mira, ahir vaig estar tota la nit en dansa, i de dia no m'han deixat dormir...
- Excuses Cri, només excuses. El que passa és que tens por d'anar-hi, ho diré a en Tasi, aquest sí que vindrà.
- Ei! Espera't. No em fa cap gràcia anar-hi, sigui pel que m'han explicat o per l'aspecte tan sinistre que té amb aquells murs de pedra, altíssims i les gàrgoles. D'altra banda saps molt bé que en Tasi és un covard, només dir-li sortiria corrent en direcció contraria.
- Així doncs, m'acompanyaràs?
- No em fa cap gràcia, però no puc deixar-t'hi anar tot sol. D'acord t'hi acompanyaré -va dir en Cri sense gens d'entusiasme.
- Som-hi! -va exclamar en Rai entusiasmat.
Es van dirigir cap a la catedral pels carrers del barri gòtic que tan bé es coneixien els dos. Plovia intensament i feia un vent glaçat. Van enfilar el carrer del Bisbe Irurita i en passar per davant de la portalada que dóna al claustre, van comprovar que estava tancada a pany i forrellat, ni una escletxa per on poder-se escolar.
- Per on entrarem? -Va preguntar el Cri en veure aquell bloc petri que semblava una fortalesa inexpugnable.
- Ja trobarem algun forat.
Van continuar endavant, van tombar pel carrer de Santa Llúcia i van arribar al pla de la Seu. La nit els feia quasi invisibles, però ells que ho veien tot a la perfecció, van observar que la portalada principal, tan ricament esculpida, estava oberta encara perquè entrava gent a la catedral.
- Ens haurem d'espavilar. Ens posarem al costat de la porta i quan alguna persona l'obri aprofitarem per entrar-hi, d'acord?
- D'acord - va dir en Cri amb desgana. Ell pensava que a aquestes hores la catedral ja estaria tancada. Hauria quedat com un senyor i s'hauria estalviat aquest neguit que no el deixava viure. Havia sentit a dir que, als que gosaven passar-hi la nit, els esperaven tantes coses esgarrifoses, que estava cagat de por.
Al cap de mot poc algú va obrir la porta i van entrar com una exhalació. De seguida es van sentir reconfortats per l'agradable temperatura de l'interior, només per això ja pagava la pena haver entrat. Es van espolsar l'aigua del damunt. Tot estava a la penombra, però ells es van orientar perfectament i es van amagar darrere d'un dels altars laterals fins que va marxar tothom i l'església va quedar extremadament silenciosa, només se sentia l'espetarregar dels ciris que aquí i allà omplien la nau d'ombres inquietants. Els dos amics van sortir del seu amagatall i es quedaren bocabadats per la gran l'alçada del sostre, sostingut per enormes i esveltes columnes. L'olor que se sentia també era nova per a ells, barreja d'encens i cera fosa.
- Tinc un no sé què a la panxa que estic tot marejat. No et fa un pèl de recança aquest lloc? - va dir en Cri.
- Sí, és com si tingués la sensació que algú ens està observant a cada passa que fem, com si en qualsevol moment ens hagués de caure la fúria de tots els déus damunt nostre esclafant-nos com si fóssim unes miserables i insignificants puces. Si t'hi fixes, es respira supèrbia i vanitat a parts iguals.
- Tens raó. I totes aquestes imatges sagnants, turmentades, suplicants, condescendents, altives, esfereïdores, repulsives, torbadores i judicants et posen en un estat de temença o et fan sentir culpable de no saps què.
- Què hi deuen fer aquí els homes i les dones que tan sovint veiem entrar i sortir?
- No ho sé, però tampoc m'amoïna. Anem per feina -va deixar anar en Rai.
- On creus que trobarem més ratolins?
- Segurament per on hi ha els ciris.
- Anem-hi! - va dir en Cri.
Sense fer soroll s'atansaren al grup més proper de ciris.
- Jo em posaré en aquella cantonada i tu sota aquell banc de fusta, d'acord? - va dir en Rai.
En Cri va assentir amb el cap. No havien passat ni cinc minuts que en Rai va sentir el soroll feble d'un ratolí que passava despreocupadament enganxat a la paret, encara que no el veia però sabia perfectament on es trobava. Va fer un salt i l'engrapà amb les seves afuades urpes. El ratolí prou cridava, més per donar l'alerta als seus companys, que per intentar salvar-se.
- Ja ets meu - va dir en Rai.
En aquell moment però, alçà els ulls i es topà amb una imatge acusadora que amb una espasa a la mà el mirava amenaçadorament. L'esglai que va tenir fou tan gran que per uns instants va afluixar la pressió de les seves urpes i el ratolí va aprofità el desconcert per fugir tan de pressa com va poder.
En Cri que havia sentit els crits s'hi atansà just en el moment que el ratolí s'esmunyia dins un forat de la paret.
- Però què fas Rai? Per què l'has deixat anar?
- Aquesta imatge en té la culpa, el tenia entre les meves urpes quan m'he sobresaltat en veure-la, temps li ha faltat a aquell maleït rosegador per fugir com un llamp. Mira que passar-me això a mi!
- Sento veus d'altres gats? - els dos varen callar i parar l'orella.
- Em sembla que tens raó Cri.
Guiats per aquelles veus es van acostar sigil·losament a una habitació on, d'amagat, pogueren veure de qui es tractava.
- Mira, però si és el vell Xano de la cua curta, i en Moi del pèl llarg - va dir en veu baixa en Cri.
- I en Call de l'orella torta i ...
- Però si hi ha tots els vells del barri!
- És Clar! - va exclamar en Rai- Vénen de cacera a la Catedral perquè és molt més fàcil que fer-ho corrent pels carrers, a més a més aquí estan arrecerats del vent i la pluja i a nosaltres ens expliquen aquelles històries espantoses perquè no els trepitgem el lloc. Què fem Cri?
- Esperar que es faci de dia i quan obrin les portes sortir sense que ens vegin i guardar el seu secret tan bé com ells, perquè nosaltres també arribarem a vells si les teves aventures nocturnes ens ho permeten - va dir en Cri mofeta.
En Rai se'l va mirar i els dos desaparegueren entre les ombres.

NAZGUL

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Barcelona, t'estimo

Barcelona, t'estimo

46 Relats

135 Comentaris

65735 Lectures

Valoració de l'autor: 9.66

Biografia:
"Barcelona, t'estimo" és un projecte que involucra a més de 40 relataires i que neix com un clon dels films "Paris, je t'aime" i "New York, I Love You".

La cosa és ben simple: es tracta d'escriure relats de tota mena que només tinguin dues limitacions cratives: han d'estar ambientats a la ciutat de Barcelona i la seva allargada ha de ser inferior a les 2.000 paraules. Fora d'això, barra lliure creativa.

Per donar una mica més d'homegeneïtat al projecte, cadascun dels participans ha triat un racó de la ciutat diferent (més o menys emblemàtic). Així s'intenta que Barcelona adquireixi un major protagonisme i que esdevingui, en la mesura del possible, un personatge més.

El termini proposat per tenir els més de 40 relats que formaran el projecte és el del 10 de juliol del 2008.

Per a que tots els participants puguin anar penjant els seus relats:
L'usuari és: barcelonatestimo
La clau és: BCNILOVEU


RESUM DE TOT EL QUE S'HA FET FINS ARA I INFORMACIÓ DEL PROCÉS:

... : BARCELONA T'ESTIMO